Parasomnia

Progressive Metal
InsideOut Music
2025

Temes

In the Arms of Morpheus
Night Terror
A Broken Man
Dead Asleep
Midnight Messiah
Are We Dreaming?
Bend the Clock
The Shadow Man Incident

Formació

Veu: James LaBrie
Guitarres: John Petrucci
Baix: John Myung
Teclats: Jordan Rudess
Bateria: Mike Portnoy

Crítica

Estic en la mateixa tessitura que quan van publicar ja l'any passat Opeth la seva última obra mestra, m'explico: resulta que faré ressenya d'un grup de renom, cosa que comporta que a hores d'ara ja se n'hauran llegit unes quantes, per no dir moltes crítiques del disc en qüestió titulat “Parasomnia” de les llegendes vives del metall és que em veig en l'obligació de fer-ho, i l'altra més important és celebrar la tornada de Mike Portnoy (un dels seus fundadors) a la banda i que la formació més clàssica hagi compost un nou disc junts i que us avanço, el resultat ha estat més que satisfactori, encara que és clar, mai no plou a gust de tots.

Obviant les presentacions dels músics, el disc va ser publicat el passat 7 de Febrer per InsideOut, produït per Petrucci i barrejat pel gran Andy Sneap i Jimmy T´ Meslin, per la qual cosa ja ens podem imaginar la qualitat sonora que desprèn aquest àlbum, atrevint-me a indicar que és un dels discos de Dream Thea Metròpolis Pt2 i la seva darrera obra amb Mangini, que per cert és un dels discos de l'era Mangini més valorat pels fans.

I arribat el moment de degustar el nou dels mestres del metall progressiu, ni més ni menys que ens trobem amb un disc gairebé conceptual compost per 8 talls i d'una durada d'una hora i onze minuts (cosa que ens tenen acostumats, i que no falti), que tracta trastorns del son des de diferents perspectives, com la por a la fosca dels nens això a la seva dona a “Dead Asleep” i l'arxi coneguda paràlisi del son a l'èpica “The Shadow Man Incident” per nomenar alguns exemples.

L'obra arrenca amb una de les “intres” més fosques de tota la seva discografia titulada “In The Arms of Morpheus”, i com a bon disc conceptual amb inici i tancament com passava a Metròpolis Pt II, sonen diferents motius del que ens trobarem al llarg del disc amb especial esment a la melodia de la tornada de l'últim tema. Ens introdueixen amb un so d'una persona que es fica al llit al llit, amb goteres de fons, tot bastant lúgubre i el misteriós teclat amb el motiu principal que ens trobarem a la tornada d'“A Broken Man” irrompuda per un despertador i un riff aclaparador de Petrucci ens posa en alerta del que ens trobarem al llarg del disc. Concloent que estem davant d'una de les millors intres compostes pel grup. El segueix “Night Terror”, cançó que va servir de presentació per als fans que més esperàvem el que és nou amb Mike Portnoy i que va ser i serà un clàssic des del moment que va sortir per al grup. Una cançó que conté tot el que desitja un fan d'aquesta banda que són riffs molt metàl·lics, canvis de ritmes ben empastats, melodies de teclat marca de la casa i una tornada coreable amb una banda en un estat de forma envejable. Els seus deu minuts de durada es fan curts que transcorren entre els clarobscurs melòdics i una part intermèdia digna dels Dream Theater clàssics.

“A Broken Man” també va servir d'avançament i al principi he de confessar que la cançó deixa anar, era d'un menor calibre que la seva antecessora, però que en el seu conjunt (avanço que és un disc per escoltar-lo com un tot doncs cobren més sentit totes les cançons) és un gran tema ja que la tornada és el motiu principal de tot el disc la. Una agressiva i extensa introducció instrumental molt tècnica, ens porta a un tema de nou fosc, amb una presència a les veus de Labrie més aguerrides i un deix al pont com passava a “Beyond This Life”. Res a objectar a la part instrumental amb música cabaretera inclosa, que potser no tingui cap sentit, però que en el fons acaba per agradar i treure't un somriure. Considero que és una gran cançó que pot arribar a ser una de les favorites del disc amb un tancament èpic que tant agrada.

Dead Asleep” és el tema més extens al costat de l'última, amb una durada d'onze minuts que comença amb el motiu musical abans esmentat, amb un subtil teclat de fons i interromput per un riff musculós que, segons paraules de Petrucci, volia que sonés a l'estil Randy Rhoads i de fet així ho fa i per altra banda, considera que és la seva cançó i ció completa on el riff amb les seves variants es repeteix i l'aclaparadora bateria de Portnoy cobra molt protagonisme. Tot i ser un tema extens, no mostra gaires canvis pel que fa al que ens tenen acostumats però que sorprenentment passa força ràpida. El mestratge al sol de Petrucci és descomunal i els teclats serveixen d'acompanyament i matalàs, encara que amb algun sol típic de Rudess sense cap novetat. La tornada és efectiva i complidora, fins i tot pot arribar a ser contagiosa. El tema tanca de forma magistral, rememorant les orquestracions de Sacrificed Sons del meravellós Octavarium.

Arribats a aquest punt de l'àlbum, ja podem estar satisfets amb el desplegament musical i aquesta tornada als orígens de l'alineació més longeva del grup, encara que amb un afegit fosc com ho exigeix l'argument del disc i ens topem amb la cançó més directa de tot el rodó com és “Midnight Messiah”. Potser és la cançó més fluixa, però no per això pitjor, ja que el seu sabor a “As I am” al riff i la tornada heavy clàssic són arguments suficients per ser candidata a convertir-se en un bon tema que en directe donarà els seus fruits, si bé pot recordar “Under a Glass Moon” així com el tema anteriorment esmentat. La lletra composta per Portnoy ens deixa picades d'ullet a títols de cançons com “This Dying Soul” i “Home” per exemple, la qual cosa considero una genialitat per tan filada que estan.

Després de l'interludi “Are We Dreaming” de solemne so de teclat amb la melodia de la tornada de l'última cançó i xiuxiueigs, ve un dels moments més emotius de tot el disc amb la “power ballad” titulada “Bend The Clock” amb lletra de Labrie. S'esperava amb els braços oberts una cançó amb tanta calidesa i aquesta aroma a Journey que de tant en tant la banda ens brinda amb un mestratge sorprenent i m'atreveixo a dir que és una de les cançons més precioses que han escrit juntament amb “Another Day” i “The Spirit Carries On”. Es nota en excés que Labrie és un mestre en els seus tons mitjans/baixos i transmet molt de sentiment, encara que és una llàstima que una de les cançons més destacables de tot l'àlbum acabi en fade off. Per sort Petrucci ens regala un dels seus millors solos de tota la seva carrera, a l'estil David Gilmour, demostrant una vegada més (sense res per demostrar) que a més de rapidesa, també saben transmetre emocions.

I arribem a un altre dels moments més esperats per molts fans i és l'èpica del disc que ja ens tenen mal acostumats, amb “The Shadow Man Incident” que comença amb el so d'una capseta de música amb el motiu principal i una introducció teatral de la banda amb picades d'ullet “Scenes from a Memory” amb una marxa similar, teatral i musical. El precedeix una part més fosca i lenta amb Labrie en tons més baixos transmetent misteri i tensió, en què a poc a poc aquesta tensió va incrementant i la pujada de to és més gran, fins arribar a una secció més heavy, ràpida i progressiva on ens trobem per fi amb la melodia de la tornada que alguna vegada havíem escoltat anteriorment. La part instrumental intermèdia és la millor del disc amb diferència on aquí sí, la banda desplega tot el seu arsenal amb un mestratge aclaparador i tots els del grup ens delecten a més amb una musicalitat envejable, amb protagonisme també de Jordan Rudess en una secció a piano nova a l'estil bossa nova o ball llatí sorprenent, per la qual cosa, encara sorprenen, pel que, encara, sorpresa. El final de la cançó com sol ser habitual amb un tancament molt teatral i simfònic, típic amb tornada a la melodia principal de guitarra i un final rendint tribut també al Metropolis PtII. Destacant com aquesta cançó de gairebé vint minuts, una de les millors en anys amb aquell meravellós “The Count of Tuscany” o “Octavarium”.

En resum, la tornada de Portnoy ha tornat la “sensillez” i aquesta aroma a les cançons de més musicalitat ja que l'última etapa amb Magini va ser molt més tècnica amb moltes cançons destacables, però amb discos massa tècnics potser sense tantes cançons per ser gaudides en directe. La disparitat d'opinions està servida, el que és clar és que han tornat amb un disc més que digne, que bé podria ser la continuïtat lògica d'aquell “Black clouds and Silver Linings” o potser un “fan service” el que provoca dues situacions, una en què fans demanaven una continuïtat com és el que ha passat o dos, una mica més no. Jo em decanto per la primera, per la qual cosa tenint en compte que “Images and Words” i “Scenes from a Memory” són de deu, aquest disc es mereix un 8,5. Ara toca veure quin és el camí musical que volen seguir, si acomodar-se o sorprendre'ns amb una mica de més risc i encertat.