Resurrection

Heavy Metal
ROAR!
2025

Temes

1. Silence Breaker
2. Ruthless Wrath
3. Red Heavens
4. Bound by the Moon
5. Circle of Amnesia
6. Injustice
7. Searing Flames
8. Shadows
9. Reborn in Solitude
10. Navigate Me to the Sun

Formació

Bateria: Axel Winkler
Guitarres: Aki Reissmann
Guitarres: Michael Vetter
Veus: Roland Seidel
Baix: Pappe Love

Crítica

Avui és torn d'enfocar-nos al sud d'Alemanya, per posar la mirada fixament a la gran feina que està fent la banda fundada pel guitarrista Michael Vetter i el vocalista Roland Seidel, que porta per nom Black & Damned. La idea d'aquest combo teutó és clara, ja que té la intenció de cobrir cada racó amb la densa i freda boira del heavy metall, utilitzant la influència de llegendàries bandes com, Black Sabbath, Iron Maiden i els sons melòdics i carismàtics de Helloween, una fusió musical que no ha sorprès a ningú. avenly Creatures" (2021) i "Servants Of The Devil" (2023).

Per a la seva tercera obra no canvien la fórmula, els germànics vénen disposats a seguir construint un santuari metal·ler amb la seva tercera obra "Resurrection", el qual ho veig més melòdic que els seus dos discos anteriors, doncs encara que la voràgine dels seus riffs segueix sent pesada i fosca, els fets m'ho fa un lic i melòdic, fent que les composicions siguin un tipus de clarobscur que per moments t'obren les portes del cel i sobtadament t'arrosseguen a l'infern. La que obre el teló és "Silence Breaker" fàcilment una de les millors del disc, no tan impressionant però amb una pluja de riffs heavys que marquen el camí a seguir i un saboret a Primal Fear, que s'aconsegueix percebre als versos. Un tema compacte ben elaborat amb elements pesants i melòdics, que, units a la personalíssima veu de Roland Seidel, creen un remolí musical intens. A la segona peça "Ruthless Wrath" els Black & Damned, es comporten com una descomunal màquina de heavy metall empastada amb un so demolidor en què destaquen a la perfecció cadascun dels instruments, però sobretot aquestes lacerants guitarres i uns cors molt enèrgics.

L'exòtica i ben maquillada "Red Heavens" comença de manera acústica amb una ambientació oriental, per després explotar amb un riff elèctric acompanyat de la resta d'instruments, les guitarres d'Aki Reissmann i Michael Vetter, són tremendament sòlides, però no exemptes de melodia, de fet, diria que aquesta és una de les. l'exquisida tècnica dels guitarres s'evidencia a "Bound By The Moon" un tema de pur heavy metall però una mica més melòdic a causa dels sons de teclat que van suavitzat una base rítmica impecable i la veu de Roland Seidel, que aporta registres variats amb certs deixes a Brainstorm, en passatges concrets.

Els teclats tornen a tenir certa incidència a "Circle Of Amnèsia" una altra mostra de poder per part dels alemanys, en què destaca el seu fantàstic tornada secundat per un riff fabulós menys rabiós i un Alex Winkler, a la bateria que ho porta en un compàs mitjà, tònica que es dóna al llarg de tot el llarg. La cançó amb més elements simfònics és "Injustice" una composició amb una veu robusta i melòdica que es manté en un mig temps excel·lent amb tints orquestrals de primer nivell, que pot recordar gent com Iron Fire i Primal Fear, a la seva faceta més melòdica.

Els germans imprimeix força esquinçant amb ràbia a "Searing Flames" ardent peça comandada per la rabiosa veu del senyor Seidel i secundada per unes guitarres que malbaraten canya pura, en una dels temes més veloços, pur B&D, novament brillant tots els músics, sens dubte de les meves favorites. Notes fosques cobreixen a "Shadows" la que comença molt a l'estil Black Sabbath, per després carregar-se sobre la tenebrosa interpretació del vocalista Seidel, a partir d'aquí el tema cobra un aspecte heavy metal·ler ombrívol molt destacat.

Una veu més aguda es desferma a "Reborn In Solitude" el tema més power del disc, una altra meravella, ràpid i contundent, que posseeix una de les millors tornades del plàstic, tremendament poderós, amb una rítmica duríssima que em captiva per confluir-hi diverses influències, com la de Brainstorm i Primal Fear. L'última peça "Navigate Me To The Sun" sona com si fos el Helloween del The Dark Ride (2000), amb riffs més calmats i uns cors carregats de malenconia. Peça que baixa gradualment el ritme, encara que no per això perd qualitat, atès que al pont i la tornada guanya sencers gràcies als melòdics cors.

Conclusió: Com sempre, s'esperen grans coses d'una banda alemanya de heavy metall i Black & Damned, no ens ha decebut gens ni mica, perquè ha marcat un disc concís i sòlid, amb els estàndards del heavy metall ben definits, sense inventar res, simplement seguint els paràmetres dels seus dos àlbums anteriors. Un altre punt important és que els teclats han guanyat més terreny en aquesta obra, fent que "Resurrection" es converteixi en el treball més melòdic fins ara. Així que la puntuació per a aquest àlbum és de 8/10.