Unface Space

Speed Metal
Fighter Rec.
2025

Temes

01. Saviors
02. Raping the Population
03. N.L.M.
04. The Fascism Variant
05. Winter Wars
06. Sons of Liberty
07. A New Civil War
08. California Dreaming
09. Plague of the Deceivers
10. Violent Objection
11. Saboteur
12. The Crow Upon the Cross

Formació

Baix i guitarra: Frank Forray
Guitarres, veus i bateries programades: Jeff Prentice

Crítica

Per diverses raons de vegades les bandes es veuen obligades a prendre un recés, quant a llançaments discogràfics, aquest pot ser curt de només alguns anys o de vegades pot arribar a durar dècades, com és el cas dels americans Predator, els qui estaven desapareguts des d'aquell "Easy Prey", de 1986. com el fènix, per aixecar el vol i continuar posant l'ànima i el cor en aquell enrabiat heavy speed metall, que va començar a traçar des de la dècada dels vuitanta.

Actualment la banda compta amb el guitarrista i vocalista Jeff Prentice, i el baixista Frank Forray, un duet de músics explosiu, que ha exposat tota la seva destresa a "Unface Space", el segon disc de la banda, el qual analitzaré profundament, però abans he d'esmentar que és una pena que Predator, no s'hagi mantingut activa,9 crec que actualment tingués una discografia decent, molt amplia i una carrera reconeguda, encara que potser no hagués arribat a tenir l'èxit de les llegendes americanes Manowar i Riot, almenys tenia el potencial per assolir el nivell de bandes anyelles com Vicious Rumors, Omen i Jag Panzer. Ara sí, anem a l'anàlisi de l'àlbum, que entra a matar amb "Saviors" un tema que es mostra com a adrenalina pura i que captura l'essència del so heavy metal·ler del Predator, del seu primer àlbum, encara que era impossible que el guitarrista Jeff, no li injectarà una mica del so de l'època actual. Una mica més thrasher sona "Raping The Population" té guitarres que es despleguen amb velocitat i aquest toc brut del thrash americà noranter, això sí, la veu no em convenç tant, perquè sento que no denota la força necessària.

M'encanten els riffs de "N.L.M" perquè són molt movedisses, clàssics, fulgurants, i estan disposats a donar vida a una peça de heavy metall força guapa, on els americans sense sorprendre demostren les seves distingides habilitats i que són molt bons pel que fa a aquest subgènere. La quarta peça "The Facism Variant" commemora aquest so de la vella escola, amb incessants riffs derivats del thrash, molt violents i salvatges. Curiosament aquesta és la peça que conserva un so més cru i clàssic.

Amb una orientació més melòdica arriba "Winter Wars" peça que, amb el seu bon maneig de guitarres, dibuixa una silueta heavy no tan ferotge com la de temes anteriors, ja que aquí hi ha un ascens harmònic tant coral, com vocal per part del senyor Prentice. La mortífera "Sons Of Liberty" és del millor del disc, ja que és totalment poderosa i porta l'ADN, de l'heavy speed metall americà ben clavat. Tot sona tan aclaparador que semblés ser una puta barreja entre Omen i Jag Panzer.

Passem a "A New Civil War" la que convida al headbanging gràcies als seus riffs destructius que sempre van a primera línia, amb una tonalitat molt thrasher. Aquí no hi ha gaire res a ressaltar, únicament aquests solos de guitarra que Jeff, sempre edifica amb una intensitat abismal. El tema següent és "Califòrnia Dreamin' (The Mamas & The Papes cover)" un cover a la dolça cançó de The Mamas & the Papas, publicada el 1965, on Predator, mostra el seu rostre més angelical per dir-ho, perquè sonen més melòdics del que és habitual, però sempre imprimint aquesta voràgine veloç.

La rígida "Plague Of The Decievers" és justament el que un espera d'una cançó de Predator, pur heavy metall musculós i una pluja de destrals folrades de riffs i solos filosos. Els aguts de Jeff intenten ser altíssims i les guitarres clàssiques embelleixen un tema directe com pocs. Bona combinació de potència thrasher i heavy metalera es troba a "Violent Objection" on hi ha ritme matador amb enganxada, destacant els àgils cops de bateria i les guitarres directes i veloços que donen consistència i potència a un tema força hímnic i ben treballat en la pura tradició dels americans.

Quina forma en què Jeff, juga amb la guitarra a "Saboteur" doncs es mou d'aquí cap allà amb riffs i sols una mica més ballables, tema una mica difereix de l'esperable, sent un mig temps bastant nu en què la veu i guitarra llueixen en una mena de duel en què fan torns per. Per al tancament tenim a "The Crow Upon The Cross" la que fa servir guitarres grinyolants, que sonen més apagades i gradualment més fosques, la línia vocal és més espessa i una mica més agònica. Peça que posseeix matisos i frasejos de guitarra amargs per part del líder de la banda.

Conclusió: Crec que no podríem esperar una altra cosa de Predator, perquè, encara que el seu últim àlbum havia estat llançat fa gairebé quaranta anys, els americans segueixen sent ells mateixos, sense canviar res en l'estil, perquè "Unface Space", és un típic disc de speed heavy metall americà i encara que de vegades invoca a l'esperit del thrash metaler, no se'n surt de. I com vaig dir al principi de la ressenya, és una llàstima que Predator, no hagi estat constant amb els seus llançaments discogràfics, perquè si ho haguessin fet, un altre gall cantarà i avui estaríem parlant d'una banda nord-americana almenys amb deu discos en el seu haver i una carrera força reconeguda. Així que la meva puntuació per a aquest àlbum és de 7.9/10.