Inmortal

Nu Metal / Metalcore
Maldito Records
2025

Temes

1. Estigmatizado
2. Acto de Fe
3. En Mi Piel
4. Paz y Amén
5. Trauma
6. Tempestad
7. El Gran Teatro del Universo
8. (41.9383403, – 7.4310342)
9. Amor o Poder
10. Sombras

Formació

Veu: J. Molly: voz
Guitarra: Luis Tárraga
Guitarra: Ken HC
Baix: Álvaro Tenorio
Bateria: Paco Sánchez

Crítica

Després de sis anys sense material nou, HAMLET tornen a escena amb “Immortal”, i ho fan com només ells saben: sense demanar permís i colpejant fort des del primer segon. És un disc que no necessita pròleg, perquè quan arrenca, recordes per què aquesta banda fa dècades que és una institució del metall nacional. Perquè sí, HAMLET no és només una banda: és història viva, és resistència, és evolució, i és, no ho oblidem, la formació que va posar el metall modern més internacional al mapa espanyol cantant en castellà, quan això era terreny verge.

El disc, això sí, és curtet. Tot just 30 minuts que, si ets fan, et passen volant. És l'únic que pot grinyolar una mica després d'una espera tan llarga des de Berlín. Però compte, que Immortal no va per les branques: és directe, sòlid i sense un segon de farciment. El que hi ha està a un altre nivell. Una mena de viatge per totes les versions de HAMLET que hem estimat en diferents etapes, amb una producció afilada i unes composicions que fan olor de clàssic des de la primera escolta.

El disc obre amb “Estigmatizado”, una entrada que no necessita escalfament. Riff contundent, bateria que va guanyant força i una tornada que et deixa anar una bona hòstia sense avisar. Des d'aquí ja saps que això va de debò. Després ve “Acte de fe”, que ja coneixíem d'avançament i que segueix semblant una bèstia de tema: equilibri perfecte entre agressivitat i elegància, amb aquests efectes guitarrers que aporten profunditat sense treure-li enganxada.

A “En mi piel” baixen una mica la velocitat, però guanyen en emoció. Melodies que acaronen, un Molly més contingut que explota en els moments justos i una atmosfera que recorda que HAMLET també saben ser sensibles sense deixar de sonar potents. I parlant de potència, “Paz y amén” és una autèntica declaració d'intencions: HAMLET de tota la vida, amb aquesta ràbia crua però ben canalitzada, amb una lletra que escup i amb un Molly més agressiu que en els darrers discos. Aquí hi ha gana, i es nota.

Si cal parlar de so demolidor, cal esmentar “Trauma”. El baix d'Álvaro fa tremolar el terra, la bateria de Paco Sánchez (una bèstia absoluta i, siguem clars, un dels millors bateries d'aquest país) marca cada cop com si et donés amb un mall, i Molly es llueix en totes les seves tessitures. És fosc, brut, i alhora està perfectament mesurat.

Després arriba un dels moments del disc: “El gran teatro del universo”. És pur HAMLET: riff assassí, tornada que se't fica al cap i una part final que accelera com si el tema hagués de fugir d'alguna cosa. Aquí la banda es deslliga, i tu amb ells. I com si no fos suficient, apareix “Tempestad” per afegir una mica més de bogeria ben pensada. Guitarres més atmosfèriques, efectes dissonants i aquest rotllo entre el clàssic i el modern que dóna gust escoltar. Després arriba la raresa: “41.9383403-7.4310342”. Sí, aquestes coordenades apunten a l'estudi on han enregistrat el disc. I sí, el tema és instrumental, electrònic,... Una mena d'experiment que desconcerta una mica però que, al final, suma a aquesta aura gairebé conceptual del disc. No està fet per al directe, està fet perquè et preguntis: què volien dir amb això?

Recta final amb “Amor o poder”, que recupera el martell rítmic, amb riff HAMLET 100% i una bateria que marca el pas com si estigués entrenant un escamot. Guitarres comprimides, so brut però definit, i aquest sabor reconeixible que tenen els seus millors talls. I tanquem amb “Ombres”, que és un final perfecte: veus melòdiques, passatges densos, agressivitat continguda i molta càrrega emocional. Aquí tot el grup brilla, i et deixen amb la sensació que han dit què havien de dir, sense adorns ni promeses buides.

Perquè això és Immortal. Un disc honest, contundent i emocional. Una demostració que HAMLET no només segueixen dempeus, sinó que estan en plena forma. Són més HAMLET que mai, sense necessitat de reinventar-se ni mirar pel retrovisor. I sí, el disc podria ser més llarg. Però també podria ser pitjor. I no ho és. És una joia comprimida. És el tipus de disc que no necessita cridar per fer-se notar. Perquè HAMLET ja ho van dir tot fa temps: són aquí per quedar-s'hi. Són immortals. I aquest disc el deixa claríssim.

Així que, si mai vas dubtar, dóna-li al play. I si no els coneixies, enhorabona: ets a punt de descobrir per què HAMLET és un dels pilars del metall a Espanya. No per nostàlgia, sinó per mèrit. Un àlbum descolta obligada.