30 Aniversario

Power / Progressive / Heavy Metal
Maldito Records
2025

Temes

CD 1:
1. Juego Cruel
2. Torquemada
3. Pelayo
4. Cambaral
5. Xana
6. Delirios de Grandeza
7. Lucero
8. Niño
9. Alas de Cristal
10. Aún Respiro

CD 2:
1. Pies de Barro
2. Hoy Te He Vuelto a Recordar
3. Otra Vida
4. Mil Motivos
5. Baal
6. Lilith
7. El Peregrino
8. La Flor en el Hielo
9. Horizonte Eterno
10. El Dilema de los Dioses

Formació

Veu: José Pardial
Guitarra: Alberto Rionda
Teclats: Manuel Ramil
Baix: Nando Campos
Bateria: Bjørn Mendizábal

Crítica

Seguir a Avalanch durant tres dècades ha estat alguna cosa més que un exercici de fidelitat musical; ha estat convivir amb una banda en constant mutació, abraçar cada una de les seves encarnacions, i reinterpretar, junt a ella, el significat del metall en espanyol. El que va començar com una proposta potent des d'Astúries, amb tintes épicos, s'ha transformat amb els anys en una experiència compleja i molt interessant.

Mi primer contacte amb Avalanch fou a través de La llama eterna, un disc que irradiava energia, epicitat i una atmósfera melòdica amb molta personalitat. La veu de Juan Lozano tenia un caràcter únic, i les composicions destacaven pel seu dinamisme, les seves lletres casi líriques i la seva capacitat per combinar velocitat i emoció. Aquello no era solo power metal; havia un cuidado narrativo i una recerca d'identitat que s'havia sortit d'aquell que havia escoltat abans a Espanya.
La llegada de Víctor García va marcar un abans i un després. La seva veu cruda, directa i poderosa, es va convertir en l'estàndard d'una nova etapa més consolidada, més pesada en el seu esperit i més expansiva en el seu impacte. Llanto d'un heroi no ha estat sol un disc; fou una declaració d'intencions. Amb cançons com Pelayo, Torquemada o Cambaral, Avalanch no solo va consolidar el seu lloc en l'escena nacional, sinó que també va construir un vincle emocional amb tota una generació de seguidors. Per molts, era impossible pensar en la banda sense Víctor. Els seus concerts es vivien com a reconeixements i els seus temes escoltats en bucle. En mi cas, aquell era pura devoció.

El canvi a Ramón Lage fou un terremoto emocional. Lo confieso: al principio no me convencía. Però bastaron unes poques escoltes per comprendre que estem davant una veu amb una capacitat extraordinària. Lage no venía a substituir a ningú; venía a obrir una nova etapa, més introspectiva, més tècnica, més progressiva. Sus discos, Los poetas han muerto, El hijo pródigo, Muerte y vida, Malefic Time, son, possiblement, els més rics en màtiques de tota la discografía del grup. Letras que rozan la poesía, estructuras arriesgadas, melodías que te envuelven poco a poco... En aquesta etapa, Avalanch es va tornar menys predecible i més profunda.

Pero com sempre, l'estabilitat no és part de l'ADN de la banda. Lage també es va marxar, i va començar un nou cicle, marcat per noves incorporacions al micròfon. Isra Ramos va deixar una tona amb el seu estil més líric i teatral; Jorge Berceo va portar la seva potència i la seva entrega; i ara, en aquesta nova etapa, José Pardial ha fet la càrrega del llegat, just en el moment en què la banda celebra el seu 30 aniversari. I ho fa amb un projecte ambicioso: un doble disc recopilatori que reinterpreta 20 cançons clau de tota la seva història. La selecció pot discutir, però lo interessant no és només quins temes han elegit, sinó com els han reinterpretat.

La figura de José Pardial mereix una menció especial. Cantar cançons escrites per a altres quatre vocalistes, cada un amb un estil molt marcat, no és fàcil. Y, sin embargo, lo logra. No intenta imitar a ningú, no compite amb el recuerdo. Pren els temes, els respeta i els fa seus. La seva veu s'adapta amb intel·ligència a les exigències de cada cançó, i aporta un caràcter unificador a un repertori que, per la seva naturalesa, és diferent.
En lo musical, hi ha canvis notables. Els arreglos s'han actualitzat, alguns solos s'han expandit, certs elements han desaparegut, i la producció d'una sensació de major homogeneïtat sonora. Esto tiene su parte buena: cohesiona el álbum. Però també planta un reto: quiens llevamos años interioritzant cada disc, cada matiz, cada pausa, notem les diferències. A vegades més contundents, altres més sutiles.

Els temes més antics, com Juego cruel, Torquemada o Pelayo, han estat reimaginats amb un so més pulido, més contemporani. En alguns casos, això resta un poc del caràcter cru i directe que tenia en les seves versions originals. En altres, es gana en mates.

L'etapa de Ramón Lage està bé representada, i temes com Lucero, Niño, Aún respiro o Pies de barro segueixen sonant poderosos, encara que amb un color distint. Pardial aporta lo suyo, y eso se agradece. A destacar Otra vida, cuya versió actual añade melancolía i una atmósfera més etèrea que la seva antecesora.

Les cançons de Malefic Time, com Baal i Lilith, van especialment a la seva nova versió en castellà, donant-los un enfocament més accessible per a qui seguim a prop de l'evolució lírica del grup. Finalment, les composicions més recents, com El peregrino, La flor de hielo, El dilema de los dioses y Horizonte eterno, reflejan bien hacia dónde se dirige Avalanch hoy: una mezcla de potencia, melodía y una intención clara de seguir contando historias con profundidad y èpica.

¿És aquest disc la millor porta d'entrada per a nous ulls? Potser no. Però és un excel·lent exercici de memòria i de reinterpretació per a quiens hem acompanyat a Avalanch durant aquests 30 anys. Nosaltres recordem que la música, com la vida, canvia, es transforma, i segueix endavant, encara que els seus protagonistes varien.

Quizás l'únic “pero” que em queda simbòlic: hauria estat un gest preciós convidar a antics vocalistes o músics a participar en aquest aniversari. S'hauria reforçat aquesta sensació de comunitat i de trajectòria compartida. Aun així, lo que han fet té valor. I molt.

En definitiva, aquest recopilatori no és sol un homenaje al passat; és una declaració de continuïtat. Avalanch sigue aquí, transformant-se com sempre, però a l'essència de les dècades, canvis i generacions.