Sociedad Canibal

Melodic Death Metal
Autoproducido
2024

Temes

1. A las Puertas
2. Nada Nuevo
3. Negociando Muerte
4. Sobredosis de Placer
5. Decadencia Canibal
6. Claustro de Inocencia
7. Frustración
8. Llantos Silenciados
9. Las Botas del Muerto (Carolanne Cover)

Formació

Veu: Malevolo
Guitarres: Alex Jarrai
Guitarres: Vástago de la Oscuridad
Baix: Ayala
Bateria: Kolomby

Crítica

Hi ha debuts que simplement presenten una banda. I n'hi ha d'altres, com aquest, que anuncien una declaració d'intencions. Des de Múrcia, Acrònica llança Societat Caníbal, un primer treball abrasiu i combatiu que beu del death metall més clàssic com Death, Obituary o Possessed però ho barreja amb la urgència del hardcore i pinzellades de melodeath amb una actitud molt del carrer, molt d'ara.

El disc arrenca amb “A las Puertas”, que ja des del seu primer riff deixa clar per on van els trets: guitarres seques i esmolades, amb una estructura que recorda el Leprosy de Death, i una bateria crua, directa, sense floritures. Malevolo entra amb un to agressiu però intel·ligible, més proper a Schuldiner que al gutural cavernós, i marca des del principi un enfocament líric de denúncia i ruptura.

Res Nou aprofundeix en aquesta línia, però vira cap a un enfocament més hardcore, amb una base rítmica que podria estar en qualsevol disc de Nails o els Sepultura de Chaos A.D.. El tema juga amb la repetició com a recurs d'asfíxia, reflectint un missatge nihilista i cíclic: la història es repeteix, i sempre amb els mateixos. Amb “Negociant Mort”, Acrònica ens llança a un terreny més atmosfèric i dens. Aquí treuen el cap influències de Morbid Angel i Gorguts, tant pel tempo més pesat com pels canvis de ritme gairebé progressius. Els riffs s'arrosseguen com a cadenes, mentre la veu manté una tensió latent que no arriba a esclatar, però que fa igual. És un dels talls més elaborats de l'àlbum, i també dels més foscos.

La cara més addictiva del disc arriba amb “Sobredosi de Plaer”, una peça que es permet explorar territoris més melòdics sense renunciar a la brutalitat. Les guitarres entren en harmonia, com una picada d'ullet als primers At The Gates o Dissection, i hi ha una tornada que, encara que subtil, es queda enganxada. És death metall amb ganxo, sense comprometre la seva duresa. El cinquè tall de l'àlbum es titula “Decadència Caníbal”, tema que és una mena de resum conceptual i sonor del treball. Aquí es creuen tots els vessants del grup: la ràbia política, el riff musculós, la base rítmica insistent, els silencis carregats de sentit. El groove, sec i tallant, recorda els Obituary de The End Complete, i la lletra pinta una societat en descomposició que es devora a si mateixa. El segueix “Claustre d'Innocència”, que abaixa les revolucions, però no la intensitat. El baix d'Ayala pren protagonisme en una intro que construeix una atmosfera opressiva, gairebé ritual. Les guitarres llisquen amb dissonàncies que remeten a Immolation i Demilich, mentre la bateria de Kolomby fa passos mesurats, com si cada cop pesés una tona. Aquí Acrònica es permet respirar, però només perquè faci més mal.

Arribem al setè tall de l'àlbum, titulat “Frustració”. Un tema que és exactament el que promet el seu títol: una descàrrega rabiosa, sense adorns, propera al crust o el grind més estructurat. Dura poc més de dos minuts, i sembla que vol calar foc a tot això. A la seva senzillesa hi ha la seva força. El segueix “Plors Silenciats” torna a jugar amb el que és melòdic, però des d'un enfocament més emocional. Hi ha una mica d'Edge of Sanity o fins i tot de Sentenced en la seva progressió: una tristesa latent sota tota aquesta distorsió. L´ús del silenci i de l´espai destaca en aquest tall, que se sent com una ferida oberta.

El tancament amb Les Botes del Mort, versió del tema original de Carolanne, banda de Death Metal també d'origen murcià, és més que un simple homenatge: és una apropiació legítima. Acrònica porta el tema al terreny, endurint l'enfocament, però respectant l'essència. És un tancament digne que, a més, connecta amb l'escena local i amb la idea de comunitat musical.
Societat Caníbal no és només un àlbum ben executat: és una obra coherent, honesta, amb discurs i so propi. La producció, encara que crua, permet distingir cada instrument i reforça aquesta sensació d'autenticitat que tant es troba a faltar en moltes propostes actuals. Acrònica no busca ser la banda més tècnica ni la més extrema, però sí que vol, i aconsegueix, ser una banda amb alguna cosa a dir.

La lletra política i combativa, el respecte per les arrels del death metall, i una execució sòlida converteixen aquest debut en una aposta seriosa que mereix atenció. En una escena cada cop més saturada, Societat Caníbal es planta amb identitat i amb una veu pròpia que no crida per cridar, sinó perquè hi ha molt a dir i més encara per canviar.