Espresso Della Vita: Lunare

Progressive Power Metal
Frontiers Music srl
2025

Temes

01. A Very Weird Beginning
02. Upside Down
03. Boo!
04. Ghost Casino
05. Mad Witches
06. Sunflower Eyes
07. The Root
08. Dance of Hadassah
9. Agbara
10. Lunar Vortex

Formació

Veus, piano, sintetizadores i orquestacions: Fábio Caldeira
Guitarra i veus: Guilherme Carvalho
Baix i veus: Renato “Montanha” Somera
Bateria, percussió i veus: Heitor Matos

Crítica

Dóna gust veure com evoluciona i progressa el so d'una banda de l'underground brasilera com ho és Maestrick, que encara que va ser fundada fa més de vint anys, encara no compta amb molts treballs de llarga durada, però els dos que ha gravat tant "Unpuzzle!" (2011) com a "Espresso Della Vita: Solare" (2018), exhibeixen un power metall progressiu de molt bona qualitat i com diuen per aquí, més val qualitat que quantitat.

El segell musical de Maestrick és crear cançons diverses en so, que vagin progressant i que no sonin al mateix. extravertit, amb línies més progressives i un entramat melòdic que sempre és present gràcies al servei d'uns teclats teatrals. Pel que fa a la veu de Fábio Caldeira, el que crida l'atenció és que, sabent-se portador d'un registre vocal agut, no excedeix ni n'abusa, perquè les composicions no siguin totes semblants i d'alguna manera es diferenciïn entre si. I per seguir en el context vocal, cal esmentar que aquí tindrem com a convidats reconeguts cantants com Giulia Nadruz, que també és actriu de doblatge brasilera, més coneguda pel seu treball en teatre musical, Tom Englund (Evergrey), Roy Khan (Conception) i Jim Grey (Caligula's Horse). El disc obre el teló amb "A Very Weird Beginning" peça que inicia el viatge, com si es tractés d'una obra de teatre, amb uns cants suaus i melodies malabaristes, que ens porten a "Upside Down" peça molt canviant on predomina la melodia al·lucinant sobre una base de guitarres progressiva, però que per aquest mateix motiu sigil·loses orquestracions, ampul·losos teclats i unes veus merament teatrals.

El costat més comercial de Maestrick, ho posa "Boo!" la que disposa d'unes potentes guitarres, alternatives i sons més populars, teclats que posen un toc tètric i la gran participació de Tom Englund, entre unes veus guturals despietades. Una de les més extravertides és "Ghost Casino" la que recorre a diversos estils musicals, fins i tot no metal·lers com el pop, el jazz o la música electrònica, per no esmentar referències a la música clàssica i altres sons més comercials, que casen a la perfecció amb el que podria ser una descripció exacta del que Maestrick, vol imposar el tema de la qüestió.

El tema que resulta complex i complicat de detallar és "Mad Witches" doncs és una peça de nou minuts de durada amb influències directes dels universos de Disney i Tim Burton, que posseeix diferents facetes musicals, una forta personalitat, el seu toc respectiu de màgia i mentre l'escoltem ens dóna aquesta sensació d'estar en una obra de teatre, gràcies a la participació de la participació de la Nau. Peça impecable que juga a la distracció ia l'equilibrisme musical, sobre una corda de metall progressiu exquisit alhora que molt accessible, involucrant certs punts simfònics que posen aquest plus extra en una de les millors peces del plàstic.

És a "Sunflower Eyes" on la paraula romanticisme, cobra el seu sentit més ampli ja que els brasilers ens regalen un tall amable, simpàtic, tendre, gairebé de conte de fades, amb unes melodies vocals d'alçada i uns solos de guitarra increïbles. Una altra peça brutal és "The Root" la que té un halo progressiu del port de Kamelot, plantejant melodies recargolades de guitarra i alhora ritmes turbulents i detalls per acabar sent intens, melòdic i ple d'una qualitat supèrbia que es recolza sobre lúcides orquestracions. En el nostre recorregut ens trobem amb l'encantadora Danse Of Hadassah dotada d'un ambient ple de malenconia, per tall d'una musicalitat entranyable, de màgic aspecte teatral i construït sobre una base de sentits teclats i violins.

Amb un esperit excèntric arriba "Agbara" un tema seriós i sòlid on les guitarres són tot un espectacle, comptant amb un un desenvolupament líric en la línia de tot el disc, és a dir, envejable, mentre que les melodies ens van guanyant a poc a poc, fins que els Maestrick, ens conviden a un ball amb el seu gran més enrevessat guitarra i al divers desenvolupament instrumental. Una altra trallada progressiva és "Lunar Vortex" la que amb genials canvis de ritme i melodies modernes, probablement sigui el tema més progressiu de l'àlbum, on el vocalista convidat Roy Khan, ens porta a través d'una malenconiós interpretació, sens dubte un dels talls més dinàmics de tot l'àlbum, amb una aportació destacada del vocalista de Conception.

Els brasilers treuen les seves armes més melòdiques a "Ethereal" un tema que té un total desvergonyiment a l'hora d'incloure melodies i cors enganxosos sobre una secció de hard rock, durant el desenvolupament del tema. Per mi una de les peces més senzilles a nivell compositiu, però que resulta molt atractiva i gaudible. El viatge conclou amb "The Last Station (I. a.m. Leaving)" la que més enllà de la seva extensa durada se'ns mostra com el tall de més canvi rítmic, dotat de milers de melodies, solemne instrumentació i una potent base rítmica que es va desenvolupant de manera apassionant, intensa, brutal i sentimental alhora. Tot plegat amanit amb el treball vocal de Fábio Caldeira, que talla la respiració per la seva delicadesa i una atmosfera que, sobre la comentada potent base rítmica, ens lliura certes notes de fantasia i solos de guitarra magnífics. Les orquestracions posen la cirereta al pastís juntament amb uns distintius arranjaments de teclat neoclàssics.

En resum: Com ja ho havia exposat línies a dalt, aquesta sembla ser la creació més extrovertida i atrevida de Maestrick, doncs és un àlbum multifacètic, potser difícil de digerir, pel fet que involucra diversos estils musicals, però sense perdre aquesta dosi metal·lera que es dóna gràcies als intrigants moviments rítmics del guitar. Els arranjaments progressius i melòdics estan molt ben definits i van de la mà amb la veu de Fábio Caldeira, que ha interpretat les peces amb molta cautela i un registre vocal impecable i artístic. Així que la puntuació per al tercer àlbum dels brasilers és de 8/10.