Echoes of Forlorn Tales

Symphonic Power Metal
Elevate Records
2025

Temes

01. Once upon a Time
02. What’s Beyond
03. Jester’s Soul
04. Wrath of God
05. Silence of the Waves
06. Sharhazad
07. A Bird of Gold
08. Gashadokuro
09. The Sleeping Beauty
10. The Nightingale

Formació

Veu: Moreno Sangermano
Guitarra: Roberto Di Lazzaro
Baix: Paolo Biscardi
Bateria: Fabio Mancinelli
Teclats: Matteo Riccia

Crítica

Per a una banda nova de power metall és molt difícil destacar o marcar diferència en aquests temps, ja que tot ja està escrit en aquest subgènere, hauria de ser una mena de Frozen Crown, Chronosfear o un Embrace Of Souls, bandes de recent formació que han enganxat fort a l'escena i que malgrat el desgastat que està el seu estil, han acaparat l'interès dels fans, interpretació. Així mateix els debutants Chronosynthesis, volen donar una bona impressió, i per això no tenen cap problema a seguir usant aquesta trillada fórmula, perquè ells han decidit prendre les bases del power italià clàssic, ja que les influències de bandes com Derdian, Secret Sphere i Domine, són les que predominen en el seu primer disc de llarga durada titulat "Echoes of Forlo" i orquestracions per embellir les composicions.

Els músics no són gaire coneguts en l'àmbit, ja que la banda està conformada pel quintet Matteo Riccia (teclats), Fábio Mancinelli (bateria), Paolo Biscardi (baix), Roberto Di Lazzaro (guitarra), i Moreno Sangermano (veu). He de reconèixer que el que és meu és aquest tipus de bandes, doncs m'encanta descobrir i així mateix donar a conèixer el treball de conjunts underground com aquests Chronosynthesis, que comencen a fer els seus primers passos, així que no es digui més i comencem a desgranar el que donen de si els deu talls continguts en aquest “ Echoes of Forlorn Tales ”, comença instrumental, ben matisada amb elegants sons simfònics, que ens porten a "What's Beyond" una passada de power metall d'instrumentació potent i ben greixada, amb melodies ben expressades que recorden els primers Secret Sphere i els més recents Chronosfear.

La tercera "Jester's Soul" té una harmonia de teclats excel·lent, mentre Moreno Sangermano, porta la seva veu en crescendo amb el que sembla un ritme per darrere de la velocitat, amb les guitarres de Roberto Di Lazzaro, extremadament tècniques que s'apliquen a la perfecció tant al riff com al solo. Volent augmentar les frases progressives arriba "Wrath Of God" la que amb riffs més potents pretén anar més enllà del power girant al progressiu, la meravellosa culpa la té la veu de Moreno Sangermano, la barreja de foc i sofre entre guitarres i teclats que creen un brillant i potent joc instrumental.

El tema que segueix és "Silence Of The Waves" on els italians tiren una mica de pau melòdica, a la veu de Moreno Sangermano, mentre la resta de músics segueixen a la seva, en això de donar-li al power, amb grandioses orquestracions de fons incloses. L'únic que trobo a faltar és una mica de salvatgisme als cors o almenys una mica més d'intensitat. Els sons orientals de "Shahrazad" demostren el bon fer instrumental de Chronosynthesis, mentre aquestes movedisses guitarres i melòdics cants compleixen la missió d'abstraure'ns d'on estiguem. Perfecta peça per a un moment de gaudi auditiu, on els efectes naturals i els teclats contribueixen a crear l'atmosfera propícia, per a un bon tema de melodic power metall.

Més teclats cristal·lins i ressons melòdics arriben a "A Bird Of Gold" una peça amb força aire a Freedom Call, que lluny de ser la millor peça del disc, entreté gràcies a les seves ben aconseguides seccions instrumentals, la seva rica melodia i la seva temàtica èpica i fantàstica. Les tornades de "Gashadoruko" tornen a ser encantadores, aquí els italians no es vénen amb rendicions, ja que aconsegueixen transmetre aquesta atmosfera oriental japonesa amb les melòdiques estrofes, volent imposar que la marca personal sigui un melodic power pur ple d'harmonia.

Potser "The Sleeping Beauty" sonarà més al Derdian, del "New Era Pt. 2 - War of the Gods" (2007), ja que els teclats de Matteo Riccia, se centren completament en la melodia i els cors de la tornada són la clau per aconseguir aquest sentiment èpic, que tant busca la banda italiana. El dibuix de la guitarra i teclats de The Nightingale propicia que totes les atencions girin cap a una mica més íntim i melòdic, amb un ritme constant però que no es va desbocat, en una peça simfònica i melodiosa que la consagro com un bon tancament que aporta gran elegància i tècnica.

En resum: No hi ha dubte que els italians han ficat molta passió al seu debut "Echoes of Forlorn Tales", el qual m'ha obligat a donar-li nombroses escoltes, ja que aquest embranca el so clàssic del power metall italià, cosa que em fascina. El que resta mèrits i punts a la feina, és que no hi ha gaire originalitat, perquè per moments sonen Derdian i el Secret Sphere, dels seus primers discos, d'aquí en més, em sembla un debut acceptable, que hauran d'escoltar sí o sí, els fanàtics del melodic power metall. Així que la puntuació per a aquest àlbum és de 7.9/10.