Skeletá

Metal / Rock
Loma Vista
2025

Temes

1.- Peacefield
2.- Lachryma
3.- Satanized
4.- Guiding Lights
5.- De Profundis Borealis
6.- Cenotaph
7.- Missilia Amori
8.- Marks of the Evil One
9.- Umbra
10.- Excelsis

Formació

Veu i Baix: Tobias Forge (Papa V Perpetua)
Guitarra: Fredrik Akesson
Bateria: Max Grahn
Teclats: Salem Al Fakir

Crítica

Existeix un consens dins del món del Rock/Metal que Ghost està cridat a ser el relleu generacional de les bandes actuals que mouen masses, omplen estadis i ones de ràdio, i no seré jo qui ho negui. Poques bandes denominades "joves" tenen la trajectòria ascendent d’aquesta banda que sembla que ha anat creixent amb la publicació de cada treball, sense cap pas en fals. Poso "joves" entre cometes perquè no sé si un grup amb una trajectòria de ja més de 15 anys es pot considerar jove, però donada l’edat d’aquelles a les quals pretén substituir en un futur proper, la diferència està clara, oi?

La pregunta que sorgeix és: on resideix el secret del seu èxit? Doncs crec que tot està en la ment del seu creador i principal figura, Tobias Forge, qui ha sabut combinar amb mestria diferents elements que han fet que Ghost es pugui apropar a un públic de gustos molt variats, i que trobin en la banda un atractiu que els fa voler que formi part de la seva vida. Per una banda, tenim un so potent, que resulta atractiu per als més metalers, però també prou melòdic com per atraure públic hard rocker o fins i tot poper. A qui li atregui la part més teatral també li agradarà la posada en escena, amb aquests directes i aquesta mística amb la qual juga a ocultar la identitat dels músics que l’acompanyen, els sobrenoms i pseudònims utilitzats, tot acuradament estudiat per dotar la banda d’un halo de misteri i una estètica visual carregada de simbolisme, que podria haver estat més gran si no fos pels problemes legals de Forge amb membres passats de la banda que l’obligaren a sortir de l’anonimat.

Entrant ja en la crítica del seu Skeletà, el primer que cal comentar és que no es separa en el més mínim de la línia marcada pel grup des de fa ja bastants discos. No trobaràs grans diferències amb els treballs anteriors, sobretot en l’apartat de producció, molt cuidada com sempre, i on tots els instruments tenen el seu protagonisme. El bo de ser one-man band com en aquest cas és que si tens clar l’objectiu, no hi ha res ni ningú que et separi d’ell ni hi ha lloc per a lluites internes, almenys pel que fa a l’aspecte artístic. La part legal ja va per altres derroters...

Compositivament, a mi m’ha agradat una mica més que el seu antecessor, Impera, tot i que potser estigui influenciat per la distància temporal que els separa. Si els escoltés a la vegada, potser em semblarien més iguals, no sé. En línies generals, em sembla més rodó i més inspirat.

M’ha semblat curiós, almenys per a mi, que els avançaments que havien publicat no m’hagin semblat els millors temes del disc. Sempre és positiu endur-te aquesta sorpresa de veure que s’han guardat el millor per a la publicació del disc. D’aquesta manera, s’afiança en el cervell la sensació de qualitat d’un treball. Però això només és una apreciació meva; cadascú tindrà els seus temes preferits, és clar.

En la meva opinió, el millor del disc són De Profundis Borealis, amb un excel·lent estribillo molt poc explotat i que et deixa amb ganes de més al final de la cançó; Umbra, del mateix tipus que l’anterior; i la inicialment presentada Lachryma, amb un riff senzill però que se’t clava al cervell com un punyal. Tampoc està malament un altre dels seus avançaments, Satanized.

En l’apartat de balades, poca cosa: Guiding Lights i Excelsis tanquen el treball. En la meva opinió, compleixen amb el mínim, sense més. En aquest apartat sí que prefereixo les de Impera.

Pel que fa a l’apartat artístic, al principi la portada em va semblar una mica monòtona. La manca gairebé total de color i l’excés de línies em van donar la impressió que estava poc treballada. No obstant això, en observar-la en detall i en una bona resolució, he de dir que guanya bastant amb cada observació, descobrint nous elements conforme es va fixant un de forma més detallada.

En resum, un pas endavant per a la banda que els apropa encara més a l’estatus de supergrup i que, sens dubte, seguirà donant de què parlar en els pròxims anys. Una pena la cancel·lació del seu concert a Madrid el passat abril; a més d’un ens va deixar amb la mel als llavis, tot i que segur que en un futur tindrem la possibilitat de compensar-ho.