V Pt.1: Unhallowed (EP)

Symphonic Power Metal
Autoproducido
2025

Temes

Unhallowed
Path Of Decay
A Curse In The Blood
Muses Of The Night
Bright Flame

Formació

Veu: Sophie Dorman
Guitarra: Ross White
Guitarra: Jamie Hunt
Baix: Ash Porter
Teclats: Marcus Matusiak
Bateria: Marc Dyos

Crítica

Tot i que la banda anglesa Pythia ja no és nova en aquests terrenys, m’imagino que molts dels amants del symphonic power metal desconeixen el seu talent i la seva existència. Per això, si ets un dels que encara no els ha escoltat, et convido a fer una ullada al seu darrer disc, The Solace Of Ancient Earth (2019), ja que estic cent per cent segur que les grandioses notes d’aquest àlbum t’atraparan i et proporcionaran un dolç plaer auditiu.

La seva formació es remunta a l’any 2007 i, tot i que al llarg del temps han anat canviant de músics, l’estil musical s’ha mantingut ferm. La identitat de Pythia la defineix la seva preciosa i talentosa vocalista, Sophie Dorman, que, des que va debutar en el disc anterior, ha estat el centre d’atenció i una peça clau per al bon desenvolupament i evolució que la banda ha tingut fins avui.

Ara bé, la seva nova producció no és un àlbum de llarga durada, sinó un EP que inclou només cinc temes, els quals, al meu parer, presenten un so refinat que sembla una barreja entre uns Nightwish més power i uns Epica menys exuberants. Fins i tot, si no hi pares atenció, la veu de la Sophie et pot donar la sensació d’estar escoltant la Simone Simons, pel seu timbre vocal tan semblant.

La introducció no podria ser millor, perquè Unhallowed, a més de tenir una simfonia creixent, compta amb un poder de guitarres espectacular. Això és precisament el que fa interessant la música de Pythia: la dinàmica de les guitarres i els ritmes animats. No hi ha dubte que és un gran tema de power metal simfònic que, amb molta nostàlgia, farà recordar els primers discos de Nightwish.

El segon tema és Path Of Decay, on Pythia mostra el seu costat més proper a Epica, però sense tanta exuberància simfònica. Les guitarres i els teclats sonen nítids, i la veu de Sophie Dorman ens regala una melodia inesgotable i radiant.

Els encisadors sons de A Curse In The Blood ens condueixen per un bell viatge simfònic, on els teclats són vitals per recrear aquella atmosfera melòdica, mentre la veu femenina endolceix el panorama, que per moments és dominat pels riffs densos i precisos de Ross White.

Es podria dir que Muses Of The Night torna amb força al so de Shadows Of A Broken Past (2014), però amb més ferocitat i velocitat a les guitarres. Aquí els anglesos brillen amb tot el seu poder tècnic i simfònic, i les guitarres llueixen amb solos molt virtuosos.

L’últim tema, Bright Flame, aplica amb encert els elements propis del metal simfònic, cobert amb una boira de teclats fosca, que la vocalista Sophie aprofita molt bé per mostrar la seva faceta més artística i gairebé operística.

En resum: després d’escoltar detingudament els cinc temes de l’àlbum, crec que Pythia encara té molt camí per recórrer i demostrar als seguidors del gènere que pot convertir-se en una banda de symphonic power metal de primer nivell. Té totes les condicions: la seva vocalista, Sophie Dorman, té un encant enorme, els seus guitarristes són molt virtuosos i les seves melodies simfòniques són molt atractives. Però, de moment, encara són una banda infravalorada. Esperem que, un cop escoltat aquest treball, el seu nom comenci a sonar més als mitjans. Així doncs, la meva puntuació per a aquest àlbum és de 8/10.