Tome II: - The Beyond

Folk / Power Metal
Autoproducido
2024

Temes

1. At Full Moon
2. Vengeance Is Mine
3. Chasing the Traitor
4. Anthem of the North
5. Legend of Jhachaar
6. Burning Innocence
7. Dragon Rising
8. Until the Dawn
9. When Trees Claim Blood

Formació

Baix: Daniel Neugebauer
Bateria: Dennis Steinmann
Violí: Lucia Bovender
Veus: Achim Hopf
Guitarres: Luca Schulte-Kellinghaus

Crítica

La mescla de power metal amb pinzellades folklòriques és una cosa que m’agrada força. Per això, una de les meves bandes preferides d’aquest estil són els italians Elvenking, un conjunt que ha polit aquesta combinació i l’ha acabat dominant a la perfecció, convertint-se així en la influència principal per a les noves bandes que volen desenvolupar aquest estil musical.

Justament, els alemanys Fabula Rasa arriben amb la intenció d’explorar aquests terrenys musicals, i com ja vam veure en el seu debut Tome I: The Arrival (2023), aquests teutons tenen molt de potencial, posant especial èmfasi en la potència de les guitarres (quelcom habitual en bandes alemanyes), ja que els riffs de Luca Schulte sonen sorprenentment similars als de bandes com Edguy i Primal Fear. Aquest segon disc, Tome II - The Beyond, el noto una mica més místic. I encara que no es pot negar l’aplastant so de les guitarres, sento que li falta alguna cosa per arribar a ser veritablement èpic. Això, tenint en compte que els elements folklòrics estan ben col·locats sobre la musculosa base rítmica. En tot cas, millor que sigueu vosaltres mateixos qui en doneu la vostra opinió. Jo, per part meva, faré una anàlisi profunda del disc, peça per peça.

Comencem amb una de les millors: "At Full Moon", una peça potent on els alemanys abracen el so èpic del power i el folk, deixant de banda els experiments per oferir-nos una cançó senzilla però impressionant, amb arranjaments folklòrics que evoquen la sensació d’estar en un bosc nòrdic sota la lluna plena.

La segona, "Vengeance Is Mine", és un tema més equilibrat, amb reminiscències musicals d’Elvenking, i probablement les parts més folk del disc. Hi són per deixar clar que Fabula Rasa forma part del gènere. Les guitarres són contundents i la bateria manté un ritme vertiginós.

La presència de l’element celta, sense arribar a ser predominant, és evident a "Chasing the Traitor", que comença amb un autèntic espectacle folklòric abans de desfermar tot el seu poder rítmic. Aconsegueix un fabulós estribillo i es converteix en una escolta obligada per a amants de la melodia, la força i l’èpica.

"Anthem of the North" ens transporta a través d’un tema que acapara l’atenció pel seu vigor èpic. Guitarra poderosa, baix atronador, bateria precisa, cors amplis i flautes i violins que xiuxiuegen els tocs folk, recordant amb força les bandes nòrdiques del gènere.

La cinquena peça, "Legend of Jhachaar", conté melodies folklòriques boniques que donen més força al treball. Des del meu punt de vista, és una peça amb més compromís amb l’epicitat melòdica i amb un estribillo heavy molt ben marcat.

Amb una composició típica del gènere, arriba "Burning Innocence", una cançó amb tots els clixés pastorils propis del folk, amb guitarres acústiques, violins i una veu femenina molt agradable. És una peça calmada, dolça i ben treballada, fidel als cànons nòrdics del folk.

El so de "Dragon Rising" és purament power. De fet, l’ús del sintetitzador i dels violins em recorda els desapareguts Galloglass. Els cors es fan servir com a autèntic element èpic, i els instruments tradicionals folk contribueixen molt positivament.

Una altra peça trepidant i èpica és "Until the Dawn", una gran demostració del poder d’aquesta banda alemanya. A més, mostra com saben combinar de manera natural els elements folklòrics. Cors vibrants i solos de guitarra espectaculars que aporten intensitat metàl·lica a la cançó.

La següent és "When Trees Claim Blood", amb molts canvis de ritme i un so més estilitzat. Aquí, crec que estem davant d’un salt qualitatiu per part de Fabula Rasa, pel que fa a com fer folk/power metal d’alt nivell.

L’última cançó, "Deities Fight", ens regala acords plens de fantasia i epicitat. Els alemanys tornen a la base celta/folk, amb la força power de la guitarra, convertint aquesta peça en una de les preferides de qualsevol fan d’Elvenking o Vexillum.

En resum: al principi em va semblar un disc normalet, però com més l’escoltava, més m’enganxava. El saborós joc entre guitarres metàl·liques i sons folklòrics és admirable. I tot i que beuen clarament de bandes com Elvenking, el disc sona genial. No falten moments ballables, èpics i emotius, gràcies a la varietat rítmica, riffs potents i solos espectaculars. Per tot això, el segon àlbum de Fabula Rasa es guanya una nota de 8/10.