Lacrimosa

Melodic Power Metal
Autoproducido
2025

Temes

Elizabeth (feat. Juwdix)
Bathory
El Infierno Soy Yo
Eterna Soledad
La Promesa del Mar
Vuelve
Levántate
Mi Oscuridad
Entrelazados
Lacrimosa (feat. Juwdix)

Formació

Voz y coros: Rubén Kelsen
Guitarras: Javi Javat
Violín y orquestaciones: Pablo Sabater
Bajo: Han
Batería: Pablo Rodríguez

Crítica

Débler Eternia torna amb una obra mestra. No han compost un simple àlbum; han esculpit una tragèdia musical en marbre fosc, una història explicada amb notes encertades i orquestracions fosques que aporten una nova dimensió a la seva música. Lacrimosa és una òpera simfònica vestida amb detalls de power metal, on cada tema és un capítol en el drama d’Erzsébet Báthory, la comtessa que va voler desafiar la mort amb bellesa eterna…

Des del primer segon de Elizabeth, l’atmosfera és densa i pesada. La veu greu de Juwdix obre el teló i invoca l’esperit de la protagonista. És un inici que no demana permís, que prepara l’oient per al que vindrà: una caiguda lliure al cor de l’horror i la passió. Brutal. Després d’aquest començament, arriba Bathory, amb una força aclaparadora. Els riffs esmolats, el ritme potent com una execució imminent. Rubén Kelsen canta com si estigués posseït, recreant els rituals amb una teatralitat que esgarrifa. L’èpica de la melodia no suavitza la cruesa del relat.

El tercer tema de l’àlbum es titula L’Infern Soc Jo, on el relat canvia de to. La música baixa el tempo, els teclats es tornen atmosfèrics. És el primer descens dins l’àlbum. El segueix Soledat Eterna, on la tragèdia es converteix en cant. La balada embolcalla l’oient amb violins, cors i una tornada esquinçadora. Aquí no hi ha violència, només buit. És el moment en què el personatge es mira al mirall sense maquillatge, una figura atrapada en la seva pròpia llegenda. Dels millors moments d’aquest àlbum, i de tota la seva discografia.

La calma es trenca amb La Promesa del Mar, cinquè tall d’aquest disc. Una raresa dins aquest univers ombrívol. Amb influències provinents de la música folk, irromp com un record llunyà, una promesa oblidada entre tanta mort. Un tema breu, però essencial, que mostra que encara queda esperança dins tanta tragèdia. Una fórmula que es repeteix amb èxit a Torna, on la comtessa sembla suplicar el retorn d’un amor perdut. La instrumentació és suau però carregada de tensió. Un altre gran moment d’aquest àlbum que, sense aportar cap fórmula nova en la trajectòria de Débler Eternia, demostra la solidesa d’una banda en constant ascens.

Amb Aixeca’t, arribem al setè tall del disc en una explosió de força i energia. El ritme s’accelera, les guitarres cruixen i la veu omple un tema d’una gran inspiració. El so canvia amb La Meva Foscor, amb influències electròniques i un to més modern, gairebé industrial. Els guturals irrompen amb ràbia en una cançó que és el mirall final de la comtessa, on no hi ha màscares, només monstres. Una aposta arriscada en so i forma, que expandeix l’univers del grup amb encert.

A Entrellaçats, Débler Eternia recupera el pols clàssic del power simfònic, amb un tema vibrant que funciona com la unió de les peces anteriors. És una cançó que no oblida la narrativa, però que també es gaudeix com a himne independent. La comunió entre melodia i lletra és total. A Lacrimosa, arribem al final de l’àlbum. Onze minuts d’una muntanya russa emocional. El duel vocal entre Rubén i Juwdix és un joc de veus entre redempció i càstig. És un tancament apoteòsic que resumeix tota l’obra amb la força d’una sentència.

Amb Lacrimosa, Débler Eternia han creat la seva obra més ambiciosa, més teatral, més arriscada. I n’han sortit victoriosos. Aquí no hi ha farciments. Un àlbum que suposa una aposta segura del grup per un so propi. Un disc que representa un pas sòlid en la carrera de Débler Eternia.