The Battles I Have Won

Epic / Power Metal
No Remorse Records
2025

Temes

Only the Sword Survive
The Battles I Have Won
Lord of the Wind
Sirens’ Song
Once Again (Crime in the Valley of Death)
Celestial War
March of the Argonauts
Lady in the Water
City Walls of Malta – The Great Siege

Formació

Veu: Kostas Tokas
Guitarres: Stathis Pavlantis
Baix: George Pavlantis
Bateria: George Rigas
Teclats: John Vasilakis

Crítica

Els últims anys, les bandes gregues de heavy power metal han hagut de superar nombrosos obstacles, entre ells, sortir de l’ombra de l’escena underground. Tot i que el talent és evident en grups de la nova onada com Wardrum, Warrior Path o Sacred Outcry, malauradament no se’ls reconeix com es mereixen. Un exemple encara més clar i rellevant és el del llegendari grup Reflection, que malgrat tenir una trajectòria de vint-i-tres anys, continua sent força desconegut. Fins i tot aquells que els han escoltat sovint els han donat poca importància, convertint-los en una banda clarament infravalorada.

Afortunadament, sóc aquí per parlar del retorn d’aquest conjunt grec tan talentós com poc valorat, que ens presenta el seu cinquè àlbum d’estudi, titulat The Battles I Have Won. Un treball que desprèn fragilitat melòdica i força a parts iguals. Cada nota de guitarra rebosa una èpica innegable i una energia imponent que ens transporta als seus inicis amb The Fire Still Burns... (1999). Encara que la composició no suposa un canvi radical en el seu estil, sí que consolida una proposta de heavy power èpic amb què el grup grec busca dibuixar un nou present dins de la indústria del metal, reflectint una dedicació absoluta i sense complexos a l’escena.

La peça d’obertura, Only the Sword Survive, entra amb una força descomunal i musicalment ens porta de tornada als gloriosos anys noranta, quan el power, el heavy i l’epic metal estaven en auge. Tot seguit arriba The Battles I Have Won, un dels temes més èpics del disc, amb guitarres afilades i tornades que recorden clarament a grups com Judas Priest, Manowar i, amb escoltes successives, també a Helloween.

El tercer tall, Lord of the Wind, destaca pel magnífic joc de guitarres i una línia de teclat que entra en el moment just. L’únic però és la veu de Kostas Tokas, que abusa una mica dels aguts. Hauria estat millor un enfocament més equilibrat, ja que tots coneixem la gran capacitat d’aquest vocalista. A Sirens' Song l’apartat compositiu puja un esglaó: una tempesta de riffs s’entrellaça amb una bateria de ritme mitjà per construir una peça monumental de heavy metal amb adorns melòdics molt encertats.

Una altra peça destacable és Once Again (Crime in the Valley of Death), on les influències de HammerFall són més que evidents, sobretot a la part central. Els riffs pesants, les bateries galopants i la densitat melòdica et transporten directament a l’època daurada del power metal. A continuació, Celestial War es presenta com la definició pura de l’èpica: una cançó que creix progressivament fins a esclatar amb riffs demolidors i arranjaments orientals que eleven el tema a un altre nivell.

March of the Argonauts és pura potència: èpica, riffs vertiginosos i bateries desbordants, amb guitarres que ressonen com les de Manowar o Majesty. L’ambient coral i els solos ens porten a un clímax musical molt intens. Una mica més pausada en velocitat és Lady in the Water, però augmenta el to èpic. Una peça sòlida de heavy metal on les guitarres de Stathis Pavlantis parlen per si soles.

Els arranjaments monumentals de City Walls of Malta – The Great Siege ens submergeixen en una aventura sonora carregada de dramatismes i misticisme, amb una interpretació vocal més emotiva de Kostas i una producció amb tocs simfònics molt elegants. Aquesta peça m’ha sorprès —en el bon sentit— per la seva similitud amb el so d’Arrayan Path, una banda que m’apassiona.

En resum: Aquest disc és imprescindible per a qualsevol amant del heavy power metal èpic. Reflection torna amb una força impressionant, i cal destacar el paper del guitarrista Stathis Pavlantis, que ha estat excepcional al llarg de tot l’àlbum, oferint riffs poderosos i solos molt precisos. No puc afirmar que sigui el millor disc de la seva trajectòria, però sí que és el més èpic, gràcies a l’augment notable de la dimensió simfònica i la contundència del conjunt.