30 años tras el apocalipsis

Heavy Metal
Maldito Records
2025

Temes

1. Desde Niño (con Patricia Tapia y Zeta)
2. Con Razón o Sin Razón (con Patricia Tapia y Zeta)
3. Volar (con Patricia Tapia)
4. Soy Libertad (con Patricia Tapia, Zeta, Mr. Korpa y Mero Mero)
5. Cielo e Infierno
6. Llévame (con Patricia Tapia y Zeta)
7. Mi Otra Mitad (con Patricia Tapia)
8. Mesías (con Mr. Korpa)
9. Vuela Alto (con Patricia Tapia y Zeta)
10. El Fin Del Camino (con Pablo García)

Formació

Veu: Leo Jiménez
Bateria: Carlos Expósito
Baix: Patricio Babasasa
Guitarra: Rufo Cantero
Guitarra: Cristian Juárez

Cors i veus: Patricia Tapia
Cors i veus: Zeta

Crítica

Trenta anys no són poca cosa. I en el cas de Leo Jiménez, aquestes tres dècades representen una travessia d’evolució constant, entrega total i un compromís ferm amb una manera molt personal d’entendre el heavy metal cantat en castellà. El passat 14 de setembre de 2024, Leo va celebrar el seu trentè aniversari damunt dels escenaris amb un concert especial a La Riviera de Madrid. Encara que en un principi no estava previst el seu llançament, finalment s’ha editat una selecció de deu temes com a àlbum, funcionant com una càpsula sonora d’una nit carregada d’emoció, memòria i potència.

L’àlbum, produït pel mateix Leo i amb tasques de gravació, mescla i masterització a càrrec d’Anti Hornillo, presenta un enfocament directe, honest i sense ornaments innecessaris. La intenció és clara: capturar la veritat del directe, sense edulcorar, mostrant l’artista tal com és avui, adaptat a les exigències del temps, però encara en plena possessió del seu carisma escènic i capacitat vocal. Sens dubte, el senyal d’identitat d’aquest vocalista.

Acompanyat per la seva sòlida banda habitual —Carlos Expósito a la bateria, Patricio Babasasa al baix i els guitarristes Rufo Cantero i Cristian Juárez—, Leo comparteix la nit també amb un petit grup d’invitats de luxe que enriqueixen el resultat final: Patricia Tapia i Zeta (tots dos amb un passat recent a Mägo de Oz), el vocalista Mr. Korpa i el guitarrista Pablo García (WarCry), tots ells presents en diferents temes recollits en aquesta edició.

L’àlbum s’obre amb “Desde Niño”, cançó que va marcar l’inici de la carrera en solitari de Leo l’any 2013. Aquí funciona com una declaració d’intencions: la veu crua, sense filtres, amb una mescla que posa en primer pla la força interpretativa per damunt del virtuosisme. Les bases —bateria, baix i guitarra rítmica— sonen nítides i compactes, i Patricia Tapia entra amb una brillantor immediata, elevant l’estribillo amb sensibilitat i energia. A “Con Razón o Sin Razón”, un dels punts àlgids de La Factoría del Contraste (quin gran disc, per cert!), la banda es mou amb soltura entre el thrash i el hardcore. La versió aquí continguda guanya en naturalitat, sense el brillantor metàl·lic de la mescla d’estudi, apostant per un so més cru, més directe. Destaca la precisió rítmica de Carlos Expósito, que manté el pols ferm i agressiu.

El tercer tall és per a “Volar”, pertanyent a l’etapa 037; manté un to més melòdic, amb un gran protagonisme de Patricia Tapia, que aporta equilibri i dimensió emocional. L’estructura vocal juga amb els contrastos entre dolçor i intensitat, sense perdre empenta. Un dels moments més foscos del disc arriba amb “Soy Libertad”, una composició amb ambientació gairebé industrial i un fraseig tens, que Mr. Korpa transforma amb la seva aportació vocal poderosa i greu. El treball de guitarres en aquest tema s’allunya dels clixés melòdics per construir un mur sonor més proper al groove metal o al metal alternatiu, mantenint una tensió constant.

Li segueix “Cielo e Infierno”, cinquè tall d’aquest àlbum i senzill llançat com a tema independent en anys anteriors, que aquí mostra el seu costat més dens i atmosfèric. Les línies vocals es recolzen en un esquelet instrumental robust, amb riffs pesants i un estribillo carregat d’intenció, que en directe guanya profunditat. “Llévame” ofereix un respir necessari, abaixant el tempo i apostant per una atmosfera més emocional. La melodia principal de guitarra s’embolcalla amb cors suaus i una combinació vocal entre Leo, Patricia i Zeta que mostra una cura especial en els arranjaments. La producció en aquest tema és especialment destacable per la seva capacitat per generar espai i permetre que cada veu respiri.

A “Mi Otra Mitad”, el ritme s’accelera de nou. Les harmonitzacions entre Leo i Patricia funcionen a la perfecció, construint una estructura vocal dinàmica que es mou entre el melòdic i el dramàtic. Hi ha aquí una clara voluntat de mostrar varietat sense perdre cohesió. “Mesías”, novament amb Mr. Korpa al capdavant juntament amb Leo, és una explosió d’energia. Les guitarres entren en mode thrasher pur, amb riffs agressius i una base rítmica sòlida com una roca. És un dels temes més físics de l’àlbum, amb un so sec i directe que afavoreix l’impacte emocional.

En la recta final, “Vuela Alto” desplega una estructura progressiva. Comença amb la veu de Zeta, que condueix la primera part amb una calidesa inesperada. A mesura que avança, el tema guanya cos amb l’entrada de Leo i Patricia, que s’alternen en un joc vocal molt cuidat. El resultat és una peça èpica i sensible alhora, que actua com a preludi perfecte per al tancament. Aquest final arriba amb “El Fin del Camino”, tema que compta amb la participació de Pablo García (WarCry) a la guitarra solista. És un comiat elegant, sense excessos, on l’emoció s’imposa a la tècnica. Pablo entrega un solo sentit, perfectament integrat, i la cançó funciona com a resum i conclusió d’una nit inoblidable.

Aquest àlbum no pretén ser un grans èxits ni una mostra exhaustiva del que es va viure aquella nit. És més aviat una postal emocional, una selecció personal que reflecteix no només la trajectòria musical de Leo Jiménez, sinó també la seva evolució com a intèrpret i com a ésser humà. Les imperfeccions, lluny de restar, sumen: aquí no hi ha intenció d’amagar la realitat vocal del moment, sinó de potenciar-la des de la maduresa artística. En temps on tot s’afina, es corregeix i es poleix fins a perdre l’ànima, aquesta aposta per l’autenticitat és, per si sola, una declaració de principis.

Per a aquells que continuen veient en Leo una de les grans veus del metal en espanyol, juntament amb noms com Víctor García o José Andrëa, aquest disc confirma que el carisma, la capacitat d’emocionar i la força d’una cançó ben interpretada continuen essent el nucli del gènere. Amb nou material d’estudi previst per al 2026, aquest llançament serveix com a punt d’ancoratge: un repàs al passat immediat, una celebració del present i una promesa que encara queda molt per dir… i per cantar.