The Walls Are Crumbling Down

Metal / Rock
Frontiers Music srl
2025

Temes

Under The Moonlight
The Walls Are Crumbling Down
Don’t Look For Love
Fire Fight With Fire
Blue Heart Of Stone
Without Love
High Voltage Hearts
Gone
Bad Girl
To One Blame
World’s Gone Crazy

Formació

Veu: Santiago Ramonda
Teclats, guitarres adicionals: Alessandro Del Vecchio
Guitarres: Suraz Sun
Baix: Silvia Pistolese
Bateria: Nicholas Papapicco

Crítica

Als racons més remots de l’Amèrica Llatina hi ha molts vocalistes de rock i metal molt talentosos, encara que de vegades alguns brillen més que d’altres, arribant a ser molt famosos, com és el cas del xilè Ronnie Romero, un cantant superdotat que ha brillat amb diverses bandes europees com Lords Of Black i The Ferrymen. Amb les mateixes intencions arriba el vocalista argentí Santiago Ramonda, amb ganes de transcendir en l’àmbit del rock melòdic contemporani, mostrant al món el debut del seu projecte personal, que finalment aconsegueix llançar després de molt de temps de preparació, i ho fa ni més ni menys que amb un dels segells més importants, com és Frontiers Records.

La idea d’aquest The Walls Are Crumbling Down és fer lluir tot el potencial vocal de l’argentí, sota les rítmiques típiques del rock melòdic amb tocs heavys. I encara que ja he esmentat que és un projecte personal, l’argentí ha comptat amb la important col·laboració de músics com Alessandro Del Vecchio, als teclats i guitarres addicionals; Suraz Sun a les guitarres principals; Silvia Pistolese al baix, i Nicholas Papapico a la bateria, per recrear un escenari musical impactant, ple d’arranjaments tant potents com melòdics, fragments instrumentals apassionants i, com sempre, cors vibrants. La que obre el disc és Under The Moonlight, un temazo que fluctua entre el hard rock melòdic i el power metal, amb esquemes rítmics molt definits. I tot i que això ja ho hem escoltat mil vegades abans, les seccions vocals intenses, els cors vibrants i els solos de guitarra t’atraparan fàcilment. La segona peça, The Walls Are Crumbling Down, em sembla molt ortodoxa, sense sortir-se ni un mil·límetre dels cànons del metal melòdic. Sens dubte, una peça apassionant que es pot gaudir fàcilment.

La veu de Ramonda a Don't Look For Love em sembla molt en forma, i tot i que la peça és senzilla pel que fa a la composició, té moments molt enganxosos i parts vocals d’alt nivell. Per la seva banda, Suraz Sun factura solos de guitarra suggerents en la seva línia. Sense ser un virtuós descomunal, els executa de forma eficient. Les melodies de guitarra que presenta Fire Fight With Fire són interessants, i encara que els estribillos són massa canònics, amb un punt tradicional de més, creen una bona peça de hard rock que no aporta cap novetat, però que és igualment efectiva.

Per la seva banda, Blue Heart Of Stone és el tema més rocker. Fins i tot les seves melodies tenen un aire vuitanter molt marcat, mentre que la veu de Santiago Ramonda surt de forma molt natural per imposar un registre d’antany. Seguim el recorregut, i sens dubte el tema més “fresc” és Without Love, ja que és un hard rock ultramelòdic amb preeminència dels teclats i melodies interessants, però amb unes estructures que ja coneixem de fa temps, pràcticament des dels anys vuitanta.

Destaco la intensitat de High Voltage Hearts, perquè és un tema que divaga més en la línia de The Ferrymen. M’encanta el caràcter clàssic del hard rock i les picades d’ullet a l’AOR que conté, a més dels cors coquets que sempre fan créixer les cançons d’aquest The Walls Are Crumbling Down. La següent, Gone, es mou còmodament dins l’estil de bandes de hard rock dels 80s, amb molts tocs melòdics i altres de més rockers que nodreixen l’essència musical, perquè la gran veu de l’argentí brilli amb llum pròpia.

A Bad Girl, els tocs subtils de guitarra donen un aire més fresc a la composició, fent que els arranjaments encaixin millor amb la sonoritat melòdica de la cançó, a més de tenir matisos molt Bon Jovi en moltes seccions. Seguint la mateixa línia arriba To One Blame, peça que en línies generals dona la sensació d’estar escoltant alguna banda dels 80s, proposant bons solos de guitarra, moments de hard rock plens de nostàlgia, ritmes ben determinats en l’estil, riffs durs plens de moments melosos i cors endolcits.

L’última cançó es diu World's Gone Crazy, i té aquest cor de hard rock melòdic tan espectacular. La veu de Ramonda s’hi presta plenament per cantar de forma intensa, i els cors són entonats a l’uníson amb la banda per acabar recordant com van ser de meravellosos els anys vuitanta per a aquest estil musical.

En resum: És cert que pot arribar a cansar una mica l’esquema compositiu d’aquest The Walls Are Crumbling Down, ja que gairebé tots els temes sonen similars. Però tampoc no es pot negar que és un disc ben fet, ben tocat, amb una producció notable on el vocalista argentí s’ha mostrat al públic de forma espectacular, i no tinc cap dubte que, si segueix així, aconseguirà grans coses dins del metal melòdic i el hard rock.