Dinastia de Caín

Power Metal
Autoproducido
2025

Temes

1. Legado de sangre
2. 2 Segundos
3. Rompiendo las líneas de sangre
4. La bruja
5. La marcha de los muertos
6. La llamada de la oscuridad
7. Errante
8. Pulmones desgarrados
9. Viaje al centro de la tierra
10. Lágrimas de dolor
11. Después de la muerte aún juegas conmigo
12. El diablo puede llorar
13. Vuelve a mí
14. El viaje
15. Jódete para siempre

Formació

Veu: Rubén Picazo
Baix: Raúl Alberto Canales
Bateria: Benansio Thrash
Guitarra: Alejandro Ramírez
Guitarra: Joaquin Leal

Crítica

Quan una banda amb gairebé vint anys de trajectòria decideix revisar el seu repertori, el risc és doble: d’una banda, enfrontar-se a la seva pròpia història; de l’altra, sotmetre-la al judici d’un nou públic i dels seus seguidors més fidels. Cain’s Dinasty, referents alacantins del power metal gòtic amb empremta internacional, han optat per acceptar aquest desafiament i fer-ho en un idioma que, paradoxalment, mai no havia protagonitzat la seva discografia: el castellà.

“Dinastía de Caín” no és un nou àlbum en sentit estricte, sinó una reinterpretació en castellà de quinze peces essencials del grup. Les cançons no canvien de pell musical, però sí d’idioma, i amb això, de matís. El projecte, autoproduït per la pròpia banda i mesclat per Edu Guerrero a Singularity Studio, marca un punt d’inflexió identitari: deixar enrere la convenció anglosaxona del metal europeu per reforçar un vincle més directe amb la seva audiència natural. I què puc dir? La meva devoció pel culte fosc dels alacantins mai no ha estat una cosa que hagi dissimulat. Només puc oferir un reconeixement sincer a aquesta nova línia de sang, que sens dubte els portarà un futur de llargues llunes i nous escenaris.

Des de l’obertura amb Legado de sangre, el disc assenta les bases estètiques del viatge: èpica fosca, imaginari vampíric i un to narratiu més greu, gairebé litúrgic, que el que acostumaven en anglès. La transició idiomàtica no elimina la seva essència, però la fa més tangible. El castellà dota les lletres d’una cruesa i un pes que abans podien quedar diluïts entre frases apreses del metal sense fronteres.

Les guitarres, reescrites per Álex Ramírez, i la base rítmica, gravada per Ramón Martínez Valero (baix) i a la bateria als estudis Singularity, aporten solidesa als arranjaments. Rubén Picazo, al capdavant de les veus, desplega una notable versatilitat vocal, combinant registres nets, melòdics i guturals segons l’exigència de cada peça. És molt més que un cantant reinterpretant material antic: és un narrador que s’adapta a la paraula viva del castellà. El mestre de cerimònies del Théâtre des Vampires que Anne Rice ens dibuixava als suburbis de París.

Un dels aspectes més destacats d’aquesta nova etapa és la col·laboració de la vocalista argentina Ramonchina, la participació de la qual va més enllà de la part vocal. Present en la producció, el disseny gràfic i fins i tot en l’assessorament de cors, la seva influència és transversal. La seva intervenció en cançons com 2 Segundos o Viaje al centro de la tierra afegeix una capa interpretativa femenina que enriqueix el discurs emocional de l’àlbum.

Errante, una de les composicions més potents, resumeix el gir estètic de la banda: guitarres incisives amb forta càrrega melòdica, estructura accessible i un ús dramàtic de la veu que eleva el relat de fugida i confrontació. Pulmones desgarrados i La bruja són exemples clars de com el canvi lingüístic emfatitza la foscor de l’imaginari narratiu, i a La marcha de los muertos es percep una cruesa renovada, com si en cantar en espanyol el pes simbòlic d’aquesta dansa sinistra cobrés nova vida.

L’ambició conceptual del disc es concentra a Viaje al centro de la tierra, on convergeixen referències literàries (Julio Verne) i una construcció musical més progressiva, amb més de nou minuts de desenvolupament. La cançó representa un punt de maduresa: el grup entén que el power metal també pot ser narratiu, expansiu i cinematogràfic, sense perdre la contundència de la seva base.

El tancament arriba amb Jódete para siempre, dos minuts de distorsió i ràbia que contrasten amb l’estructura més elaborada dels temes anteriors i funcionen com a epíleg emocional més que com una simple descàrrega.

“Dinastía de Caín” no és un exercici de nostàlgia —que ningú s’equivoqui—, sinó un clar exercici de reapropiació. Cain’s Dinasty no pretenen modernitzar el seu so ni trencar amb el seu passat, sinó habitar-lo en la seva llengua materna i, en fer-ho, resignificar-lo. La producció és robusta, les interpretacions creixen amb el canvi lingüístic, i el resultat és un àlbum accessible per a nous oients i, alhora, profundament honest amb el seu llegat.

Potser no hi ha sorpreses musicals, però hi ha una certesa renovada en cada tornada: la llengua importa. I quan les guitarres sonen, però ara les paraules fereixen de prop, la música connecta a un altre nivell. No hi ha dubtes: si coneixes Cain’s Dinasty, has d’escoltar aquest disc sense descans. Si encara no coneixes la banda, no tens perdó. T’estàs perdent una de les millors bandes de power metal de l’Estat. Punt.