Domination

Power / Heavy Metal
Reigning Phoenix Music
2025

Temes

Hunter
Destroyer
Far Away
I Am The Primal Fear
Tears Of Fire
Heroes And Gods
Hallucinations (instrumental)
Eden (feat. Melissa Bony)
Scream
Dead Don’t Die
Crossfire
March Boy March

Formació

Veu: Ralf Scheepers
Guitarra: Magnus Karlsson
Guitarra: Thalía Bellazecca
Baix: Mat Sinner
Bateria: Michael Ehré

Crítica

Fa uns anys vaig tenir la sort de veure els monstres del heavy/power metal, Primal Fear, en directe i realment va ser impactant, ja que aquests alemanys ho trenquen en viu. D’altra banda, també és emocionant saber que llançaran un nou àlbum d’estudi, perquè sabem que Primal Fear sempre es manté fidel al seu estil i compleix l’objectiu d’oferir-nos heavy/power de qualitat en cada llançament.

Només veure aquelles àguiles a la portada de Domination ja ens fem a la idea que no hi trobarem gaires sorpreses, ja que aquí els alemanys plantegen el heavy/power de tota la vida, sí, el mateix que van mostrar al seu debut Primal Fear (1997), això sí, amb una producció totalment moderna i uns arranjaments simfònics que es fan presents en alguns dels talls, amb les guitarres de Magnus Karlsson i Thalía Bellazecca donant canya en tot moment, amb una tècnica sublim que es reflecteix en les seccions solistes. Potser la incertesa més gran que planava sobre aquest treball era veure el comportament de la guitarrista d’Angus McSix i ex-Frozen Crown, Thalía Bellazecca, ja que molts deien que no encaixava amb l’estil de Primal Fear, però personalment la veig implacable i penso que s’ha acoblat perfectament al seu company Magnus Karlsson, quelcom clau per debutar de manera magistral.

L’anàlisi tema a tema de Domination comença amb “Hunter”, una peça sense fissures ni esquerdes que va a l’atac amb una figura heavy metalera fulminant, amb clares influències dels discos més recents Metal Commando (2020) i Code Red (2023). Mentrestant, “Destroyer” és un tema intens i ple del millor heavy/power germànic, amb embats de guitarra molt agressius per part de Magnus Karlsson i Thalía Bellazecca, que es mostren com una autèntica màquina destructora.

El tercer tall, “Far Away”, és un dels millors del disc, amb un estribillo que de ben segur es cantarà amb el puny enlaire en els seus futurs concerts, ja que està ple de cors i una base rítmica veloç i molt bombàstica, molt a l’estil de Nuclear Fire (2001). Cal destacar també “I Am The Primal Fear”, ja que, tot i ser un mig temps, posseeix un ús excel·lent de les melodies-harmonies per part dels seus dos guitarristes. Els cors tenen molt de punch i la veu de Ralf Scheepers arriba als aguts habituals.

La següent en sonar és “Tears Of Fire”, que segueix sigil·losa pel camí del heavy alemany, on els enganxosos cors, la portentosa veu de Ralf i els riffs a doble guitarra embolcallen un estribillo guanyador i molt èpic, típic de Primal Fear. La que sorprèn una mica és “Heroes And Gods”, ja que, tot i conservar el múscul rítmic habitual i unes vertiginoses melodies/harmonies, aquesta vegada els cors sonen més pomposos, tipus Bloodbound i Sabaton.

Torn de relaxar-nos amb “Hallucinations”, un al·lucinant instrumental que té com a principal reclam unes guitarres inspirades que lideren la part instrumental amb uns solos que parlen amb la seva bella melodia. Els ornaments simfònics guanyen terreny a “Eden”, un dels talls més lleugers del disc, que involucra influències d’Avantasia per portar-nos davant d’una composició sentimental cantada a duet per les veus de Ralf Scheepers i Melissa Bonny (Ad Infinitum), amb els sòlids riffs de la seva base rítmica dominant la funció i unes orquestracions que serveixen de coixí a una part central més melòdica on els cors brillen amb força.

A “Scream”, les guitarres matadores tornen a aportar dinamisme i potència a un tema agressiu que conserva l’aroma heavy de les grans bandes alemanyes de l’estil. Sense tant de lluïment, “Dead Don’t Die” reclama el tron del heavy metal amb més arranjaments clàssics. M’encanten els cors a l’estil Judas Priest, que acompanyen una zona instrumental on les dues guitarres s’explayen a gust i la veu bestial d’en Ralf talla com un ganivet amb aquells aguts esmolats.

Seguim l’escolta amb “Crossfire”, una peça salvatge i ràpida, amb les guitarres doblades donant canya pertot arreu i dotant de força un tall d’estribillo memorable. Aquí, sens dubte, el que més m’agrada són les guitarres colpejants de la seva base rítmica i un solo realment inspirat per part de Magnus Karlsson. Tot i que “March Boy March” és el tema final, no baixa les revolucions i segueix sent una peça clarament emmarcada en el heavy/power alemany, amb una gran feina de guitarres que apliquen aquella dosi d’agressivitat amb els seus riffs. Els cors són aniquiladors i de ben segur seran molt corejats pels seguidors de Primal Fear, sent aquesta segurament una de les que més m’ha agradat del disc.

En resum: com ja havia mencionat abans, Primal Fear és una banda que sempre compleix, i la seva nova obra Domination només continua mostrant el que és habitual en aquests teutons: destil·lar un heavy/power metal de qualitat, amb força i potència, amb les guitarres de Magnus Karlsson i Thalía Bellazecca a tope, sent les sis cordes l’element principal de les composicions de l’àlbum. Però res sonaria igual sense la bèstia que tenen com a vocalista: el gran Ralf Scheepers.