Borderland

Progressive / Death Metal
Reigning Phoenix Music
2025

Temes

1. The Circle
2. Bones
3. Dancing Shadow
4. Fog To Fog
5. The Strange
6. Tempest
7. Light And Shadow
8. The Lantern
9. Borderland
10. Despair

Formació

Veu: Tomi Joutsen
Guitarra: Esa Holopainen
Guitarra: Tomi Koivusaari
Baix: Olli-Pekka Laine
Teclats: Santeri Kallio
Bateria: Jan Rechberger

Crítica

Parlar d’Amorphis és parlar d’una de les bandes més influents i inclasificables del metall europeu. Des dels seus inicis a Hèlsinki, a començaments dels anys noranta, el grup ha estat un autèntic laboratori d’idees: van partir del death metal més primitiu, van beure del progressiu dels setanta, van incorporar elements del folk finlandès i de l’èpica nòrdica, i amb el pas dels anys van modelar un estil propi, tan reconeixible com difícil d’encasellar. Poques formacions poden presumir d’una evolució tan coherent i, alhora, tan arriscada.

Amb Borderland, el seu quinzè àlbum d’estudi —que es diu aviat—, Amorphis referma la seva identitat i reobre el mapa sonor del metall contemporani. Sota la producció de Jacob Hansen —conegut pel seu treball amb Volbeat, Arch Enemy o Amaranthe—, el sextet ha trobat un equilibri perfecte entre la contundència que els va veure néixer i la recerca melòdica que sempre els ha distingit. El resultat és un disc que se sent actual, fresc i, alhora, profundament fidel a l’essència que fa tres dècades que defensen.

L’àlbum desplega un ventall de matisos on conviuen riffs demolidors, atmosferes cinematogràfiques i melodies gairebé etèries. “Bones” és potser la peça més dura, un autèntic martell rítmic en què els teclats de Santeri Kallio sorprenen en assumir un paper de motor compositiu. A l’altre extrem, “Dancing Shadow” (el títol provisional de la qual era “Disco Tiger”) introdueix una dosi de desimboltura i modernitat que trenca esquemes, pensada per al headbanging... però també per a la pista de ball.

El senzill “Light and Shadow” marca la línia més accessible del disc, amb un groove contagiós i un enfocament melòdic que convida a escoltar-lo repetidament. “The Lantern”, en canvi, s’erigeix com una joia atmosfèrica: una peça que podria signar un compositor de música de cinema, amb tocs que evoquen Vangelis i un desenvolupament emocional potenciat per la veu de Tomi Joutsen, aquí en una de les seves millors interpretacions. I, com a colofó final, “Despair” condensa en dues paraules l’ADN d’Amorphis: bellesa i cruesa, un tancament glaçat i melangiós que ressona com l’eco d’un hivern interminable.

Borderland manté la poesia i el simbolisme que han caracteritzat el grup des de la seva aliança amb la tradició literària finesa. El tema central —la trobada entre l’ancestral i el modern, la saviesa oblidada davant el soroll del present— connecta amb una crítica velada a la desconnexió de l’ésser humà respecte a la natura. És un discurs que s’alinea amb la sensibilitat ecològica i filosòfica del nostre temps, i que confirma Amorphis com una banda capaç de parlar del passat sense deixar d’interpel·lar el present.

Musicalment, l’àlbum recorda per moments els seus clàssics de finals dels noranta, però filtrats per una oïda contemporània. Aquí conviuen l’herència progressiva de grups com Jethro Tull o Pink Floyd, la densitat del doom europeu i l’energia melòdica del metall escandinau modern. Aquesta barreja, lluny de sonar forçada, s’ha convertit en un llenguatge propi: un en què Amorphis és tant hereu de la tradició com referent indiscutible per a les noves generacions.

En un panorama saturat de propostes extremes i fórmules repetitives, Amorphis representa un exemple rar de longevitat creativa, cosa que celebrem, sens dubte. La seva capacitat per reinventar-se sense perdre autenticitat els ha convertit en una institució del metall modern, no només a Finlàndia, sinó a l’escena internacional. Amb Borderland, demostren que és possible sonar contemporanis sense caure en l’homogeneïtzació, i que la maduresa artística pot ser sinònim de risc i exploració.

El paper de Tomi Joutsen mereix una menció especial: vint anys després de la seva incorporació, la seva versatilitat vocal (capaç d’oscil·lar entre registres nets de gran expressivitat i growls profunds) continua essent l’arma secreta del grup. Al seu voltant, la química entre els membres fundadors Esa Holopainen i Tomi Koivusaari, juntament amb la secció rítmica d’Olli-Pekka Laine i Jan Rechberger, manté intacta la columna vertebral de la banda.

Borderland és la prova que el metall, quan es cultiva amb honestedat i ambició artística, pot continuar oferint obres rellevants més enllà de les modes. L’àlbum condensa tot allò que els fa grans —melodia, melangia, pes, poesia— i, alhora, obre portes cap a territoris inexplorats.

Trenta-cinc anys després del seu debut, Amorphis continua essent un far dins del metall europeu, capaç de tendir ponts entre tradició i futur. Borderland és, sens dubte, un d’aquells discos que no només confirmen el seu llegat, sinó que l’eixamplen.