The Ugliest of All

Black / Death Metal
Prosthetic Records
2025

Temes

Fools of the Trade
I Want to Be Offended
Skullbattering
Unoriginal Sin
The Enshittification
Logorrea
Rats Versus Snakes
Slaves to the Blast
The Ugliest of All

Formació

Veu i baix: Sam Bean
Guitarra: Matt Wilcock
Bateria: David Haley

Crítica

Hi ha bandes que no busquen agradar, sinó imposar-se. WEREWOLVES sempre n’ha estat una. El trio australià format per Sam Bean, Matt Wilcock i David Haley porta anys construint una reputació a base de cruesa, sarcasme i devastació sonora, però amb The Ugliest of All sembla haver assolit la destil·lació definitiva del seu propi mètode. Aquest sisè àlbum no és només una reafirmació del concepte de “caveman death metal”, sinó també una declaració oberta de menyspreu cap a qualsevol noció de complaença o sofisticació.

El disc és una descàrrega d’odi controlat, sense introduccions ni artificis. Els riffs mosseguen, la bateria s’abalança sense respir i el baix ressona com si estigués a punt de col·lapsar. La producció, deliberadament abrasiva, sembla dissenyada per fer mal físic. No vol sonar polit, vol sonar hostil.

Amb The Ugliest of All, WEREWOLVES perfecciona la fórmula dels seus treballs anteriors. En mitja hora d’explosió sonora, el trio combina brutalitat amb precisió quirúrgica, creant un àlbum curt, directe i devastador. Les guitarres de Wilcock no concedeixen espai a la melodia, el baix de Bean empeny cap endavant i la bateria de Haley defineix la identitat mateixa de la banda. Tot sona humà i esbojarrat alhora: un caos contingut que es converteix en estil propi.

El títol no és casual: The Ugliest of All celebra la lletjor. No com a falta d’estètica, sinó com a afirmació artística contra la netedat artificial del metall extrem actual. WEREWOLVES aposta per un so que sua, que sagna, que vibra dins la caverna. Les lletres, plenes de cinisme i menyspreu per la condició humana, són un reflex deformant però honest de la realitat.

Sense voler innovar, la banda aconsegueix el que moltes no poden: canalitzar la violència amb coherència. No cal tocar més ràpid, sinó amb més intenció. La producció, malgrat la seva aspror, manté un impacte aclaparador. Les guitarres ataquen, el baix aixafa i la veu de Bean es riu del món mentre l’enfonsa.

En un moment on la sobreproducció domina el metall, WEREWOLVES continua essent el crit primitiu que recorda per què la brutalitat encara importa. The Ugliest of All és una lliçó de contundència, una obra que no busca plaure sinó colpejar.