Malicia: La Noche De Las Brujas

Folk Metal
Warner Music
2025

Temes

Intro: Zugarramurdi 1622
Malicia
Ríos de lágrimas
No me dejes solo
El último rezo
Quiero ser libre
Mi cuerpo y yo nos dejamos de hablar…
La noche celta
Mil ojos tiene la noche
El vals de las almas rotas
La ruta de los sordos
Halloween (Almas sin luz)
Los fantasmas de la fe
La tierra de nunca jamás
Siempre juntos

Formació

Veu: Rafa Blas
Veu: Xana Lavey
Guitarra: Víctor de Andrés
Guitarra: Ix Valieri
Guitarra: Jorge Salán
Baix: Fernando Mainer
Bateria: Txus di Fellatio
Violín: Carlos Prieto "Mohamed"
Teclats, sintetitzadors: Francesco Antonelli
Vents: Diego Palacio

Crítica

Mägo de Oz ens torna a sorprendre amb Malicia: La Noche de las Brujas, un treball discogràfic que deixa clar que la banda continua tenint ganes de reinventar-se sense renunciar a la seva essència més genuïna. Després de tants anys, d’alts i baixos i de canvis infinits en la seva formació, aquest àlbum suposa una bocanada d’aire fresc a la seva discografia, i ho fa amb una ambició poderosa.

Des de la intro, que ja fa olor de sàbat real amb aquell piano enlluernador i veus rituals, s’intueix el camí que emprendrà la bruixa al llarg d’aquest treball discogràfic. “Zugarramurdi”, encara que breu, planta la llavor d’una narrativa fosca i mística. Tot seguit arriba “Malicia”, tema que dona títol a l’àlbum, amb guitarres esmolades, cors treballats i un estribillo que recorda a certs climes èpics de discos passats. Quins records. És una cançó sòlida que demostra que Mägo de Oz no ha oblidat com construir grans himnes, encara que a vegades hagi de recórrer a la nostàlgia.

Però on Malicia brilla de veritat és en la seva diversitat emocional. “Ríos de lágrimas”, el tercer tall d’aquest àlbum, és un dels moments més impactants: lletra compromesa, teclats impecables i una interpretació vocal que fa que el tema s’elevi amb dignitat. És heavy en castellà amb classe, i hi ha un gest clar a l’era Gaia que no passa desapercebut. Per la seva banda, “No me dejes solo” manté el nivell amb una base més instrumental, un solo de guitarra exigent i aquella sensació de melangia que només Mägo de Oz sap traduir en música. Per mi, del millor d’aquest disc.

Arribem al cinquè tall amb “El último rezo”. Un tema que es mou en aquella línia marca de la casa, caracteritzat per teclats poderosos, melodia ben construïda, un pont molt reeixit… i un solo que barreja virtuosisme i sensibilitat. Després, “Quiero ser libre” aporta un respir més lluminós, fins i tot una mica festiu, amb un estribillo optimista que potser no convenci tothom, però que té el seu moment de grandesa.

Dels moments més íntims sorgeix “Mi cuerpo y yo nos dejamos de hablar”, una cançó intensa, fosca i molt personal. Amb una lletra molt treballada, destaca sobretot per la producció, i la interpretació vocal està a l’altura. El solo de guitarra, interpretat per Manuel Seoane, afegeix una càrrega emocional extra. La segueix “La noche celta”, moment on Mägo recupera el seu perfil més folk: gaites, violins, melodies recognoscibles… encara que no tot funciona igual de bé. És enganxosa, però no s’eleva tant com altres talls del disc.

Arribem al novè tema amb “Mil ojos tiene la noche”, una peça instrumental de sis minuts que recorda els moments més èpics del seu passat, permetent que cada músic llueixi amb serietat. Un d’aquells talls que, encara que pugui passar desapercebut, personalment m’ha semblat ple d’identitat. A “El vals de las almas rotas”, els Mägo presenten un tema que combina violins i flautes en una melodia reconeixible i directa, molt en la línia del que els fans clàssics esperen. Un tema que va funcionar molt bé com a single de presentació.

Amb “La ruta de los sordos”, la banda madrilenya juga amb la nostàlgia. El moment més desitjat del disc era cafè per a molt cafeteros: Juanma Lobón a la veu, cosa que no passava des de feia més de 30 anys. Un tema divertit, encara que potser massa lleuger per a alguns. Tot seguit, “Halloween (Almas sin luz)” aposta per un metall simfònic modern, amb sintetitzadors envoltants i una veu cristal·lina que recorda les grans produccions europees. Brutal, un tema que funciona perfectament i que segur que formarà part del setlist de la pròxima gira.

“Los fantasmas de la fe” recorda els Mägo de Gaia II: La voz dormida. Un tall que barreja crítica religiosa amb un ganxo melòdic potent, amb teclats vuitanters i un estribillo que enganxa. Sembla que la banda ha deixat el millor per a la segona part del disc. Un tema dens, cru i fosc. Ho té tot. En el tram final, “La tierra de Nunca Jamás” aporta llum, nostàlgia i màgia, amb aquella familiaritat melòdica tan típica de Mägo. El tancament arriba amb “Siempre juntos”, una balada esperada i emocional, perfecta per al directe, encara que potser una mica previsible en el disc.

Malicia: La nit de les bruixes és un àlbum ambiciós que no tem les seves pròpies contradiccions. No és entre les obres mestres de la formació, això és evident. Però siguem sincers: aquells anys no tornaran. Tanmateix, és una obra que ofereix moments magistrals, referències al so que Mägo de Oz ha anat construint al llarg de dècades, passatges íntims, explosions folk i reflexions profundes. Si la banda volia reivindicar-se i demostrar que el seu foc continua viu, ho ha aconseguit. Una nova etapa, sens dubte, per a una banda que ha sabut reinventar-se disc rere disc.