Aquelarre

Power Metal
Demons records
2025

Temes

Mientras Mi Cuerpo Aguante
Humanidad
Pobre Diablo
Noche de Brujas
Tierra Prisionera
Dolor y Agonía
Duele
Un Paso Más
Ángel Desterrado
Atrapado

Formació

Veu: Marc Riera
Guitarra i cors: Enrique Rosales
Guitarra: Óscar Espín
Baix: J. M. Salas
Bateria: Tino Torres

Crítica

Hi ha discos que no es limiten a marcar un retorn; estableixen un punt i a part. Aquelarre, el nou treball d’Azrael, pertany a aquesta categoria. No perquè trenqui amb la seva trajectòria —que no ho fa—, sinó perquè redefineix el com i el perquè d’una banda que ha decidit mirar endavant sense cremar els ponts que la connecten amb les seves arrels.

Qui busqui una rèplica de l’Azrael de les primeres etapes no la trobarà aquí. I això, lluny de ser un defecte, és precisament el que converteix Aquelarre en un treball tan estimulant. El grup opta per un so més polit, més ambiciós i amb una producció que, finalment, fa justícia a la seva potència compositiva. No estem davant d’una ruptura, sinó d’una evolució natural: una versió més àmplia, més detallada i més contemporània de la seva proposta clàssica.

El pilar d’aquest equilibri és, sens dubte, en Marc. La seva interpretació aixeca el disc des del primer minut. La seva versatilitat, capaç de travessar registres agressius sense perdre elegància, aporta un caràcter emocional i tècnic que eleva cada tall. De vegades recorda a referents del gènere, i això ens agrada.

En el pla instrumental, Aquelarre és un desplegament sòlid. Les guitarres brillen tant en els riffs com en els solos, on la banda assoleix moments realment inspirats. La col·laboració de Mario Gutiérrez a “Pobre diablo” és només la cirereta d’un àlbum on les guitarres llueixen protagonisme per dret propi. La base rítmica, amb una bateria molt ben tractada en la mescla i un baix sempre present, reforça l’embolcall general del disc.

L’inici de l’àlbum amb “Mientras mi cuerpo aguante” funciona com una declaració d’intencions: directe i construït al voltant d’un estribillo que perdura. “Humanidad”, amb aquell joc de guitarres que gairebé sembla un arranjament de cordes, mostra la cara més elegant del grup; una de les composicions més rodones del disc. El tercer tall porta per títol “Pobre diablo”. Probablement és la peça més contundent del disc: un torb power metal frenètic on en Marc porta la veu al límit i Mario signa un solo que frega l’èpic.

A “Noche de brujas” s’estableix un pont amb l’Azrael més clàssic, evocant aquella energia power de tall noranter que recordarà noms com Gamma Ray o Freedom Call. Brutal! En contrast, però, “Dolor y agonía” aposta per un enfocament més emocional, amb un estribillo dissenyat per quedar-se. Per gustos, colors.

Amb “Duele” arribem al setè tall del disc, la balada per antonomàsia de l’àlbum. S’hi percep la maduresa interpretativa de la banda: intensitat sense artifici, sensibilitat sense perdre potència.

El disc encararà la seva etapa final amb “Un paso más”, un tema enèrgic que demostra la versatilitat d’aquesta banda veterana, capaç de construir peces d’una gran intensitat. “Ángel desterrado” tanca l’àlbum posant el llistó ben alt. Un disc rodó de principi a fi.

L’edició física inclou, a més, la regravació d’“Atrapado”, un gest al seu passat que arrodoneix un conjunt ja de per si notable. Tot un homenatge als fans que segueixen la banda any rere any.

Aquelarre no pretén ser una rèplica del que Azrael fou, sinó una afirmació del que són avui. La seva força rau en aquesta evolució: un so més complet, més cuidat i més conscient de la seva pròpia identitat. Un disc variat, treballat al detall i amb una interpretació vocal i una producció especialment destacables. Azrael demostra que no ha perdut el nord; simplement ha decidit avançar amb pas ferm. I allò que escoltem aquí convida a seguir-los sense dubtar-ho.