La Corte de los Marginados

Folk Rock
Maldito Records
2025

Temes

Dama de la Fortuna
La Corte de los Marginados
El Bribón de Bobby Brown
El Vagabundo
Düllahan
Finnway is the Fine Way
Carta al Más Allá
No hay Rendición
Voluntad de Fuego
Believer (versión de Imagine Dragons)

Formació

Veu i guitarra: Pablo Merchante
Guitarra: Sergio Culebras
Baix: Samuel de Jønxel
Acordió i guitarra: Tony CH
Bateria: David Viana
Violí: Sara Ember

Col·laboracions:
– Dani Nogués veu a “Voluntad de Fuego”
– Veu de Haydee Mariñoso a la intro

Crítica

Seré sincera: no vaig descobrir Finnway per casualitat, ni en un festival, ni perquè algú me’ls recomanara en persona. Hi vaig arribar a través de les xarxes.

Els veia aparéixer una vegada i una altra: vídeos alegres, melodies que se’t queden enganxades, un violí preciós i aquell aire de “som gent normal fent música que dona vida”. I, a poc a poc, sense adonar-me’n, ja els estava seguint la pista.

La seua manera de moure’s a internet em va enganxar. Era propera, divertida, molt natural… com si t’estigueren parlant directament des de la pantalla. I vaig pensar: “Aquesta gent té alguna cosa”. I sí, la tenia.

Quan va sortir La Corte de los Marginados, vaig anar directa a escoltar-lo. El disc té aquest rotllo de taverna alegre que a mi em pot. Aquell so que t’embolcalla sense esforç i que et fa venir ganes de moure’t fins i tot en els dies més feixucs. I, és clar, allí ja em van guanyar del tot.

Perquè no és només música: és la sensació d’estar acompanyada, d’estar en un lloc càlid, amb gent cantant, rient i compartint històries. Aquella màgia tan difícil d’explicar, però tan fàcil de sentir quan una banda connecta amb tu de veritat.

I les col·laboracions… aquest va ser un altre punt que em va atrapar.

Quan vaig escoltar Voluntad de Fuego i vaig reconéixer la veu de Dani Nogués, de Lèpoka, vaig pensar: “D’acord, això no és un debut normal; això és una banda que arriba forta i ben acompanyada”. I la intro amb la veu de Haydee Mariñoso em va semblar també un detall preciós, com obrir el disc amb un toc màgic abans que comence tota la festa.

Sense entrar en espòilers llargs, diria que escoltar-lo va ser com un viatge molt ben traçat:

Dama de la Fortuna obri el disc amb un toc màgic i folk que et fica de ple en el seu món des del primer moment.

La Corte de los Marginados mescla violí, guitarres i una lletra de germanor que dona ganes de cantar envoltada de gent.

El Bribón de Bobby Brown conta una història trista, però amb ritme, basada en una melodia tradicional que enganxa.

El Vagabundo és pura festa: alegre, ràpida i perfecta per ballar sense pensar.

Düllahan baixa un poc el to i porta un ambient més fosc i emocional, amb melodies tradicionals que li donen molta personalitat.

Finnway is the Fine Way és el seu himne: divertida, directa i pensada per corejar-la amb una gerra a la mà.

Carta al Más Allá és la més emotiva del disc, una cançó bonica i nostàlgica que toca el cor.

No hay Rendición sorprén barrejant folk amb rap i porta un missatge de força i resistència.

Voluntad de Fuego torna a pujar l’energia, amb un toc més rock i un clar aire d’unió.

Believer tanca el disc amb una versió folk-rock valenta i diferent del tema original d’Imagine Dragons.

I en acabar-lo, només vaig poder pensar una cosa: “D’acord, aquesta gent sap divertir-se, però també sap arriscar”.

En resum, així els vaig conéixer jo: Finnway em va trobar a les xarxes, em va cridar l’atenció amb la seua energia, em va atrapar amb la seua música i em va acompanyar amb la seua manera tan humana de contar històries.

Per a mi, són aquest tipus de banda que arriba en el moment just, quan necessites una espenteta de bon rotllo i un somriure. I estic segura que a molts els haurà passat com a mi.