Maniphesto

Heavy Metal
Autoproducido
2025

Temes

Paralysis
Felurian (Spanish Version)
Welcome To My Paradise
Hear My Voice
Prey
Breaking The Chains
Maniphesto
The Deal
Felurian

Formació

Veu: Dess Díaz
Baix: José A. Villanueva
Guitarra: Javier Villanueva
Guitarra: Daniel Castellanos
Bateria: José María Roldán

Crítica

Easy Rider tornen a la càrrega amb Maniphesto, el seu setè treball d’estudi, i ho fan amb la sensació d’estar més còmodes que mai en el seu propi terreny. No busquen reinventar-se ni trencar amb la seva trajectòria; més aviat fan un pas endavant reafirmant qui són i per què continuen tenint pes en l’escena del heavy nacional, que no és poca cosa.

L’àlbum comença amb “Paralysis”, que és tota una declaració. Aquell ambient una mica fosc que va obrint-se pas fins a desembocar en un mur de so marca molt bé la tònica del disc. I aquí, com en gairebé tots els talls, la veu de Dess es converteix en la guia: ferma, esmolada quan cal i capaç de sostenir els vaivens rítmics sense perdre garra. Espectacular el que fa aquesta banda.

El segon tall de l’àlbum és la versió en castellà de “Felurian”, que apareix tant al principi com al final del disc i funciona com una mena de fil conductor. Té canvis de ritme ben plantejats, moments més melòdics i alguns passatges on la banda es permet respirar una mica més. És un tema que resumeix força bé cap a on apunta aquest Maniphesto.

Amb “Welcome to My Paradise” arribem al tercer tall de l’àlbum. Aquí la cosa es torna més directa: riffs esmolats, base sòlida, energia a doll. Res de voltors. A “Hear My Voice”, en canvi, les guitarres prenen el protagonisme absolut i l’estribillo, més melòdic del que un podria esperar, acaba enganxant.

Amb “Prey” arribem al cinquè tall de l’àlbum, moment en què baixa una mica la intensitat amb un equilibri perfecte. Aquí Dess brilla especialment, portant el tema cap a un terreny més personal. A l’extrem oposat hi ha “Breaking the Chains”, probablement un dels talls més purs del disc pel que fa a actitud: directe, contundent i sense adorns. Un d’aquells temes que sabem que sonaran a cada concert de la pròxima gira.

La peça que dona nom a l’àlbum, “Maniphesto”, setè tall del disc, destaca per una feina instrumental molt sòlida, especialment per una bateria que empeny sense descans. És un d’aquells temes on la banda sona realment cohesionada. Després arriba “The Deal”, més accelerada i amb un punt bèl·lic que encaixa bé abans del final.

Maniphesto continua de manera molt digna amb el so clàssic d’Easy Rider; no és un gir inesperat ni un experiment estrany, i això juga totalment al seu favor. És un disc brutalment coherent, amb cançons que funcionen, amb potència i amb una producció que permet apreciar aquella barreja d’agressivitat i melodia que sempre ha caracteritzat Easy Rider. No pretén canviar el món, però sí deixar clar que la banda continua aquí i que encara té molt a oferir. Fans del heavy metal, aquest és un àlbum d’escolta obligada. Del millor de 2025.