Érase

Power Metal
Autoproducido
2025

Temes

Oh Yeah!
La misma canción
Érase
Pandora
Silencio
Hilo rojo
La herida
Fénix
Némesis

Formació

Veu: Nano
Guitarra i veu: Tony Delgado
Guitarra: Mariano Sánchez
Baix: Alberto Velasco
Bateria: Miguel Arias

Crítica

Fa ja uns quants anys, quan vaig començar a interessar-me pel heavy i el power metal en castellà, em vaig enamorar de bandes tan conegudes com Mägo de Oz, Saratoga, Avalanch i WarCry. Amb el pas del temps vaig anar descobrint Dragonfly, Saurom i Dünedain, bandes que em van demostrar que hi havia molt més per conèixer i explorar dins del món del metal en la nostra llengua.

Quan vaig conèixer Dünedain, encara era una banda molt jove i amb poca experiència, però no negaré que em va captivar. Era l’any 2009 i acabaven de publicar "Buscando el Norte II: La Tierra de los Sueños", una proposta força intensa dels músics de Madrigal de las Altas Torres, on jugaven constantment amb el heavy power, un subgènere que posteriorment perfeccionarien en treballs com *Mágica* (2012), "Pandemonium" (2016) i el més recent "Memento Mori" (2019).

Avui l’emoció és intensa perquè, després de sis anys, ens trobem davant del vuitè treball de Dünedain, titulat "Érase", que manté la mateixa formació del disc anterior amb Miguel Arias (bateria), Tony Delgado (guitarra i veu), Nano (veu) i Mariano Sánchez (guitarra), afegint com a novetat Alberto Velasco al baix.

El tema que ens dona la benvinguda és “Oh Yeah!”, que no es va per les branques i ofereix una autèntica descàrrega de heavy metal hímnic amb una sonoritat punyent, molt en la línia de Saratoga, amb guitarres esmolades i uns cors carregats d’adrenalina. Després arriba “La misma canción”, on destaca especialment la perfecta complicitat entre les veus de Nano i Tony Delgado, movent-se en una tessitura còmoda i aguda que, juntament amb unes guitarres afilades, augmenta el caràcter sentimental d’un dels temes més emotius del disc.

A “Érase” brillen els riffs de guitarra entre una instrumentació densa que avança de manera pausada. Les veus es mouen amb naturalitat dins del heavy metal, amb Tony i Nano desplegant les seves tessitures més potents i agudes. Els ecos del passat arriben amb “Pandora”, un tall de power metal pur que inevitablement recorda cançons com “Mi alma sigue en pie”, amb riffs vius i una part coral que frega l’èpica i el sentimentalisme tan característic de la banda.

Amb una teatralitat pròpia del heavy metal es presenta “Silencio”, una cançó dominada pel sentiment que flueix sobre una base rítmica suau, amb solos de guitarra impecables i un aire romàntic molt marcat. Menys intensa és “Hilo rojo”, que aposta per riffs més tranquils, un registre melòdic i lluminós, amb un gran protagonisme dels cors i solos de guitarra àgils i elegants.

“La herida” torna a reforçar-se amb una percussió contundent i riffs de heavy metal clàssic, elevant les emocions amb uns arranjaments plens de força. “Fénix” és un dels moments àlgids del disc, amb un instrumental poderós i clarament power, on destaquen els cors i els riffs imponents, mentre Nano aporta una veu sòlida i contundent, sempre ben secundada per Tony Delgado.

El tancament arriba amb “Némesis”, un tema de to dramàtic on la veu de Nano aporta incertesa i els teclats afegeixen una capa extra de romanticisme.

Conclusió: Dünedain ha tornat amb força, i Érase és un treball que m’ha agradat molt. Tot i no presentar una gran evolució compositiva, recupera amb encert la fórmula de *Buscando el Norte II: La Tierra de los Sueños* i la combina amb la potència de *Pandemonium* i *Memento Mori*. En definitiva, un discàs de heavy power metal que mereix un 8/10.