Cybergenesis

Heavy Metal
Fighter Rec.
2026

Temes

1. Deafening
2. Rewire, Rebuild
3. Yet We Still Fight
4. The Shackles of Chronitus
5. Blood Over Chrome
6. Grain of Sand
7. Rhizome Rider
8. The Whole of Time

Formació

Guitarres: Davide Cotti
Bateria: Francesco Madonna
Veus: Max Morelli
Baix: Simone “Nega” Cauli
Guitarres: Francis Dipasquale

Crítica

Abans de començar amb la ressenya del nou àlbum de la banda Hyperion, he de confessar que durant un moment vaig creure que el grup que havia tornat era aquell de power metal que portava el mateix nom i que va ser fundat a Bèrgam l’any 1994, l’únic àlbum del qual va ser Where Stone Is Unscarred (1999), un treball força recomanable. Però m’equivocava: aquests Hyperion són uns altres. Es dediquen al heavy metal de tall clàssic, també són italians i tenen com a principal arma la ment i l’habilitat del guitarrista Davide Cotti, l’únic membre original que es manté des de la fundació de la banda l’any 2015.

Aquests Hyperion compten només amb dos discos d’estudi que, al meu criteri, han estat correctes, amb una producció acceptable. Així doncs, sorgeix la pregunta: val la pena escoltar el seu tercer disc, Cybergenesis, sabent que és una banda amb poca experiència? Jo crec que sí, sobretot quan els músics s’han esforçat a mostrar cançons de heavy metal amb pinzellades power, elaborades amb molta cura i demostrant tot el que han après en les seves dues obres anteriors, Dangerous Days (2017) i Into The Maelstrom (2020).

Com és habitual, el disc arrenca amb “Deafeaning”, un tema impregnat de guitarres poderoses que entren de manera titànica, a l’estil de Helloween o Iron Savior, una peça de heavy power amb una melodia aclaparadora per començar el disc de forma provocadora. La intensitat continua amb “Rewire, Rebuild”, que mostra un treball de guitarres més estilitzat, apostant per riffs clàssics i coloristes, bateries brillants i melodies galopants, tal com demana l’estil.

La tercera, “Yet Will Still Fight”, també ens fa moure el coll; la veu esquinçada de Max Morelli encaixa perfectament i el tornada és guerrera, amb cors potents que recorden els Manowar més salvatges. Més heavy sona “The Shackles of Chronitus”, però amb riffs antics que evoquen bandes com Iron Maiden i Rainbow. El ritme va acompanyat de la força vocal de Max, amb una lletra centrada en la ciència-ficció que s’adapta molt bé a la temàtica del disc.

Les guitarres continuen colpejant fort a “Blood Over Chrome”, un dels millors talls del disc, on torna a aparèixer aquesta intensa barreja entre l’èpica de Manowar i la influència clara d’Iron Maiden. El poder reapareix amb “Grain Of Sand”, una peça que ataca amb arranjaments tradicionals i riffs vuitanteres que aporten un toc clàssic. La veu rasposa de Morelli mostra solidesa i caràcter.

La més clàssica “Rhizome Rider” avança amb guitarres basades en un riff molt repetit, però igualment efectiu. El tema presenta una secció rítmica senzilla, però funcional, i una tornada clarament vuitantera. Per tancar el disc arriba “The Whole Of Time”, que mostra l’èpica del heavy metal portada amb encert, donant com a resultat un tema enganxós i guanyador, amb guitarres doblades que construeixen una melodia més fosca i amb un aire atmosfèric.

En resum, no hi ha cap dubte que aquest és el disc més ben treballat dels italians i el que ofereix tornades més enganxoses en comparació amb els seus treballs anteriors. Els ritmes heavy estan ben construïts i les melodies i harmonies es recolzen perfectament en els cors. El resultat recorda una subtil barreja entre Iron Maiden i Manowar. La puntuació per a aquest àlbum és de 7,8/10.