Megadeth

Thrash Metal
BLKIIBLK Records
2026

Temes

1.Tipping Point
2.I Don’t Care
3.Hey, God?!
4.Let There Be Shred
5.Puppet Parade
6.Another Bad Day
7.Made to Kill
8.Obey the Call
9.I Am War
10.The Last Note
11.Ride The Lightning (bonus track – Metallica Cover)

Formació

Veu i guitarra: Dave Mustaine
Baix: James LoMenzo
Bateria: Dirk Verbeuren
Guitarra: Teemu Mäntysaari

Crítica

Parlar avui d’un nou disc de Megadeth implica acceptar una premissa bàsica: ja no som davant d’una banda que necessiti demostrar res. El seu lloc en la història del thrash metal està assegurat des de fa dècades, per bé i per mal. La qüestió, per tant, no és si Dave Mustaine pot tornar a signar un clàssic incontestable, sinó què té encara a dir i des d’on decideix fer-ho.

La trajectòria del grup sempre ha estat irregular per naturalesa. A diferència d’altres formacions que van optar per una evolució calculada o per una repetició còmoda de fórmules, Megadeth ha avançat a sotragades, amb canvis bruscos de rumb, decisions discutibles i etapes clarament desiguals. Aquesta inestabilitat, però, forma part de la seva identitat. Fins i tot en els seus moments més erràtics, la banda poques vegades ha sonat mancada d’intenció.

Amb aquest rerefons arriba Megadeth, el disc homònim que veurà la llum el 23 de gener de 2026, produït pel mateix Mustaine juntament amb Chris Rakestraw. La seva publicació coincideix amb l’anunci d’una extensa gira de comiat, un context que inevitablement condiciona l’escolta. No tant pel to del disc, sinó per la consciència de tancament que el travessa, fins i tot quan no s’expressa de manera explícita.

El primer avançament, “Tipping Point”, funciona com una declaració d’intencions més reflexiva que explosiva. El tema es recolza en un riff sòlid i una base rítmica reconeixible, sense recórrer a l’excés ni a l’impacte immediat. La veu de Mustaine conserva caràcter i claredat expressiva, i el rerefons líric, personal, social i polític, es presenta sense dramatismes ni consignes evidents.

L’inici del disc agrupa “I Don’t Care”, “Hey God?!” i “Let There Be Shred”, un bloc que estableix el to general del treball. “I Don’t Care” destaca per la seva actitud despreocupada i gairebé juvenil, amb un nervi proper al punk rock i una execució directa que evita la solemnitat habitual dels discos de comiat. És un tema que transmet gaudi, més que no pas reivindicació.

“Hey God?!” introdueix un canvi de registre, reprenent el diàleg de Mustaine amb la fe des d’una perspectiva íntima i continguda. “Let There Be Shred”, malgrat el seu títol explícit, no es limita a l’exhibicionisme tècnic: els solos, al servei de la melodia, estan integrats en la narrativa del tema i remeten a una concepció del thrash metal més física i primària, amb un marcat aroma vuitanter.

A la part central del disc apareix “Puppet Parade”, un dels talls més rellevants a nivell conceptual. La cançó recupera alguns dels temes recurrents en l’obra de Mustaine, com el poder, la manipulació i el control, i els embolcalla en una tornada irònicament accessible. “Another Bad Day”, en canvi, es desplaça cap a una vessant més melòdica, recordant etapes en què la banda va apostar per estructures més obertes i menys agressives.

El tancament amb “The Last Note” assumeix sense embuts la idea de final. No hi ha dramatismes impostats ni nostàlgia excessiva, sinó una revisió conscient del que ha estat la trajectòria de Megadeth: assoliments, tensions i renúncies incloses. És un comiat ferm, coherent amb el caràcter de Mustaine i amb la història del grup.

Com a bonus track, “Ride the Lightning” reinterpreta un tema clau des d’una lectura autobiogràfica. Més que un simple homenatge, funciona com un ajust de comptes personal. La versió presenta una producció més polida i un tempo lleugerament accelerat, tot i que aquesta pulcritud atenua part del caos que definia l’original. En conjunt, aquest tema i “The Last Note” estableixen un diàleg clar entre origen i tancament, entre el punt de partida i la consciència del final.

Megadeth no aspira a reescriure la història del gènere ni a competir amb els grans fites del seu propi catàleg. És un disc coherent, sòlid i honest, que encaixa amb la trajectòria d’una banda que mai no ha estat fàcil de classificar ni de domesticar. Si aquest és realment l’últim capítol (encara està per veure), es tanca sense estridències innecessàries. I, com tantes vegades en la carrera de Megadeth, serà el directe qui acabarà de donar sentit complet a aquestes cançons.