Denboraren Orbainak

Heavy / Thrash Metal
Maldito Records
2025

Temes

Txori txarrak
Memento Mori
Eutsi!
Heroi direnak
Dogma
Denboraren orbainak
Arnasbideak
Txarriboda
Zauria
Zilarrezko kaiola

Formació

Veu i guitarra: Aitor Uriarte
Guitarra: Yerko Ortiz
Baix: Joxe Mari Azpitarte
Bateria: Gorka Lazkano

Crítica

Cada any em faig el mateix propòsit pel que fa al món del metall: conèixer i escoltar almenys una banda o disc nou que no em permeti quedar-me ancorada en els de sempre. Aquest any també ho he aconseguit, tot i que pels pèls, tot s’ha de dir.

“Les cicatrius del temps”, per als no bascoparlants. Així s’anomena aquest treball de la banda donostiarra Latzen, que, per ser sincera, no coneixia malgrat la proximitat geogràfica. Potser el temps transcorregut des del seu anterior treball fins a aquest ha contribuït a aquest desconeixement. Des d’un disc d’estudi del 1998 i un directe del 2008 no havien publicat res ni n’havia tingut notícies. Sembla que el grup es va separar fa anys i ha reprès l’activitat aquest 2025 que estem a punt d’acomiadar, amb pràcticament la mateixa formació que ho va deixar fa més de 25 anys.

Entrant en matèria, el primer que em ve al cap és aquella frase tan gastada de “quina llàstima no haver-los conegut abans!”. Perquè aquest treball és, sens dubte, del millor d’aquest any. Ja els primers avançaments publicats em van enganxar a la banda, i la resta de cançons que componen el disc mantenen el mateix nivell; és a dir, sobresortint.

Per a qui tampoc conegui la banda, cal dir que la seva proposta es caracteritza per una barreja de heavy clàssic amb tocs de thrash (sense arribar a ser-ho), força melodia i lletres en euskera. Veu potent i greu, sense arribar a ser gutural, amb un punt esquinçat quan l’Aitor l’empeny al límit.

Centrant-nos en el disc, la banda t’abraça (Latzen significa “abraçada” en castellà; havia de col·locar el comentari en algun lloc…) des del primer moment amb un metall de tall clàssic a “Txori Txarrak” (Ocells de mal averany), amb un riff potent, ritme mitjà-alt i una tornada contundent on ja destaca la poderosa veu de l’Aitor: agressiva, crua i esquinçada. Bon treball rítmic de baix i bateria, així com destacades parts de guitarra solista.

No entraré a analitzar tema per tema, però amb l’exemple del primer ja us podeu fer una idea del que hi trobareu. Si de cas, vull destacar els temes que més m’han agradat. “Eutsi!”, la típica cançó de directe amb participació del públic a la tornada, presenta un riff senzill però molt enganxós, una tornada curta i directa i un solo molt melòdic a l’inici que es va accelerant cap al final. L’interludi lent i acústic al mig del tema permet agafar aire i li escau perfectament.

“Dogma” comença amb un riff de baix i és el tema més afilat del disc, mantenint un bon equilibri entre duresa i estructura clàssica. Tornada curta i corejable, amb l’estructura típica en dues parts pensada per ser cantada alternativament per banda i públic.

“Denboraren Orbainak”, el tema que dona nom al disc, és una preciosa i breu peça instrumental basada en guitarra acústica que, situada al centre del disc, permet un merescut descans abans de continuar amb el so contundent que ens portarà fins al final del treball.

“Arnasbideak” arrenca amb un riff melòdic i un petit solo de guitarra que dona pas a una part vocal lenta i dramàtica, culminada amb una tornada llarga i intensa. A mitja cançó es produeix un canvi de ritme que en una primera escolta pot resultar estrany, però que amb el pas de les escoltes acaba enriquint el conjunt, tancant-se a més amb un efectiu fade out. “Txarriboda” també m’ha agradat, tot i que pel títol se’m fa estrany que el missatge del tema acabi d’encaixar del tot.

En resum, si t’agrada el metall clàssic amb riffs potents, veu agressiva i crua, melodia i bons solos, aquest és el teu disc. Espero que el grup hagi tornat per quedar-se i ens continuï regalant treballs com aquest en els propers anys.