Empty Hands

Metalcore
Sumerian Records
2026

Temes

1. Public Domain
2. Bruised Sky
3. Guardian
4. Constantly Nowhere
5. Unravel
6. Dying to Forget
7. Time Will Tell
8. Eat the Hate
9. The Wait
10. If We’re Following the Ligth

Formació

Veu: Moriah Pereira (Poppy)
Guitarres, teclats, producció: Jordan Fish
Guitarres: Julian Gargiulo
Baix: Johnuel Hasney
Bateria: Ralph Alexander

Crítica

Ha passat poc més d’un any des de l’anterior disc de Poppy i ja tenim un nou treball de Moriah Pereira, novament amb Jordan Fish com a aliat creatiu. Dit això, s’han convertit en una autèntica parella musical, ja que en poc temps han publicat dos discos molt notables: Negative Spaces i aquest Empty Hands.

Publicat el 23 de gener per Sumerian Records, el disc està format per 13 temes amb una durada total de 38 minuts. És una durada una mica ajustada però equilibrada, que et deixa amb ganes de més i on es torna a notar clarament la mà de Jordan Fish en la producció i la composició al costat de Moriah.

Pel que fa al contingut musical, ens trobem davant d’una continuïtat del seu excel·lent Negative Spaces, tot i que amb la sensació que aquí el conjunt és més rodó i cohesionat. Tornen a conviure estils com el nu metal, el metalcore, el synth pop, el pop i el metal industrial. Malgrat que hi ha estructures clarament pop, el disc transmet una agressivitat més marcada i sembla menys orientat a agradar a tots els públics, sense perdre en cap moment l’essència pròpia de Poppy.

El disc s’obre amb “Public Domain”, un tema d’arrel industrial amb certes reminiscències a Nine Inch Nails, que combina veus gairebé distorsionades amb un tornada molt marca de la casa, enganxosa i efectiva. “Bruised Sky” aposta per riffs més agressius i veus demoníaques que contrasten amb un estribillo melòdic molt encertat.

“Guardian” pot recordar en alguns moments a composicions d’Amy Lee amb Evanescence, amb elements de nu metal i una veu que oscil·la entre la dolçor i la contundència. Després de l’interludi “Constantly Nowhere”, arriba “Unravel”, una peça més propera a l’electro pop —tot i mantenir guitarres distorsionades— amb melodies memorables i una secció més agressiva ben integrada.

Un dels punts més intensos arriba amb “Dying To Forget”, un autèntic cop de puny sonor amb clara influència hardcore. “Time Will Tell” recupera l’aroma nu metal, amb un inici que pot recordar a l’etapa de Untouchables de Korn, però amb un tornada plenament identificable amb l’estil de Poppy.

“Eat The Hate” aporta el vessant més desenfadat i accessible, amb un aire proper al pop rock de Paramore, sense abandonar del tot els matisos agressius.

En el tram final, “The Wait” aposta clarament pel synth pop, amb reminiscències de les darreres etapes de Taylor Swift, i es converteix en una de les peces més amables del disc. En canvi, “If We’re Following The Light” és una de les joies del conjunt, amb una atmosfera fosca que pot evocar Marilyn Manson, guitarres contundents i una interpretació vocal intensa i dramàtica.

“Blink” serveix d’interludi abans de “Ribs”, un tema més pop i animat però amb detalls agressius. El tancament arriba amb un sorprenent tall de death metal, amb passatges propers al deathcore, blast beats vertiginosos i una Poppy totalment desfermada.

En conjunt, Empty Hands és un disc lleugerament superior al seu predecessor: més metaler, més cohesionat i amb una producció cristal·lina i potent. Poppy confirma que ja no és una simple novetat, sinó una artista consolidada amb una identitat pròpia molt definida.