De mi corazón y otars miserias

Metal
Maldito Records
2025

Temes

Bienvenido sea
Muerte en Espiral
En lo Peor
Inspiración
De mi corazón y. otras miserias
Nada a favor
Esencia
¿Cúantas lágrimas?
Ser yo
En paz

Formació

Teclats: Manuel Ramil
Guitarra: Dani Arcos
Baix: Fernando Mainer
Bateria: Nacho Arriaga
Veus: Ramón Lage

Crítica

Quart llançament ja d’Adventus. En aquesta ocasió, amb un petit gir pel que fa a la formació, amb la incorporació de Ramón Lage a les veus. I és que poc s’ha parlat de la sortida de Delalma de Manuel Ramil (que és el principal artífex d’Adventus), una banda relativament paral·lela, i de la qual ha vingut amb Ramón Lage.

He de reconèixer que soc un gran seguidor de Diego Valdez i em va doldre la seva sortida, però les veus de Ramón també empasten a la perfecció amb aquest dolor, amb aquest crit intern que necessita oferir Adventus. I si a més les barreges, com passa a "Nada a Favor", això es converteix pràcticament en mel per a les oïdes.

Com deia, nova etapa per a Adventus, molt allunyada dels seus dos primers discos més "warcryzats", però no tant de "Lo que trajo el viento", que segueix aquesta estela més trista i fosca, de la qual ens trobem davant la recollida directa del testimoni. Recordem que a la bateria hi trobem Nacho Arriaga, al baix Fernando Mainer; Dani Arcos va gravar les guitarres i els ja esmentats Ramón Lage a les veus i Manuel Ramil als teclats.

És un disc que mereix ser analitzat no només musicalment, sinó que ens diu coses, coses importants. Hi ha directors de cinema que s’expressen amb les seves pel·lícules, escriptors que ho fan amb les seves novel·les i, sense cap mena de dubte, en Manu s’expressa en aquest disc des del més íntim; des del més sincer i profund del seu cor i aconsegueix connectar amb l’oient. Així doncs, anem-hi:

Després d’una introducció amb veu femenina i un marcat baix de Fernando Mainer, on ens convida a acceptar allò que ens passa, el disc s’obre amb el seu primer tema: "Muerte en Espiral". Amb una lletra ombrívola, utilitza la imatge de l’espiral com a metàfora de decadència i repetició d’errors. Torna a obrir amb el baix de Mainer, una veu profunda i melancòlica de Ramón fins que esclata en un ritme de metall pesant, amb orquestracions de teclat ombrívoles que reforcen la sensació de caure sense control. Les guitarres de Dani Arcos sonen amb una distorsió greu, crua i esquinçada, afermant aquesta idea del so lúgubre i fosc. La veu de Ramón, en ocasions potser més esquinçada del que ens tenia acostumats, li escau com un guant a les composicions, demostrant l’encert de posar-lo al capdavant vocal.

Seguim amb "En lo Peor". Sons de teclat, amb toc asiàtic, per desembocar en ritmes pesants, durs i contundents on la guitarra té el pes majúscul. Un tema íntim sobre tocar fons però resistir. La lletra no es recrea en la victimització; més aviat descriu la cruesa de l’instant més baix i la claredat que, paradoxalment, pot aparèixer-hi. De nou, el musical va de la mà de la història, frases memorables com "Búscame en lo peor, es donde soy mejor" i una tornada magníficament optimista.

El següent punt arriba amb "Inspiración", tall iniciat musicalment amb un flanger de guitarra que desemboca en un riff pesant, cru i potent. Ramón i la base rítmica davant del món, per parlar-nos de la idea de la inspiració com una cosa tan desitjada com traïdora: motiva, però pot consumir. Els tons menors són els protagonistes de pràcticament la totalitat del disc i una obertura d’ànima total, de la mà de la música.

Després de la malaltia cardíaca que ha mantingut Manuel Ramil apartat dels escenaris i de la vida pública durant una quantitat considerable de temps, arriba el tema que dona nom al llançament: "De mi corazón y otras miserias". La lletra alterna tendresa i àcid desengany, utilitzant el cor com a centre físic i simbòlic de ferides i decisions. Tanca amb una sensació d’honestedat brutal, amb una tornada enganxosa i amb un dels pocs guiños a tonalitats majors que ens trobem, demostrant llum al final del túnel i esperança. Quins músics té Adventus per arribar a aquests nivells d’expressivitat!

Com es pot deduir, "Nada a Favor" és un dels meus temes preferits del disc i és que Diego Valdez és sant de la meva devoció i crec que va fer una feina espectacular en la tercera entrega dels nois del nord-est; per això no deixa de ser un regal immens veure com empasten les dues darreres veus de la banda, arribant a nivells d’emoció que posen la pell de gallina. Si alguna vegada es donés la més mínima possibilitat de veure aquest duet en directe, allà hi aniré a fer l’impossible per ser-hi. El tema no és només derrota, és una constatació que les circumstàncies no ajuden i, tot i així, cal actuar. Observa l’entorn i acusa la manca de suports; hi ha ràbia continguda i determinació amarga en un duet espectacular, i no és la primera vegada que cap dels dos vocalistes aconsegueix arrencar-me unes llàgrimes d’emoció. "Todo irá mejor" és el missatge final que deixa clar.

Per viure una època en què l’immediat és el que importa i ho volem tot ja, i allò que va passar ahir no només forma part del passat sinó que cau en l’oblit i, per tant, és difícil deixar empremta, la durada del disc és més que correcta, així que arribem a la part final amb "Esencia". En aquesta ocasió, musicalment menys pesant, més lleuger i amb fragments de lletra que es graven a foc: "Muéstrame que aún puedo fracasar una vez más". Què és l’“essència” pròpia davant de les influències alienes? I és que Adventus no ens parla de dracs, mags ni de lluites amb espases. Ens parla del dia a dia, de lluites internes i de continuar endavant, perquè no en queda cap altra. D’estratègies de supervivència davant d’un mateix i de mirar-se al mirall del propi cor.

Allunyat totalment d’aquells ritmes més powermetallers que van donar a conèixer i van marcar l’inici del nom de Ramil com un dels teclistes més populars del país, ens trobem amb una quantitat d’arranjaments i orquestracions que són la base del sentiment desprès clarament per la base rítmica i protagonista de Nacho i Fernando, així com del ritme crudíssim de les guitarres de Dani Arcos, que recentment ha abandonat la banda per ser reemplaçat per José Garrido, company de Nacho a Arwen.

"¿Cuántas Lágrimas?" és el següent tall; pregunta retòrica que funciona com a nucli del tema: comptabilitzar el dolor com a forma de mesurar l’experiència i on ens tornem a trobar en un tall més amb un Ramón capaç de transmetre increïblement aquest sentiment. Talls progressivament majors ens fan arribar al final de l’àlbum amb una sensació d’alleujament i d’optimisme a llarg termini, una cosa tan necessària en aquests dies que ens ha tocat viure.

Finalment arriba "Ser yo"; un altre dels meus temes preferits on el virtuosisme de la guitarra pràcticament recau en la mà dreta i en els complicats contrapunts i contratemps clarament marcats, que es claven al cervell, amb una lletra d’empoderament que prioritza la coherència interna per damunt de l’acceptació externa. Senzillament un tall excel·lent, amb un crit esquinçat de fons que ens torna a enfonsar en el sentiment d’angoixa i a eriçar el pèl una vegada més. Magistral!

Tanquem amb una balada esperançadora, "En Paz", a mode de treva interna. No és un final feliç ingenu, sinó una pau guanyada, una petició de permís per descansar.

En un món inhòspit on tot succeeix ràpid, aquí i ara, regalar-se el temps per escoltar un crit de dolor com és aquest disc és un valuós tresor. Quedem-nos, doncs, amb aquesta petició de permís per descansar, mentre esperem una nova entrega del mestre Ramil, no sense abans, espero, poder gaudir d’aquesta nova entrega en directe. Que així sigui.