Apolitical Ecstasy

Progressive Metal
Escape Music
2025

Temes

Jaws Of Life
Power To The People
Hangman
Seasons
What The Hell Is Goin’ On
Groove Central
Fool In Rain
How Many Times
Torn
Apolitical Ecstasy

Formació

Veu, teclats, guitarres, percusió: Dino Jelusick
Guitarres: Ivan Keller
Baix: Luka Brodaric
Bateria, Loops, FX: Mario Lepoglavec

Crítica

Hi ha discos que busquen encaixar dins d’una escena i d’altres que semblen dissenyats per dinamitar-la des de dins. Apolitical Ecstasy, el segon treball de JELUSICK, pertany clarament al segon grup, i això ens encanta. Dino Jelusick, un músic precoç convertit en veterà abans dels 35 anys, no juga a ser una peça més de l’engranatge del hard & heavy contemporani de tall més canalla. Aquí actua com a arquitecte d’un edifici sonor excessiu i altament tècnic.

El context no és menor: parlem d’un artista que ha compartit escenari i estudi amb noms de pes internacional, però que en el seu projecte propi es permet una llibertat molt més arriscada. Acompanyat per Ivan Keller a la guitarra, Luka Broderick al baix i Mario Lepoglavec a la bateria, Jelusick construeix un àlbum on la precisió instrumental i la desmesura expressiva conviuen sense demanar permís.

Des de “Jaws of Life” queda clar que això no serà un recorregut complaent. Aquí el rock and roll no concedeix treva: l’estructura progressiva, els canvis abruptes i una interpretació vocal que oscil·la entre el dramatisme èpic i una agressivitat gairebé salvatge situen el llistó molt amunt des del primer minut. Una autèntica aposta per la intensitat i el hard rock d’alt octanatge.

“Power to the People” introdueix un component més combatiu, amb una energia bruta que connecta amb el metall més directe sense perdre sofisticació tècnica. A “Hangman” apareix un hard rock musculós, de tall clàssic, però filtrat per una producció moderna i un enfocament vocal expansiu.

L’àlbum avança sense acomodar-se en una fórmula fixa. “Seasons” aporta un matís més atmosfèric, amb un treball de guitarres que equilibra melodia i tensió. “What the Hell Is Going On”, en canvi, trenca el patró amb un aire més desenfadat, gairebé inesperat, que demostra que la banda no se sent obligada a mantenir una única identitat sonora.

Un dels encerts més grans del disc és la seva capacitat per transitar entre la contundència i la introspecció. “How Many Times” es mou en un terreny més fosc i dens, on el pes emocional recau tant en la instrumentació com en la interpretació vocal. “Torn” ofereix un inici més contingut, amb piano i una veu que mostra vulnerabilitat abans de créixer en intensitat. Aquí es percep el bagatge musical del Jelusick més cru.

La cançó que dona títol a l’àlbum funciona com a síntesi conceptual i sonora. “Apolitical Ecstasy” desplega canvis rítmics, tensions harmòniques i un joc gairebé experimental entre ordre i caos. És una peça exigent, pensada per a un oient disposat a deixar-se arrossegar per estructures menys convencionals.

Apolitical Ecstasy és un treball ambiciós, tècnicament impecable i emocionalment desbordat. No busca simplificar el seu missatge ni suavitzar arestes per ampliar públic. Prefereix apostar per la identitat, per la barreja de metall progressiu, hard rock i exploració sonora sense cotilles.

JELUSICK sona a banda amb visió i a artista decidit a no repetir-se. En un panorama saturat de fórmules previsibles, aquesta voluntat de risc converteix aquest segon àlbum en una declaració d’independència creativa. Un disc carregat de personalitat, actitud i determinació.