Santa

Melodic Metal
Maldito Records
2026

Temes

Compaña
Uno a Uno
Voy Muriendo
Néboa
He Vuelto a Verte
Litio
Solo Entonces
Delalma A Través

Formació

Guitarres, composició, teclats i arranjaments Manuel Seoané
Bateria: David Landeroin
Baix: Jesús Cámara

Veus: Ronnie Romero
Veus: José Andrëa
Veus: Carlos Escobedo
Veus: Patricia Tapia
Veus: Tete Novoa

Crítica

Nou treball de Delalma. Després del parèntesi indefinit anunciat, Manuel Seoané ha ressuscitat, i de quina manera, el projecte, reinventant totalment el concepte.

A nivell narratiu, el debut Delalma presentava el personatge central d’aquesta història: Lázaro, un home consumit pels seus propis dimonis, incapaç d’escapar de la seva autodestrucció i amb el seu suïcidi culminava l’obra.

Però el seu suïcidi no era un final, sinó el punt de partida de la narrativa que Manuel Seoané desenvolupa en el doble llançament Santa / Compaña i del qual ara ens ocupa el primer: Santa.

El primer que descobrim va ser mitjançant el single / videoclip (pertanyent a Compaña), un duet de vocalistes increïble: Ronnie Romero —per fi el veiem cantant en castellà— on m’encanta el matís que té, ja que moltes vegades els vocalistes canvien d’idioma i per algun motiu el timbre es veu modificat; i ja havia tingut la sort d’haver-lo escoltat en castellà en alguna ocasió (Legado de una Tragedia, Anima Sacra, Alborea...) resultant espectacular. Al seu costat, José Andrëa que es troba en un moment de forma esplèndid; una segona joventut que li permet tornar a viure una època daurada i recuperar una connexió especial amb el públic.

A més del gran canvi vocal que suposa la partida del Lázaro en vida (Ramón Lage), també hi ha un petit canvi en la formació: la marxa de Manuel Ramil, que tindrà el seu substitut en directe, però a priori la formació es queda en el trio format per les guitarres del geni de Manu, el baix de Jesús Cámara i la bateria de David Landeroin.Els personatges (vocalistes) en aquesta primera part són:

Lázaro – interpretat per Ronnie Romero
El Mirlo – el seu costat fosc, interpretat per José Andrëa
Casilda – figura femenina vinculada al seu passat (Patricia Tapia)
Edgar – el hostaler de la mort (Carlos Escobedo)
Justo – amic de Lázaro (Tete Novoa)

Després de la seva mort, Lázaro desperta en un lloc estrany envoltat de boira, un pla intermig inspirat en la tradició gallega de la Santa Compaña, la processó d’ànimes que vaguen entre el món dels vius i el dels morts.

Descobreix que ara forma part de la Santa Compaña, la processó d’ànimes condemnades a vagar entre la vida i la mort.
En aquesta fase passen diversos fets clau, ja que coneix el hostaler Edgar, qui explica la naturalesa d’aquell lloc; apareixen figures del seu passat i comença a comprendre què va fer en vida.
Però l’element més important apareix aquí: El Mirlo.
El Mirlo és la manifestació de la part fosca de Lázaro: la seva ràbia, la seva culpa i la seva autodestrucció. No és un enemic extern. És ell mateix.

Comencem el tema a tema, amb "Compaña", el personatge protagonista del qual és Lázaro, a qui dóna veu un Ronnie Romero espectacular, demostrant per què s’ha convertit en un dels vocalistes més cotitzats a nivell internacional.

És l’obertura narrativa que arrenca amb un piano que dóna pas a una introducció una mica més èpica i teatral. Musicalment ràpidament s’intueixen girs i progressions que configuren el so de Delalma i es fan ràpidament reconeixibles. Mèrit impecable de Manuel com a creador i d’aquest so, que sense haver-lo escoltat més enllà de 2 o 3 cançons en tota la meva vida, i una de les quals va donar origen a un anunci d’una coneguda beguda fa diverses dècades, m’evoca a un Police més metàl·lic.

Lázaro desperta en un lloc que no reconeix. Les imatges líriques descriuen ombres, campanes, passos en la nit i figures que avancen en silenci.

Aquí s’introdueix la Santa Compaña, la processó d’ànimes condemnades a caminar eternament. Lázaro encara no entén que ara forma part d’ella.

El protagonista està perdut entre la vida i la mort, i Ronnie és capaç d’oferir la visualització d’aquesta confusió amb la seva veu inconfusible, arribant al clímax en un estribillo que compta amb la col·laboració de la veu de Seoané, com d’un ésser superior, un Déu que parla des d’allà dalt.

A nivell rítmic, els contratemps i ritmes variats li confereixen una estructura gens plana, que fa que l’escolta sigui rica en el temps i permeti descobrir matisos en cada audició.

El següent tema és "Uno a Uno", el protagonista del qual és Edgar (l’hostaler de la mort) encarnat per Carlos Escobedo, que actua com a guia de l’inframón i representa el primer contacte de Lázaro amb la realitat de la seva mort.

La lletra descriu com les ànimes arriben una a una a aquest lloc de trànsit. No hi ha judici immediat, només espera i consciència del passat.

Demostració pràctica de l’execució d’una magnífica òpera metal: el so encaixa a la perfecció amb la veu de Carlos, amb un estribillo de nou increïble. Les guitarres estan lluny d’oferir quintes planes, i cada tema està ple de riffs, melodies i canvis de ritme, fins i tot frases musicals completament diferents.

En "Voy Muriendo", Lázaro torna a prendre les regnes vocals al ritme d’un riff de Seoané, acompanyat al baix de Jesús i a qui s’uneix després la bateria i les orquestracions dissenyades per Seoané. Lázaro comença a comprendre què ha passat. El títol no parla de la mort física, sinó de la repetició emocional de la mort: recordar els errors, les decisions que el van portar fins aquell punt. El protagonista reviu la seva caiguda mentre la Compaña continua avançant.

El tema és una demostració de com el compositor, principalment guitarrista, tot i que hem pogut veure que en la seva essència és un músic integral i que podria interpretar també algun dels personatges cantats i no només narrats (potser en nova entrega? Des d’aquí l’animem!), ha sabut posar la seva bona feina musical al servei de cada un dels temes i dels sentiments a transmetre, deixant en segon pla grans demostracions tècniques o de virtuosisme, encara que tampoc són temes senzills d’interpretar!

"Néboa" és el següent tema. Molt més afilat, guitarrístic i agressiu, recordant una mica aquell rock dur nord-americà d’un parell o tres de dècades enrere, encapçalat per Guns'n'Roses entre molts altres. En la història apareix per primer cop El Mirlo, la manifestació de la part més fosca de Lázaro, interpretada per José Andrëa que ens mostra una tessitura molt més agressiva del que ens tenia acostumats en la seva etapa amb Mägo o en solitari. Esquinça la veu i li confereix un to fosc, ja que en aquesta ocasió parlem de la manifestació de la part més fosca de Lázaro.

La lletra és gairebé una provocació: el Mirlo es presenta com qui sempre hi va ser, alimentant la seva ràbia i autodestrucció, guiant-lo cap a la foscor.

5º tema: "He Vuelto a Verte", on es creuen El Mirlo i Casilda, és a dir, tants anys més tard de nou el duet format per José Andrëa i Patricia Tapia, que confereixen un dels moments emocionals del disc.
Casilda representa un amor o figura afectiva del passat de Lázaro.
L’encontre no és físic sinó espiritual: una conversa entre dues ànimes que es retroben en aquell pla intermig, on Casilda simbolitza el que Lázaro va perdre per culpa de la seva pròpia caiguda.

Estem davant d’una mena de balada amb bateria a contratemps, que va pujant d’intensitat i força a mesura que avança. Aquestes balades, que també tenia Skid Row, pugen tanta força que fins i tot acaben perdent el títol i esdevenen una de les moltes joies que té aquest doble llançament. Espectacular!

"Litio" és el següent tall amb Lázaro de nou al comandament i que fa referència al medicament usat per tractar trastorns emocionals.
La lletra explora la fragilitat mental del protagonista i la seva lluita amb el dolor psicològic. És un dels temes més introspectius del disc: Lázaro reconeix que la seva ment va ser el veritable camp de batalla.

Musicalment hi ha contrast entre l’inici de cada estrofa i el final de les mateixes, deixant riure a la força de les guitarres, on la bateria puja de velocitat i desemboca en un estribillo màgic i enganxós.

L’afinació de les guitarres és realment greu i juntament amb les orquestracions li confereixen un so molt modern i actual, allunyant-se completament dels tòpics metàl·lics de dècades enrere, en especial en el metal patrio. Quan dic que és un llançament excel·lent, ho afirmo dins d’un marc mundial, competint amb qualsevol òpera rock llançada fins ara, no només al país, no només de parla castellana, sinó a nivell internacional.

Amb "Solo Entonces", arribem pràcticament al final del primer dels dos llançaments simultanis. Intervenen en aquest increïble tema de fantasia Edgar, Lázaro i El Mirlo (Carlos Escobedo / Ronnie Romero / José Andrëa).
És el primer enfrontament directe entre Lázaro i la seva ombra, on Edgar explica que només enfrontant-se al Mirlo, Lázaro podrà entendre el seu destí.

La cançó funciona com un diàleg dramàtic entre la consciència (Lázaro), la culpa (El Mirlo) i el guia del trànsit (Edgar), suggerint-li que només aleshores arribarà la veritat.

És senzillament increïble com, mantenint l’essència musical de Delalma (veig girs que em recorden a "Mañana vuelve a oscurecer"), podem veure tal quantitat de matisos, evocar Sòber, sentir moments de Mägo i dels propis Delalma, on és molt fàcil imaginar la veu de Ronnie en gran part dels temes del seu debut.

Arribem ara sí, a l’equador amb el final del disc 1: "Delalma a Través", que ens presenta un nou personatge: Justo (Tete Novoa), amic del protagonista, que apareix com una veu de suport que intenta recordar-li qui era abans de caure. La cançó parla d’atravessar l’ànima per descobrir què queda de la humanitat. El final no resol el conflicte.El tema va ser el segon single, i em va costar una mica entrar-hi, ja que em va semblar una mica forçat perquè comença directament amb Ronnie cantant, sense introduccions, sense pal·liatius, directe, fins que desemboca en un canvi de ritme una mica brusco, convertint-se en un semi-power metal que és interpretat per Tete. Però dins del conjunt, veient realment on és, què significa i d’on ve, ha passat a ser un dels meus favorits i conté un dels estribillos més melòdics i màgics d’aquesta obra, amb un tira i afluixa entre Tete i Ronnie que hauria de ser marcat com un dels moments màgics de la història del metal nacional. Les guitarres de Seoané, a l’alçada de tot el treball, màgiques, i és que aquestes mans es mouran en directe fent semblar senzill allò complicat, com fa el bo de Manu!Si Santa tracta sobre el despertar en l’altre món i la trobada amb els personatges del passat, el segon disc —Compaña— explora la fase més fosca del viatge; però això ho veurem aviat en la següent crítica!Els més escèptics respecte a com podia ressorgir Delalma després de la marxa de Ramón, els que creien que la millor època de José havia passat, aquells que pensaven que Ronnie havia tocat sostre amb Rainbow, aquí tenen un grapat de raons per a una a una descobrir el seu gran error, i tot articulat per la bona feina de Manuel Seoané, vidente musical, home de fe i sens dubte, proveïdor d’una intensa vida interna, capaç de projectar a l’exterior un format tan excel·lent com són les seves obres musicals!