Peter Criss

Rock
Silvercat Records
2025

Temes

Rock, Rockin’, Rock & Roll
In the Dark
For the Money
Murder
Walking on Water
Creepy Crawlers
Justice
Cheaper to Keep Her
Sugar
Rubberneckin’
Hard Rock Knockers (bonus track en CD y descarga)

Formació

Veu principal i bateria: Peter Criss
Guitarres: John 5
Guitarres: Mike McLaughlin – guitarras
Baix: Billy Sheehan
Baix adicional: Matthew Montgomery
Teclats: Paul Shaffer

Cors
Dennis Collins
Sharon Collins
Cat Manning

Crítica

Per fi he pogut escoltar el que és nou de Peter Criss. Com a fan kissero que sóc, era imprescindible que aquest nou llançament de 'The Catman' expliqués en la meva discografia. Encara que et preguntaràs, àvid lector, per què has esperat tant quan aquest nou material va aparèixer el 19 de desembre del 2025? En primer lloc, perquè el bo de Peter no ho ha deixat fàcil perquè el vulgo pogués fer-li una orella a les seves noves cançons. Suposo que calia passar per caixa primer, ja que no era ni a Spoty, ni en altres plataformes habituals. De l'altra, la mandra de posar-me amb aquest disc i la demorada dels nostres estimats serveis postals, ha fet que aquest “Peter Criss” (2025) no hagi caigut a les meves urpes fins ara. I, la veritat, no us enganyaré, si hagués trigat més, tampoc m'hagués trencat l'any… Anem a l'embolic!

El primer que em vaig preguntar en el seu moment, així que van començar els anuncis d'aquest nou material i la futura aparició del disc, va ser què porta Peter Criss a treure un nou àlbum, després de divuit anys de silenci? Ens sorprendria? Tenia una darrera traca guardada per a la posteritat? Un darrer as a la màniga? Doncs no sabria què dir-vos després d'haver escoltat i analitzat aquest “Peter Criss”. En general el disc no és dolent, però tampoc no és un disc que a mi, personalment, m'hagi tret algun tipus d'emoció. De debò, “ni fred, ni calor”.

Peter Criss, lluny d'intentar replicar el glam hard rock dels anys setanta o forçar una actualització artificial cap a sons contemporanis, ha creat un àlbum que es mou en un territori més sobri: rock clàssic amb una producció moderna, una banda d'acompanyament d'alt nivell i cançons construïdes sobre estructures tradicionals. Un tema et sona a THIN LIZZY, un altre sembla que tinguis un ELVIS transnonat… Això sí, sonar, sona de puta mare i les bateries de Peter tenen un regust als KISS dels 70 que al·lucines. En aquest sentit, la producció del disc, a càrrec de Barry Pointer, és un dels punts forts. Pointer opta per una barreja clara i compacta que evita dues trampes habituals als discos tardans de velles glòries: l'excés de nostàlgia retro i la sobreproducció digital. Així doncs, el so és net, equilibrat i força orgànic. No hi ha capes innecessàries ni saturació dels efectes; i això fa que el disc respiri.

Com deia fa un moment, la bateria, és clar, té un paper central. Amb tot, Criss mai no va ser un bateria tècnic en el sentit progressiu del terme, però el seu estil sempre es va caracteritzar pel groove i un caràcter molt particular. En aquest disc, la seva interpretació és senzilla però efectiva: patrons directes, fills discrets i un enfocament molt musical. La producció evita triggers agressius o compressions excessives, cosa que manté un so força natural. A mi, em sona molt als discos de KISS de la primera època, quan, realment, Peter gravava les bateries i no tenia enrere Anton Fig a l'ombra.

Tot i això, on el treball d'estudi resulta especialment evident és en el tractament vocal. La veu de Criss ha perdut potència amb els anys, cosa inevitable a la seva edat. Tot i això, la barreja aconsegueix integrar-la amb suavitat mitjançant un ús intel·ligent de reverberació, dobles pistes i equalització càlida. El resultat no intenta ocultar l'edat del cantant, però sí que aconsegueix que la seva interpretació soni digna i coherent dins del conjunt. En aquest sentit, personalment, hi ha cançons que la veu de Peter queda desdibuixada amb tant de retoc i costa trobar-li aquest to tan propi i característic del nostre Catman.

Capítol a part mereix el tros d'equip d'estudi que participa amb Criss. Musicassos amb una trajectòria impressionant. Entre ells, el nom més cridaner és probablement el del baixista Billy Sheehan, conegut pel seu treball amb Mr. BIG i THE WINERY DOGS. Encara que aquí no desplega la seva habitual exhibició tècnica, la seva presència es nota al groove general del disc. Les seves línies de baix són àgils, articulades i plenes de petits detalls rítmics que enriqueixen les cançons. A les guitarres apareix un altre nom destacat: John 5, conegut pel seu incondicional fanatisme a KISS i per ser el mític guitarrista de MARILYN MANSON o, actualment, MÖTLEY CRÜE. El seu estil, capaç de barrejar virtuosisme tècnic amb sensibilitat melòdica, aporta un color interessant al disc. Els seus solos no busquen eclipsar les cançons, però sí que afegeixen caràcter. Pel que fa a gran part del treball rítmic, sobresurt el nom de Mike McLaughlin, que té un paper menys espectacular però essencial: riffs sòlids, acords oberts i una base harmònica que manté les cançons cohesionades. Als teclats apareix un altre veterà il·lustre: Paul Shaffer, cèlebre pel seu treball com a director musical del “Late Show with David Letterman”. Les seves aportacions són discretes però eficaces, afegint textures soul i R&B que connecten amb les arrels musicals de Criss.

Des del punt de vista compositiu, Peter Criss evita complicacions. Les cançons estan construïdes sobre estructures clàssiques de rock: versos compactes, tornades clares i sols breus. Hi ha una evident inclinació cap als mitjos temps rockers, on el groove preval sobre la velocitat. Temes com “Rock, Rockin”, Rock & Roll” o “In the Dark” funcionen gràcies a riffs senzills però efectius, recolzats per una base rítmica sòlida. Les composicions es mouen dins de progressions harmòniques tradicionals del rock i el blues, cosa que no sorprendrà ningú familiaritzat amb la trajectòria de Criss. Tot i això, malgrat que el disc manté cert dinamisme gràcies a petits detalls de producció (cors femenins, capes vocals addicionals i canvis de textura en els arranjaments), a mi no m'acaba de donar el pressentiment. Suposo que em faltaran escoltes.

Com a veredicte, dir que “Peter Criss” no és un àlbum que busqui reinventar res. El seu objectiu sembla més aviat capturar l?essència del rock clàssic amb una execució moderna. Davant d'això, sorgeix la inevitable pregunta: Hi ha res de nou aquí? Per mi, la resposta és evident: no gaire. Però potser tampoc no ho pretén. L'àlbum vol funcionar més com una reafirmació artística que com una reinvenció. Criss sempre ha estat un músic profundament influenciat pel soul, el R&B i el rock clàssic, i aquestes influències segueixen molt presents aquí. De tot això, el que sí que resulta interessant és el contrast generacional entre el mateix Criss i alguns dels músics que participen al disc. Aquest xoc entre la sensibilitat clàssica del Catman i la precisió tècnica d'instrumentistes contemporanis crea una combinació força fresca, que dóna un toc interessant al producte. Però no ens enganyem. L'àlbum sona com el que és: un veterà envoltat de músics d'alt nivell que saben com construir un disc sòlid sense caure a la nostàlgia fàcil. Ja sap vostè. Si voleu comprovar-ho, passi per caixa. Gaudiu i fins a la propera.