El Dios Fragmentado

Power Metal
Art Gates Records
2026

Temes

El Reloj del Juicio Pt. I: Anochecer
Harmónica
Espiral
Kalopsia
Dama de Ayer
Un Mundo
Hijos del Edén
Nunca Más
Redención
El Reloj del Juicio Pt. II: Amanecer

Formació

Veu: Nacho Fernández
Guitarra: Pedro Gallego
Baix: Wenceslao “Wen” Miralles
Teclats: Miguel Torralba
Bateria: Carlos Marín

Col·laboracions

Pablo García (WarCry) — guitarra a Espiral
Diego Palacio (Mägo de Oz / Celtian) — flautes a Kalopsia
Jorge Berceo (Zenobia) — veu a Redención

Crítica

Amb El Dios Fragmentado, REYLOBO fa un pas ferm que confirma una cosa que molts ja intuïen des dels seus treballs anteriors: la banda murciana ha deixat de ser una jove promesa per convertir-se en una realitat dins del heavy metal cantat en castellà. En una escena que en els últims anys ha viscut una revitalització notable, amb noves bandes prenent el relleu dels noms històrics, el grup demostra que té identitat, ambició compositiva, un discurs propi i un directe de vertigen.

L’àlbum es presenta com una obra conceptual construïda al voltant d’una narrativa que s’obre amb El Reloj del Juicio Pt. I: Anochecer i es tanca amb El Reloj del Juicio Pt. II: Amanecer. No és només un recurs estètic: el disc està pensat per escoltar-se com un conjunt coherent, amb un arc emocional que transita des de la foscor fins a una mena de redempció final. Aquesta idea de “fragmentació” —de l’individu, de la fe o de la identitat— recorre tot el treball i li dona una cohesió poc habitual en un disc de heavy metal contemporani. La mateixa banda ha descrit l’àlbum com una obra que funciona gairebé com una confessió personal, un exercici introspectiu portat al terreny del metal melòdic.

Musicalment, REYLOBO es mou en un terreny on conviuen el heavy metal clàssic i el power metal melòdic, amb riffs sòlids, melodies molt treballades i una producció que busca l’equilibri entre contundència i claredat. La producció de Leo Jiménez (no necessita presentació, oi?) hi juga un paper fonamental: el so és potent però net, permetent que cada instrument tingui espai i que les capes melòdiques, especialment els teclats, aportin una dimensió èpica al conjunt.

Un dels grans encerts del disc és la seva capacitat per introduir elements inesperats sense trencar la identitat del grup. Un exemple clar és Harmónica, probablement un dels temes més singulars de l’àlbum. La inclusió d’una harmònica i l’aire cinematogràfic del tema evoquen clarament les bandes sonores de Ennio Morricone i l’imaginari del western clàssic. No és només un gest de complicitat: el tema funciona com un pont entre l’èpica del heavy metal i una atmosfera gairebé crepuscular que li dona una personalitat pròpia.

A l’altre extrem trobem talls com Espiral, on el grup accelera amb un enfocament més proper al power metal europeu, reforçat per la col·laboració de Pablo García (WarCry). Aquí apareixen riffs més ràpids, doble bombo i una energia que connecta amb la tradició del metal melòdic que ha marcat diverses generacions dins de l’escena espanyola. També destaca Kalopsia, quart tall de l’àlbum, un d’aquells temes que semblen pensats especialment per funcionar molt bé en directe: un tornada enganxosa, una estructura molt dinàmica i la col·laboració de Diego Palacio (Mägo de Oz / Celtian), el qual aporta un matís diferent al so del grup.

El disc també reserva espai per a moments més introspectius. Dama de Ayer i Nunca Más exploren històries personals marcades per la memòria, la pèrdua o la lluita interior, demostrant que la banda sap treballar registres més emocionals sense perdre la força del metal. D’altra banda, Un Mundo, sisè tema del disc, introdueix una dimensió social amb un missatge directe contra el racisme i la intolerància, recordant que el heavy metal cantat en castellà sempre ha tingut un component reivindicatiu important.

A la recta final del disc, temes com Hijos del Edén o Redención mantenen el nivell compositiu i reforcen el caràcter èpic de l’àlbum. A Redención, la participació de Jorge Berceo (Zenobia) aporta un contrast vocal interessant que encaixa perfectament amb la narrativa del tema. Tot desemboca finalment en Amanecer, la segona part de El Reloj del Juicio, on la banda aposta per un tancament contundent i emotiu que completa el concepte del disc. Totalment impressionant.

Més enllà de les cançons concretes, el que realment destaca a El Dios Fragmentado és la maduresa compositiva de REYLOBO. El grup demostra que no està interessat únicament a fer temes solts per a una playlist: busca construir discos amb identitat, amb narrativa i amb una personalitat musical clara. Aquesta ambició és precisament el que diferencia les bandes que simplement funcionen dins d’una escena d’aquelles que acaben consolidant-s’hi.

En el context actual del heavy metal cantat en castellà, el disc arriba en un moment especialment interessant. Durant dècades, l’escena va estar dominada per noms històrics com Barón Rojo o Obús, mentre que més tard sorgirien formacions com Mägo de Oz, WarCry, Avalanch o Saratoga, que van marcar el so dels anys 2000. Avui, una nova generació de bandes està recollint aquest llegat i aportant noves idees, i REYLOBO sembla disposat a ocupar un lloc destacat en aquesta nova etapa.

Amb El Dios Fragmentado, la banda confirma el seu creixement artístic i, a més, demostra que té la capacitat de competir en un panorama cada vegada més exigent. El disc combina potència, melodia, ambició conceptual i un so modern sense renunciar a les arrels del heavy metal clàssic.

Si els seus primers treballs van servir per presentar la banda, aquest àlbum funciona com una declaració d’intencions. REYLOBO ja no està trucant a la porta de l’escena: ja hi és dins i disposat a quedar-s’hi.