Wilderness of Mirrors

Progressive Symphonic Metal
earMUSIC
2026

Temes

1. The Funeral
2. Until the End
3. Breathing Near the Roar
4. Les Enfants Du Soleil
5. Still the Dawn Will Come
6. The Clown
7. Soul of My Soul
8. Edge of the Night
9. Echo of the Fallen
10. Through the Seasons

Formació

Baix: Anis Jouini
Guitarra: Malek Ben Arbia
Veu: Zaher Zorgati
Bateria: Morgan Berthet
Teclats: Kévin Codfert

Crítica

Myrath és d’aquelles bandes que no es poden entendre sense mirar cap al seu origen. Nascuts a Tunísia, han construït una identitat musical que no es limita a barrejar gèneres, sinó que proposa un encreuament cultural deliberat: el symphonic metal i el prog metal dialoguen constantment amb escales, ornamentacions i sensibilitats pròpies del món àrab. Aquestes estructures melòdiques, conegudes com a maqam —“rang” en una traducció aproximada al català—, funcionen aquí com un llenguatge propi, una manera de reivindicar arrels sense caure en el folklorisme decoratiu. No és casual que se’ls hagi etiquetat com Arab Metal o Middle Eastern Folk Metal: la seva proposta ha aconseguit obrir-se pas dins l’escena europea amb una identitat tan exòtica com recognoscible.

Tanmateix, el recorregut de Myrath també és el d’una evolució —o potser una renúncia parcial— a certs trets fundacionals. El seu debut, Hope (2007), ja deixava entreveure una clara inclinació cap al progressiu, amb influències evidents de bandes com Symphony X o Adagio, tant en la construcció tècnica com en l’enfocament neoclàssic. Però el punt d’inflexió va arribar amb Tales of the Sands (2011), probablement la seva obra més rodona: hi conflueixen l’accessibilitat melòdica, una producció polida i la integració més natural dels elements àrabs, sense que cap dels components s’imposi sobre l’altre.

A partir d’aquest moment, la banda comença a desplaçar-se cap a un terreny més simfònic i menys intricat. El progressiu perd protagonisme i, amb ell, certa densitat compositiva que els havia diferenciat en els seus primers anys. Fins i tot els matisos orientals, tot i que continuen presents, apareixen en ocasions més estilitzats que orgànics. Aquest gir sembla respondre a una voluntat d’accessibilitat, a la recerca d’un públic més ampli dins del circuit del metal modern.

En aquest context se situa Wilderness of Mirrors (2026), un treball que consolida aquesta deriva cap a estructures més convencionals. Les cançons es recolzen en esquemes d’estrofa i tornada clarament definits, amb l’orquestració simfònica ocupant un lloc central en el disseny sonor. No hi ha grans exercicis de complexitat progressiva ni tampoc una successió de tornades especialment memorables. El disc es mou en una zona intermèdia: correctament executat, però sense grans pics d’inspiració.

Tot i això, seria injust ignorar el paper que continuen jugant els elements orientals, que en determinats moments aconsegueixen sostenir l’atmosfera de l’àlbum. Myrath encara sap construir paisatges sonors que evoquen deserts, relats èpics i mons de fantasia, recolzant-se en una producció d’alt nivell que frega el cinematogràfic. El treball dels teclats de Kévin Codfert resulta especialment determinant en aquest sentit, aportant capes orquestrals que reforcen aquesta dimensió narrativa que la banda explora des de Legacy (2016), quan la seva ambició conceptual va començar a prendre forma de manera més evident.

Wilderness of Mirrors no sembla destinat a ocupar el lloc més alt dins la seva discografia. És un disc correcte, ben produït i coherent amb l’evolució del grup, però també menys arriscat i menys inspirat que els seus millors treballs. Myrath continua sabent qui és, però ja no sempre sorprèn com abans.