Queso Fresco, Queso Curao

Alternative Metal
Maldito Records
2026

Temes

Sonda Anal
Yisuscraist
Tonto Del Pueblo
La Tarada
Playa y Piscina
Gol
Lo Sueltas Por Fin
No Quiero Ir Al Gym
Ni Una Parada
Toroturadores
Amamos La Birra
Allí Me Colé
Vomito
De Bilbao

Formació

Veu y Guitarra: Jevo Jevardo
Bajo: Ander the Thunder
Batería: Iván Cornmen
Guitarra: Mikel
Bajo: Joss

Crítica

Hi ha discos que s’escolten i discos que es sobreviuen. Queso fresco, queso curao, d’El Reno Renardo, pertany clarament a la segona categoria: una experiència vital que, més enllà de l’humor, revela una arquitectura musical molt més treballada del que la seva façana gamberra suggereix. Una experiència gairebé transcendental on la música i les lletres arriben a un nou horitzó de deliri col·lectiu.

L’àlbum arrenca amb “Sonda Anal”, una obertura que ja deixa clares les regles del joc: riffs contundents, base rítmica sòlida i un ús de l’humor escatològic que funciona gairebé com a distracció davant d’un treball instrumental sorprenentment precís. No és només provocació; hi ha intenció en com es construeix aquesta dinàmica aparentment caòtica però que funciona amb precisió. Tot seguit arriba “Yisuscraist”, on el grup es mou amb comoditat en terrenys més propers al heavy clàssic, incorporant girs melòdics que recorden paròdies ben enteses del gènere, sense perdre contundència.

Continuem amb “Tonto del Pueblo”, amb una introducció que recorda a Megadeth, on la banda baixa lleugerament la intensitat per centrar-se en una estructura més narrativa. Per contra, “La Tarada” recupera velocitat amb un enfocament gairebé punk, directe i sense concessions. En tots dos casos, les lletres funcionen com a vehicle, però és la base instrumental la que sosté l’interès.

El bloc central pren forma amb “Playa y Piscina”, que aporta un aire més festiu sense perdre força, i continua amb “Gol”, probablement un dels temes més corejables del disc. El Reno Renardo no està fet per als puristes, i tampoc ho necessita.

“Lo Sueltas Por Fin” i “No Quiero Ir al Gym” funcionen com a peces complementàries: la primera més continguda, la segona més explosiva. Aquí es nota l’experiència del grup en el control dels tempos i els contrastos.

Amb “Ni Una Parada” el disc torna a accelerar fins arribar a “Toroturadores”, un dels talls més densos sonorament. El tram final inclou moments destacats com “Amamos la Birra”, un autèntic himne, o “Allí Me Colé”, que juga amb referències conegudes des de la reinterpretació.

“Vómito” aposta pel caos controlat abans del tancament amb “De Bilbao”, que baixa revolucions i tanca el disc amb una identitat molt marcada.

El disc funciona perquè entén perfectament el seu equilibri: l’humor no serveix d’excusa per descuidar la música, i la música no perd mai el seu caràcter irreverent.