En Estado Puro

Power Metal
Maldito Records
2026

Temes

1. Inteligencia Artificial (IA)
2. A Toda velocidad
3. Silencio
4. Alma De Cristal
5. Vientos De Libertad
6. Alma Perdida
7. Basta Ya De Horror
8. Todo Acabó
9. Te Vistes De León
10. Somos Fuego

Formació

Baix: Niko del Hierro
Veu: Tete Novoa
Guitarra: Charlie Parra
Bateria: Arnau Martí

Crítica

Hi ha discos que funcionen com a declaració d’intencions i d’altres que són, directament, una reafirmació. En Estado Puro (2026), de Saratoga, cau de ple en aquesta segona categoria: un treball que no pretén reinventar el seu llenguatge, sinó afilar-lo. Però el millor de tot és que funciona a la perfecció. Saratoga ha pres la millor de les decisions en crear un disc que suposa la reafirmació d’una banda que és un veritable estendard del heavy metal cantat en castellà.

I és que parlar de Saratoga és parlar de supervivència. Des del 1992, amb Niko del Hierro al capdavant, la banda ha passat per múltiples canvis de formació. Entre ells, un d’especialment sensible: la sortida de Jero Ramiro, figura clau en la construcció del so clàssic del grup. La seva absència es percep, sobretot, en la manera d’estructurar les cançons: menys desenvolupament, menys ornamentació, més immediatesa. Tanmateix, lluny de trencar amb la identitat de la banda, aquest canvi ha derivat en un enfocament més directe que encaixa sorprenentment bé amb el seu ADN. Niko del Hierro no és nou en això, i ha sabut liderar a la perfecció el nou rumb d’una banda que encara té molt per dir.

El disc és compacte: deu temes, poc més de mitja hora, i una sensació constant d’urgència. Des de l’arrencada amb “Inteligencia Artificial (IA)”, queda clar el terreny que trepitja la banda: riffs secs, base rítmica contundent i una interpretació vocal intensa de Tete Novoa, que es mou entre l’agressivitat i el dramatisme per donar forma a una crítica sobre la deshumanització tecnològica. “A Toda Velocidad”, segon tall d’aquest àlbum, introdueix un matís més melòdic, amb un cert aire neoclàssic a les guitarres de Charlie Parra, que aporta frescor sense desdibuixar el conjunt.

Aquest equilibri entre tall i elegància reapareix a “Silencio”, un dels talls més recognoscibles dins l’univers Saratoga: agressiu, però amb espai per als matisos. L’únic moment de respir arriba amb “Alma de Cristal”, una balada que no busca innovar, però sí complir la seva funció emocional. Aquí Tete demostra control i sensibilitat, allunyant-se de l’empenta constant de la resta del disc per sostenir el pes des de la interpretació.

A partir d’aquí, l’àlbum recupera el pols. “Vientos de Libertad” i “Alma Perdida” destaquen per la seva intensitat: velocitat, tensió i una base rítmica que colpeja amb precisió. Especialment en aquesta última, on la combinació de bateria i baix genera una sensació d’urgència molt ben construïda. “Basta Ya de Horror” i “Todo Acabó” continuen en aquesta línia, amb lletres que apunten a les misèries humanes i una execució sense concessions. Aquí el protagonisme del baix torna a ser evident, marcant caràcter en cada cop.

Un dels moments més curiosos arriba amb “Te Vistes de León”, on és el mateix Niko qui agafa la veu. El resultat és un tall més aspre, més proper al hard rock, que trenca lleugerament amb l’estètica dominant de l’àlbum sense desentonar.

El tancament d’aquest àlbum el posa “Somos Fuego”, que resumeix bé tota la feina: un tema que creix progressivament, combina tensió i melodia i acaba funcionant com una mena d’himne contingut, sense caure en excessos èpics.

En Estado Puro reflecteix una banda que ha simplificat el seu discurs sense perdre identitat. La sortida de Jero Ramiro ha modificat l’enfocament compositiu, sí, però no ha debilitat el resultat. Al contrari: ha empès Saratoga cap a un terreny més directe, més físic, on cada cançó compleix la seva funció sense rodejos. No és un disc per descobrir la banda; és un disc per entendre per què, després de tants anys, continuen aquí i per què sonen, encara, tan convincents.