Angus McSix And The All-Seeing Astral Eye

Power Metal
Napalm Records
2026

Temes

01. 6666
02. The Fire Of Yore
03. I Am Adam McSix (feat. Rhapsody Of Fire)
04. Dig Down (feat. Van Canto)
05. Techno Men (feat. Turmion Kätilöt)
06. Ork Zero
07. Starlight Stronghold
08. Aetheriyja
09. Let The Search Begin
10. The Power Of Metal (feat. Freedom Call)
11. Into Battle

Formació

Veu: Adam McSix (Samuel Nyman)
Guitarres: The Dwarf (Jasmin Pabst)
Guitarres: Thalestris (Thalia Bellazecca)
Guitarres: Archdemon Seebulon (Sebastian „Seeb“ Levermann / Rafael Dobbs Roa)
Bateria: Ork Zero (Gerit Lamm)

Crítica

No és fàcil prendre’s seriosament un disc que sona com si hagués estat dissenyat per a un univers paral·lel on el metal és més videojoc que música. Angus McSix and the All-Seeing Astral Eye arriba amb la pompa d’una superproducció fantàstica, embolcallat amb noms grandiloqüents i una estètica que sembla demanar més cosplay que crítica, però el cert és que, més enllà de l’artifici, aconsegueix atrapar amb una eficàcia inesperada.

Darrere del nom s’hi amaga un elenc que sona a supergrup del metal europeu: Samuel Nyman (Adam McSix) al capdavant de les veus, acompanyat per The Dwarf, Thalestris i Archdemon Seebulon a les guitarres, amb Ork Zero a la bateria. Noms que semblen sortits d’una partida de rol més que d’una sala d’assaig, i que encaixen perfectament amb l’estètica del projecte: exagerada, teatral i deliberadament caricaturesca.

Des de l’inici amb “6666”, el disc deixa clar el seu contracte amb l’oient: aquí no hi ha subtilesa, hi ha himnes. Cors dissenyats per ser corejats en festivals, tornades que busquen l’adhesió immediata i una producció que prioritza l’èpica digital per sobre de la cruesa instrumental. “The Fire Of Yore” manté aquest impuls inicial amb certa eficàcia, funcionant com una de les peces més sòlides de l’àlbum en termes d’energia i ganxo melòdic.

Tanmateix, el viatge aviat revela els seus límits. Cançons com “I Am Adam McSix” o “Dig Down” mostren aquesta cara més previsible del power metal contemporani: estructures segures, melodies calculades i un excés de sucre èpic que acaba saturant. No és que falti ofici —de fet, n’hi ha de sobres—, però sí risc. Tot sona massa controlat, massa conscient de la seva pròpia identitat.

Un dels elements més discutibles de l’àlbum és la seva producció. Els sintetitzadors ocupen el centre de l’escena, embolcallant cada tema amb una capa brillant que, tot i reforçar l’estètica fantàstica, resta impacte a guitarres i bateria, que queden en un segon pla, gairebé com a figurants de la seva pròpia història. Fins i tot quan el disc intenta endurir el pols en temes com “Aetheriyja” o “Let The Search Begin”, aquesta pàtina electrònica dilueix la sensació de potència real.

Curiosament, l’absència de balades i la durada continguda de les cançons juguen al seu favor: eviten que l’àlbum caigui en la monotonia absoluta. Hi ha una consciència clara de ritme i de consum ràpid, gairebé com si el disc estigués dissenyat per ser devorat més que contemplat.

El problema de fons, però, no és l’execució, sinó la identitat. Aquest tipus de propostes del power metal alemany contemporani —i Angus McSix no n’és una excepció— semblen haver abraçat una estètica tan autoconscient de fantasia èpica que han desplaçat qualsevol rastre de perill o incomoditat. Tot és brillant, heroic, segur… i, en conseqüència, previsiblement inofensiu.

I aquí apareix la paradoxa: tot i que es pugui qüestionar el seu “pes” dins del metal, és difícil negar-ne l’eficàcia. Angus McSix and the All-Seeing Astral Eye funciona com a entreteniment pur, com un univers tancat on tot està dissenyat per ser accessible, cantable i visualment exagerat. Potser no incomoda, però sí que entretén.

Potser aquest és el seu veritable lloc: no el de la transgressió, sinó el de l’espectacle. Un metal convertit en teatre de fantasia, on l’èpica substitueix la ràbia i l’accessibilitat la cruesa. I tot i que això pugui generar rebuig en qui busca densitat o foscor, també explica per què —malgrat tot— resulta tan difícil deixar d’escoltar-lo un cop comença. És un disc brutal al qual no cal prendre’s massa seriosament, i aquesta, sens dubte, és la seva grandesa.