Inici

Noticies

Concerts

Crítiques

Crónicas

Entrevistes

Opinió

Satan Arise

El Legado De Los Sueños

Power / Heavy Metal
Heaven Musik
2013

Temes

1- Insomnio
2- Sacrificio
3- Semillas De Rebelión
4- Con Fervor En Tus Pies
5- Esculpido Por Tu Luz
6- Espada De Papel
7- Reflejos De Una Ilusión
8- Intocables
9- Astenia
10- El Bosque Del Olvido
11- Calma

Formació

Veu: David Dalmau
Guitarra: David Kamstedt
Baix: Joan Morro
Bateria: Leo Villar

Segon disc d'estudi d'aquesta banda mallorquina que es debat entre el Heavy Metal, el Metall Progressiu i el Power Metall, encara que predomini el primer. Millora inqüestionable la que han tingut en comparació amb el seu primer treball. Es nota una maduresa tant en el so com en la composició dels temes, tenint en compte l'absència de teclats (la qual cosa incideix en donar un caràcter més potent ) i que la veu té pocs efectes. Això últim li dóna un caràcter més pur. Pel que fa a la variada temàtica, lletres treballades i elegants amb missatges que van des del religiós fins a la crítica al sistema i on sembla haver-hi una esperança per seguir en peu.

D'una banda apreciem riffs ràpids i línies de veu agudes i melòdiques i, de l'altra, ritmes pesats i entretallats caracteritzats per una bateria complexa i dura a la vegada. En alguns casos, els inicis veloços es relaxen amb l'entrada de la línia vocal, en altres, passa just el contrari. Aquesta combinació d'elements recorda molt a grups com Avalanch, Saratoga, Warcry i fins i tot Mur. El so és bo i té una producció òptima, la qual cosa es nota en què, tot i la bateria tan barroca que hi ha, es diferencien la resta d'instruments. Estranyament trobem cançons que baixin dels cinc minuts, arribant alguna fins i tot a sobrepassar els sis i mig.

Insomnio és la introducció del disc, un aperitiu musical amb violins estridents que pugen d'intensitat i produeixen una perplexitat ràpidament oblidada per l'inici de Sacrificio, primer tema real i segurament el millor del disc. No és el tema més potent ( encara que té agressivitat de sobres ) però sí el més complet: no sembla que sobre res però tampoc que falti. Comença amb un riff senzill però molt resultón acompanyat per una bateria a doble bombo i la cançó poc a poc es complica amb riffs més complexos i petits trossos intercalats amb ritmes i redoblaments que recorden Kreator. L'entrada de la veu dissipa tot dubte que pogués haver : és una línia delicada, que apaivaga el tema i l'acompanya fins una tornada d'aquells que enganxa. Les diferents parts estan ben encaixades i no són ni massa dispars ni massa llargues. Es combinen els acords a l'aire amb el muting característic acompanyant cada cop de bombo. Per posar alguna pega, diria que la cançó demana un sol més àgil amb una base rítmica més veloç. En conclusió, una cançó de gairebé deu.

Trobem, després d'aquest " subidón", tres cançons de semblança semblant, amb ritmes més pesats i amb poca melodia. És el cas de Semillas de rebelión, segurament, la cançó protesta del disc, amb un baix i una bateria bastant pesats. Tant que algunes parts recorden molt a bandes com Muro o Saratoga. Després tenim Con fervor en tus pies, un tema que comença molt ràpid i amb molta canya però que es dilueix amb el pas dels segons. Aquesta agressivitat tornarà pràcticament sol entre estrofes i farà que la cançó prengui altres camins més suaus. És digne de comentar un estrany passatge que hi ha després del sol amb una veu de fons. Just després, i encara que no ho sembli pel seu inici acústic, un altre tema amb un ritme lent : Esculpido por tu luz, amb una bateria canyera i barroca i algun riff fosc per completar.

Així arribem a Reflejos de una ilusión. Cançó lenta del disc però molt recarregada, que podria semblar falsament una balada encara que la majoria del temps hagi distorsió. Intocables és la cançó més llarga ( potser massa llarga ) del CD i una de les millors ( deixant de banda Sacrifici, és clar ). Recorda molt a Metall clàssic dels vuitanta i noranta, amb unes parts més canyeres i altres on es dorm, amb una tornada curt i repetit. Amb Astenia i El bosque del olvido (ambdues semblants ) s'arriba a la fi del disc. La primera torna a recordar molt a Mur tant en la música com en el seu caràcter reivindicatiu. La segona comença amb un punteig ràpid i té una línia de veu bastant aguda. Per acabar una altra peça acústica : Calma.

En conclusió, disc de vuit amb temes bons, alguns molt llargs i amb parts repetides diverses vegades, i la millor cançó és la més diferent a la resta del conjunt.

Krápula Néstor
10/12/2013

Arxiu de
novetats