Inici

Noticies

Concerts

Crítiques

Crónicas

Entrevistes

Opinió

Satan Arise

Suscríbete aquí!

Secret Garden

Melodic Power Metal
earMUSIC
2015

Temes

1. Newborn Me
2. Black Hearted Soul
3. Final Light
4. Storm of Emotions
5. Synchronicity II
5. Violet Sky
6. Secret Garden
7. Upper Levels
8. Crushing Room
9. Perfect Symmetry
10. Silent Call

Formació

Veu: Fabio Lione
Guitarra i veus: Rafael Bittencourt
Guitarra: Kiko Loureiro
Baix: Felipe Andreoli
Bateria: Bruno Valverde

Esperadíssim i ja no tan sorpresa després del llançament del directe celebració de 20 anys del vuitè llarga durada de la banda, EP 'si directes a part.
De la mateixa manera esperada formació, ja que repeteixen el mostrat en la gira aniversari sent el màxim exponent o més aviat el que crida l'atenció, les veus de Fabio Lione convertint-se així en el tercer vocalista en ple dret de la història dels brasilers.

Parlant de manera genèrica sobre el disc tinc bastants coses a dir. La sensació que vaig tenir a les primeres escoltes i en què em mantinc és que qui pretengui escoltar els Angra de Carry On i Nothing to Say, s'ha equivocat de grup. La banda ha endurit el so de les seves guitarres, ha afinat més greu i es troben ritmes i sons més pesats en les bateries, a les que s'ha posat al comandament un joveníssim Bruno Valverde, a qui no li pesa aquesta responsabilitat, sinó que en contrari és la gran sorpresa d'aquest 2014 a nivell internacional, amb només 23 anys.

De vegades la banda em recorda més al nou grup de Fabio Lione, recordant en excés projectes en què ha col·laborat el gran vocalista italià, i és que són moltes les maneres en què s'ha escoltat Fabio al llarg dels últims anys (Rhapsody, Labyrinth, Athena, Vision Divine, Kamelot, Ayreon, Hollow Haze, ...) així doncs sembla difícil no recordar les seves múltiples facetes vocals sense evocar cap record anterior.
D'altra banda, he de dir que estem davant un gran disc, doncs no oblidem que tenim potser del metall brasiler al llarg de tota la història amb les guitarres clàssiques de la banda de Rafael Bittencourt i de Kiko Loureiro, mundialment aclamat, així com en els últims temps, del baix s'encarrega Felipe Andreoli. Com deia, malgrat tot, el segell compositiu pesa i trobem parts que estan signades completa i íntegrament amb el segell Angra. Així doncs trobem percussions, ritmes brasilers de guitarra neta i virtuosos riffs i solos només a l'abast de la creativitat d'aquests músics.

Anem a començar a desgranar una mica més del que estem parlant i el primer que ens arriba a la vista és la portada, creada i dissenyada per Rodrigo Bastos Didier, representant els moments de somni que narra la història de l'àlbum la trama rau en la recerca de la felicitat d'un científic, en morir la seva dona en un tràgic accident.

Pel que fa al musical, ens han anticipat un parell de temes, un dels quals és amb el que s'obre l'àlbum: "Newborn Em", que ha servit perquè la gent es porti una bestreta del que es va a trobar al llarg d'aquest disc: Introducció instrumental amb una mena de respirador artificial de fons que es trenca, simbolitzant la mort de la dona i desembocant ràpidament en el tema en si. Teclats i electrònica present de manera subtil ens porten a uns ritmes pesats i potents de guitarra, on ja mostren aquesta afinació més greu ja Fabio ràpidament agafant el toro per les banyes o més aviat el micro pel peu!
Aquesta agressivitat ens porta a pont de tornada i tornada molt més melòdic després de la qual cosa ens trobem riffs de guitarra de tall progressiu, acompanyats de teclat donant alhora. Molta velocitat en alguns trams i per descomptat el segell brasiler arpegiando al seu estil natal amb cert toc de percussions que ens fan recordar que és la mateixa banda que porta dues dècades fent-nos vibrar, intentant mantenir l'essència del seu estil.

Avancem amb "Black Hearted Soul" que arrenca amb cors majestuosos que serveixen per tornar a ritmes power amb estàndards d'Angra de tota la vida amb un riff de guitarra amb fons power que desemboca en un tema ràpid que farà les delícies dels fans de sempre . Per descomptat, en arribar a la tornada ens trobem amb un toc molt enganxós i també tenim present el típic desenllaç musical amb tapping, sweap picking i tècniques variades combinades a la perfecció amb els teclats que semblen pertànyer tot que oficialment no apareix en cap lloc a Daniel dos Santos.

Veiem a "Final Light" nous horitzons per als brasilers on deixen empremta clara de la seva procedència amb les percussions, però amb aquest toc de metall més pesat del que parlava, fins i tot malgrat que la melòdica veu de Fabio, sempre li confereix aquest contrast més que necessari per arribar a tots els públics. Menció especial al sol del tema, primer a mans de Kiko i després combinat amb Rafael.

El tema "Storm of Emotions" és el segon dels mostrats per la banda al gran públic previs al llançament. Medi temps fregant la balada, però de forta factura executora amb molta duresa, gairebé impedint taxativament titllar al tema de balada.

L'equador s'acosta via "Synchronicity II" una mica més alegre i allunyat de les execucions pesades comentades anteriorment, amb molta melodia i en format de bonus en alguns llançaments (estrany trobar-lo en aquesta posició) sent una versió del clàssic de Police. Curiós com menys combinant més les veus de Rafa i Fabio!

"Violet Sky" ens allunya una altra vegada de la faceta power reconeguda al llarg del temps de la banda, per trobar un tema molt dur, pesat i contundent i on el que més sorprèn és la veu que va a càrrec de Raffael, demostrant una categoria com a vocalista més que sorprenent, recordant en les seves aguts al mateix Kiske. Gran sorpresa!

Donant nom al llançament tenim "Secret Garden" on segueixen les col·laboracions sent interpretat íntegrament per Simone Simons d'Epica aconseguint que el tema soni més a Epica que a Angra tipus metall simfònic i valgui la redundància, èpic!

Ens acostem ja al tram final amb una curiositat musical com és l'inici de "Upper Levels". Màxim protagonisme del baix de Felipe així com als ritmes i percussions en sons que ens poden sonar bastant curiosos i que ens porten al desenllaç final metàl·lic del tema amb riffs de guitarra de qualitat màxima i un so que sincerament em recorda més a l'última etapa de Symphony X, pel que fa a la progressivitat com en la contundència dels sons de distorsió de les guitarres, sense perdre aquesta part melòdica i gairebé èpica de tant els americans, com dels brasilers.

Una altra col·laboració més que remarcable és la de Doro Pesch a "Crushing Room" i una altra vegada obtenim una sorpresa vocal, cantada a duo amb Raffael Bittencourt de nou. Gran tema altament recomanable tant per si mateix com per curiositat.

El disc sincerament és més que recomanable i d'alta qualitat, no en va el temps que s'han donat en mode pausa per al seu llançament, ha valgut la pena i musicalment és irreprotxable. "Perfect Simmetry" és una mostra del fet que la banda ha treballat i mimat el disc fins a l'últim detall, tant compositiu, com artístic, pensant en renovar la banda però també en aquests fans "del passat" com un servidor.

"Silent Call" balada acústica que tanca amb un increïble Raffael a la veu, demostrant un timbre més que sorprenent, demostrant que si com guitarra és una destral, com a vocalista no desentonaria fins i tot si tingués la titularitat d'aquesta al capdavant de la banda.

El disc no és un llançament pensant en alguna cosa ràpid per estar de nou en competició, sinó que és un feinada en tota regla, que competeix amb el millor a nivell mundial del 2015, sense cap mena de dubte, mantenint el nivell de qualsevol anterior llançament d'Angra.

Víc Salda
13/01/2015

Arxiu de
novetats