Inici

Noticies

Concerts

Crítiques

Crónicas

Entrevistes

Opinió

Satan Arise

Suscríbete aquí!

One Night in Tokyo

Symphonic Power Metal
7hard
2016

Temes

CD1
01. Intro: A Journey Through Time
02. X
03. Healing
04. Union
05. The Fall
06. Lie To Me
07. Wish And Steadiness
08. Legend
09. Under The Flag Of Mary Read
10. The Scars That You Can't See
11. Eternity

CD2
01. Mr. Sin
02. Leonardo Da Vinci
03. Lady Of Silence
04. Dance With The Devil
05. Lie To Me (studio bonus track; duet with Anette Olzon)

Formació

Veu: Michele Luppi
Teclats: Gabriele Ciaccia
Bateria: Federico Pennazzato
Guitarra: Aldo Lonobile
Guitarra: Marco Pastorino
Baix: Andrea Buratto

Ja fa moltíssims anys, per allà el llunyà 1998 quan el power simfònic italià estava en plena expansió, i quan encara quedava setmanalment amb el meu col·lega Sergi per anar a comprar un CD cada un per abastar més metall, em va tocar fer-me amb una d'aquestes bandes debut però que em va tornar molt boig: En les meves mans va caure el Mistress of Shadowlight que oferia més coses. Tenia un plus sobre la resta de bandes i una foscor que em va atrapar.
Avui, gairebé 18 anys després, puc parlar de l'àlbum que acaben de publicar en directe, amb una formació que poc té a veure amb aquella (Aldo Lonobile i Andrea Buratto són els únics integrants que queden) tot i que ha anat evolucionant amb el temps i em plena de plaer.

Un dels canvis més significatius, ja fa uns anys, va ser el de les veus, que van passar de Roberto Messina, un autèntic crack a un dels més reconeguts vocalistes d'Itàlia i que amb aquest directe es demostra que no només una gran veu, sinó un excel·lent frontman.
La banda repassa en viu sobretot els seus últims anys ja amb Michelle a les veus i especialment l'últim treball "A Portrait Of A Dying Heart" seguit del republicado i ressenyat també en Satan Arise "A Time Never Menja", amb Luppi de nou donant-li el seu toc personal.

De reüll sona alguna cosa del "Archetype", miqueta del "Heart & Anger" i cauen en la més absoluta foscor el seu àlbum debut i un controvertit però que encara em va costar, em va acabar semblant més que excel·lent "Scent of Human Desire".
En qualsevol cas, la banda demostra el perquè segueixen endavant i creixent molt, defensant un directe apoteòsic, que tinc ganes de tornar a veure, aquest cop amb la formació actual.

Després d'una introducció que passa per tots els treballs de la banda, arriba "X". Tema que arrenca com un tret i que em va semblar espectacular en el debut de Michelle Luppi a les veus de la banda.
Michelle ha donat molts passos per l'escena italiana demostrant ser un número u, amb Domine substituint a Mörby temporalment, en Vision Divine, substituint a Fabio Lione i signant tres discos exemplars que encara avui dia escolto sovint i col·laborant en múltiples treballs fins arribar a ser fins i tot, el teclista dels clàssics Whitesnake. Un músic integral amb una veu de timbre completament propi i uns registres inabastables en les seves parts agudes.

Repàs com deia en un primer bloc de 6 temes al seu anterior treball plenament d'estudi i pas a un dels discos que més m'han agradat, ja no només de la banda, sinó de tota l'escena italiana al llarg dels temps: "A Time Never Menja", on repassen alguns dels temes més emblemàtics com "Legend" o "Under the Flag of Mary Read". Gran disc en els seus orígens amb la formació original, gran disc que sí que aporta en la seva reedició, gravat amb la formació actual.

Cal destacar especialment, després de "The Scars That You Can not See" o la balada impressionant "Eternity", el guitarrista Marc Pastorino a qui ja vaig tenir el plaer de veure en viu, amb una interpretació a la guitarra magistral, però amb uns cors que sens dubte fan pujar diversos esglaons a la banda.

El concert acaba amb magnificència, amb un Michelle Luppi senzillament espectacular, graciós, afectuós i amb una veu que eriça la pell, per a mi el més destacable de la banda, sense deixar d'esmentar la complexa guitarra que no falla l'incombustible Aldo Lonobile , membre fundador i que té corda per estona al costat de Andrea Buratto, a la baixa solvent i de qualitat que ara comparteix projecte amb Fabio Lione a Eternal Idol.

Moltíssima importància tenen els teclats de Gabriele Ciaccia, joveníssim qui dóna una lliçó d'execució mentre sona arribant al final, "Lady of Silence".

La bateria també va veure variació sent executada actualment per Federico Pennazzato. Complicada i molt variada la percussió de la banda en els seus temes, necessitant a un bateria d'alt nivell, sent aquest un dels punts forts del grup i que tant em fa adorar-lo.

Finalment, tanquen amb una versió d'estudi del seu propi tema "Lie to Em", interpretada en duet amb la que va ser vocalista de Nightwish, Anette Bolzon. Senzillament dolça i recomanable.

El disc es ven amb la seva edició en DVD la qual, tot i no ser una gran superproducció, és altament recomanable per veure la força que desprèn la banda en una sala, no excessivament gran.

Si ja tenia moltíssimes ganes que arribés la gira que la banda realitzarà pel nostre país un cop comenci el nou any, després de l'audició d'aquest treball, s'han multiplicat afermant la que per mi és ara una de les bandes top de l'escena metàl·lica italiana!

Víc Salda
02/11/2016

Arxiu de
novetats