The Zen + Vivid Remorse + Face The Maybe + Kill The Krait - 30/5/2014 Razzmatazz 3 (Barcelona)
Al Killing the Fest organitzat per sink or sing music, el passat divendres, 30 de maig, vam poder veure a diversos grups barcelonins, compartint l'escenari de Razzmatazz 3. Kill the Krait (Heavy Metal), Face The Maybe (Metal Progressiu / Djent ), The Zen (Death Metal Melòdic) i Vivid Remorse (Thrash Metal).
Els primers a sortir a l'escenari van ser Kill The Krait, formats per Pau Corretges a la veu, Cristian López i Kristian Haro a les gutiarras, Raul Nieto a la bateria i Albert Guallar al baix.
Kill the Krait, ens van oferir un show enèrgic i amb molta força, però, que no va acabar d'animar al públic assistent, ser els primers a obrir un festival mai és fàcil, el públic estava fred, però, Kill the Krait, arrollaban amb les seves guitarres doblades al més pur heavy metal clàssic: Judes Priest, Iron Maiden, Saratoga, el seu ferotge bateria més thrashera: Metallica, Slayer, Obus, Muro, Silver Fist, Megadeth, Kreator i la versàtil i aclaparadora veu de Pau, amb uns aguts estratosfèrics, i veus estripades.
És la primera vegada que veig una banda jove, no només en edat, que els membres no tinguin quaranta o cinquanta anys, sinó també en el fet que la banda va ser creada el 2011 i no en els anys vuitanta, fer heavy metal clàssic . I la veritat és que es desenvolupen molt bé en aquest terreny.
Després van sortir Face The Maybe, els més moderns i al mateix temps els més tècnics de la nit, formats per: Eimel Nisrain Trejo a la guitarra, Frederic Alexandre Torres al baix, Joan Carles Marí a la bateria, Tomàs Cuñat López a les veus ( melòdiques i screams), ia les ombres (és a dir no toquen amb ells en directe) Albert Juan als teclats i Sebastian Budding als samplers.
Esmentar d'aquest grup? Que si voleu que se us caigui la bava davant l'aclaparadora forma de tocar la guitarra d'algú aneu a veure Eimel moure els dits de forma vertiginosa pel pal de no una, si no, de dues guitarres mayones de 7 cordes, per a qui no ho sàpiga, aquesta marca de guitarra, és bastant exclusiva i luxosa ia més no es pot trobar a Espanya. I no només pel que fa a sols ve la cosa de la seva tecnicisme, si no, també en les seves breakdowns polimètrics. I ritmes caòtics.
Metalcore progressiu, amb tocs Djent, que pel que vaig poder veure en primera fila, tenia bojos al públic, corejant i espolsant al ritme dels breakdowns.
Els penúltims van ser Vivid Remorse, amb Joel Repiso a la veu, Gustavo Revoredo a la guitarra i Xavier F.Vidal a la bateria, van presentar al seu nou baixista Edgar Gens.
A diferència de Kill the Kraitt i Face the Maybe, als dos grups (Vivid Remorse i The Zen) ja els havia escoltat anteriorment, a aquests primers un company meu en Hâyddn em va passar un enllaç al seu videoclip "imaginary actress" que us recomano a tots que ho vegeu i sabia que Vivid Remorse venien d'una gira per Amèrica del sud, gràcies a ell, però no els havia vist tot en viu, ia The Zen els vaig veure a Masnou el 2012.
La seva thrash metall embogir la sala, i el públic assistent es va unir a Joel fent pogos, i headbanging, Corejant i gaudint. Va ser el grup més ovacionat de la nit, A Edgar Gens, se li notava que era el primer bolo amb la banda, però amb una mica de temps als escenaris amb ells, aquest es deixarà anar més.
Tanmateix, sens dubte, per a mi, Vivid Remorse, és un dels grans grups de thrash metall espanyols actuals, al costat de Crisix o Angelus Apatrida.
The Zen van ser els últims a pujar a l'escenari, formats per Toni González a la veu Xavi Diví a la guitarra i cors, Álvaro Clemente a la guitarra, Nico Bassó al baix i Jordi Farré a la bateria.
La veritat és que jo no puc negar que aquesta banda m'agradi, Death Metall melòdic, amb guitarres doblades, amb guturals gravis, veus melòdiques i algun breakdown, ia més arranjaments de teclats i simfònics, una delícia per les orelles. Però, que sembla que no va quallar amb tots els presents, ja que molt del públic que estava veient Vivid Remorse, ja no hi era quan van tocar The zen. Una autèntica pena perquè The Zen saben bé el que fan damunt l'escenari, tot i així em van dir que no va ser la seva millor actuació, que han hagut de millors que la del divendres 30. Així i jo vaig gaudir molt d'aquesta banda.
Aquí acaba la meva petita i personal visió de la nit, en la qual em vaig estrenar fent fotos dels grups no només escrivint sobre ells, i demano perdó per la mala qualitat d'aquestes, ja que no sé res de fotografia. Donar les gràcies, Sergi Arise per deixar-me anar, ja Rafa Burial, i José Castillo de The Burial Chamber, per portar, acompanyar i ser tan macos.
Les més llegides:
Suscríbete aquí!