Fortalesa Open Air - 04/05/2024 - Fortalesa d'Hostalric
La fortalesa. Construïda sobre les restes d'un antic castell medieval, enclavada damunt d’un volcà vell que escopia foc mil·lennis ençà quan el Diable encara es passejava pel món. Un indret on s’hi van perpetrar batalles, setges, festins, violència, cervesa, sang, destrucció, mort...
La fortalesa. El lloc ideal per fer un festival de Black Metal.
Aquest passat 4 de maig vam gaudir del Fortalesa Open Air d'Hostalric, a Girona, primera edició del festival, un llegat dels anteriors Necesse mori I 2022 i Necesse Mori II 2023 amb els quals vam tenir l'ocasió de rebentar-nos les orelles. En aquesta edició l'open air va aterrar amb un cartell més extens, preu més elevat i bandes internacionals de major notorietat.
L'emplaçament, immillorable, amb una organització força correcta, situava dos food trucks prop de l'entrada, un main stage al fons que convertia l'esdeveniment en una petita gran família, taulells de begudes a l'esquerra i grada de mur medieval a la dreta per poder reposar còmodament en els descansos entre els onze concerts. A l'interior, una sala voltada guardava les botigues de merch i un petit escenari on sonarien les darreres bandes + DJ per a tots aquells que encara tinguessin energia.
Sota un sol de justícia (que les prediccions del temps no van encertar), les persones feien cua a les 16h per entrar al pati d'armes, igual que guerrers i guerreres arribant eufòrics i afamats de les seves batalles recents. Puntuals, a les 16:20h van començar a sentir-se les primeres notes entre l'aire acalorat de Girona.
Fou encertat que ESTERTOR toquessin els primers, una banda de Barcelona nascuda el 2009 amb un so cru i brut, Thrash Metal amb aires Black/Death. Van aixecar els ànims inicials interpretant ritmes accelerats i cançons basades en pel·lícules de terror que atreien els visitants. “The Torch that Corrupted the Earth” se'ns presentava amb una execució demolidora plena d'energia i compenetració. Amb “Worship the Black Goat”, cançó homenatge a Bathory, l’Edu va treure un crani de cabra i l’Enric va fer una creu invertida amb les baquetes. “Blood for Sheetar” va oferir una preeminència de les cordes en una perfecta sintonia desenfrenada. Hi havia poc públic quan el concert va començar, també algun problema puntual de so distorsionat (el vent intens i els open airs no es porten bé) i una calor ingent (el sol i la roba negra tampoc no es porten bé). Però el pati d'armes es va anar omplint i els d'Estertor ho van donar tot, engreixant una màquina de guerra que tot just acabava de començar.
Amb el cos enfurismat i un parell de cerveses a l’estómac, el públic ja estava disposat per trencar els cristalls i veure el segon batalló del cartell: VIDRES A LA SANG. Lluitant des del 2002 i cantant en la seva llengua materna, els catalans van trencar les barreres del so, heretant alguns problemes tècnics dels seus predecessors (l'aire encara bufava amb malícia), petant-ho massa als aguts i presentant un baix gairebé inexistent. Tot i així van fer les delícies d'un públic molt entregat i fidel que corejava les tonades, avantatges de jugar a casa. En aquesta ocasió ens van regalar un concert d'aniversari, interpretant íntegrament el primer àlbum homònim que compta amb una majoria d'edat de 20 anys. Amb el seu gutural fort i característic, l’Eloi va explicar –nos a tots que “La nostra Estirp”, cinquè tema i convertit en himne del grup, va ser la primera cançó que van compondre. El pati d'armes del castell ja estava ple de gom a gom, i els assistents feien headbanging en onada. Amb un gutural espectacular, riffs lents però agressius, i una potència implacable —en part afegida pels cops furibunds al bombo d’en Carles Olivé—, la seva actuació no va decaure en cap moment, com van demostrar les banyes al cel i els aplaudiments dels congregats.
Llavors ens vam ficar a l'avantsala de l'infern. Com diu la inscripció que ens relata Dante: “Deixeu, els que aquí entreu, tota esperança”. Ben lluny de la realitat. Els ANTE-INFERNO, potser la banda menys coneguda pel públic, malgrat la seva senzillesa escènica, van sonar més extrems encara que els anteriors. A les portes de l'avern el sol ja no feia bullir als assistents. Els de North Yorkshire es defineixen com a Black Metall Melòdic i ens van atacar amb una música una mica més atmosfèrica i molt ordenada.
Si bé els caps pecadors del públic van resultar estàtics al principi, van acabar fent headbanging amb els riffs contundents dels anglesos. La taula de so va aconseguir polir, ara sí, els petits problemes inicials, i les últimes cançons van ressonar amb millor qualitat.
Després vam començar la flagel·lació. El buit d'EMPTY va aparèixer abans que la mateixa banda irrompés a l'escenari, un núvol encertat va tapar els raigs del sol tot bufant als assistents un aire fred i benvingut, més escaient amb el Black. La banda saragossana fundada l'any 1995, dècada de gran esplendor del subgènere, va fer la seva aparició de la manera més clàssica possible: un darrere l’altre, amb corpse paint i una intro ambiental. Amb un toc més ombrívol i fúnebre, ens van oferir un concert brutal i fosc. Van escollir les cançons més dures per al seu setlist al Fortalesa, no volien que el públic abaixés la guàrdia tenint en compte els companys de cartell. Com sempre, Drizzt ens va sorprendre amb la seva infinitat de veus que es mouen des del gutural més gruixut fins al melòdic eclesiàstic. Una delícia per als vivents.
Un cop ficats a l'infern i amb el crepuscle acariciant els nostres clatells, ens vam posar en contacte amb els morts. Era el torn dels aragonesos OUIJA, que es mantenen actius des del 1994, sent una de les bandes de Black amb més recorregut dins del panorama nacional. Ens van regalar alguns temes del seu primer àlbum “Riding into the Funeral Paths”: amb “Crossing the Seventh Gate” els crits es van alçar, les guitarres sonaven com si fossin les trompetes que anunciaven el mateix apocalipsi, i van tancar el seu directe amb “Unbriedled Transilvanian Passion”, de riffs melòdics, que ens van tornar el sabor del més profà del Black old school. Ens van faltar més temes d'aquesta gran joia, però també tenien més repertori per oferir-nos de la seva carrera longeva. Amb aquest Black agafat de la mà del Death, els festivalers van gaudir i van victorejar les seves lletres sense cap intenció de voler tornar al món dels vius.
El sol es va retirar del tot i vam donar pas al ritual de la bruixa. El pati d'armes va quedar gairebé a les fosques, amb una llum vermellosa que pintava les cares d'un públic ja massiu. La tenebrosa negror ens va cobrir amb DARKENED NOCTURN SLAUGHTERCULT, grup alemany que va presentar el Black Metal més tècnic, bestial i abrupte. L'extensa parafernàlia que envoltava la seva música complexa donava peu a treure els mòbils per immortalitzar cada moment. Una banda no apta per a tots els estómacs, amb canvis de ritme abismals, veu gutural decorada amb crits de terror escabrós, turmentat.
Van començar forts amb un tema del seu darrer àlbum, “Mardom - Echo Zmory”, per després fer regressió a temes més primigenis, fent un repàs per la seva prolífica discografia, que es va iniciar el 1999. “Bearer of Blackest Might” ens va ficar en un èxtasi desenfrenat, dissolt en un públic que no sabia si moure's de manera vertiginosa o contemplar fora de sí l'espectacle que rebia. Els components de la banda escopien sang a l'aire mentre es deixaven posseir per la mateixa música. No va faltar el ritual satànic de rigor, presidit per la magistral vocalista, l’Onielar, que llançà la sang d’un calze al públic, per acabar esgrimint una creu invertida a l’aire amb un Jesucrist decapitat. Ficada en un vestit blanc ple de sang, amb corpsepaint i una corona d'espines profana i particular, semblava una sacerdotessa infernal que ens dessacralitzava al ritme dels seus guturals. El públic va rebre el ritual de l'espasa de l'excepcional Onielar amb molta entrega i devoció. No acostumem a veure gaires dones als escenaris de metall, encara menys quan es tracta de metall extrem. Les headbangers, que no arribàvem al 25% en aquest festival (xifra cada cop més alta, cal dir), també necessitem els nostres referents.
Entre l'orgia infernal del Fortalesa ens faltava un bateig per acabar saltant i ballant al costat d'un sàtir. Paper que l’esbojarrat de Nissen va complir a la perfecció. Van entrar en escena els primers caps de cartell, els esperats SACRAMENTUM, bona old school sueca de les primeres onades de Black Metal, executant íntegrament la seva preuada obra "Far Away From the Sun" (1996). Tal com van resar entre cançó i cançó, no havien trepitjat la nostra terra des del 1999. Això no va impedir que, com sempre, el personatge grotesc empastifés el seu tors de sang falsa i ens escopís amb ganes, per, segons sacralitza: “assassinar tot allò que ens limita”. Ja no havia quedat res de la solemnitat dels seus predecessors, la seva interpretació va ser grotesca, sardònica. Nissen es movia com un director d'orquestra infernal, convertint el seu públic en titelles al servei d'una música diabòlica, mentre ell es contusionava fent figures antinaturals. Malgrat algun error de guitarra, van ficar-se el públic a la butxaca amb les seves cançons dures, però festives, amb la gerra a la mà.
Hem de fer una menció especial a un altre referent femení, una baixista jove molt recent dins de la banda anomenada Julia von Krusenstjerna. Llàstima que Nissen acabés cossificant-la durant els seus balls excèntrics, untant-li els cabells, els braços o la cara amb la seva sang… sense ni tan sols acostar-se a qualsevol altre dels seus companys. “Olé la rubia!”, es va poder escoltar des del públic. Les mosses portem anys ficades als concerts i als escenaris, cada vegada més. Hem vingut per quedar-nos. L'infern és per a tots.
Va arribar l'hora de la fi del món, amb l'apocalipsi a l'aguait en una nit negra i freda. Després de diverses cerveses, suor, ànims surant i la sensació que tots ja érem una gran família, van aterrar els caps de cartell, NECROPHOBIC, permetent-se uns vint minuts de retard. Els suecs, amb el Blackened Death metal i un llarg recorregut que es va iniciar el 1989, van oferir un concert amb data nacional exclusiva. Ara sí, amb tècnic de so propi i escenografia de grup internacional, i animant el públic entre cançó i cançó, van acabar trencant tot el que quedava per destruir. Van començar amb un tema del seu nou LP d'aquest 2024, “Stormcrow”. Amb “Revelation 666” hi va haver una ovació eixordadora del públic, el headbanging es va estendre de forma massiva entre tota la multitud enfurismada. Finalment, van acabar amb un tema del seu primer àlbum, “The Nocturnal Silence”, que va donar un final apte per als més nostàlgics. La compenetració dels músics, la seva consonància i complicitat, va ser perfecte. Sens dubte, van ser el plat fort de la nit, esgrimint a sang el fet de ser caps del festival, i oferint imatges memorables. L’Anders Strokirk va baixar entre el públic a donar-nos la mà, i la fi de la seva actuació ens va deixar amb la tristesa de voler allargar més el nostre descens a les catacumbes de l’avern, impressió consagrada pel fum i la perenne llum vermella que els va acompanyar durant la nit.
Després d'una merescuda pausa, on la major part dels assistents se'n va anar amb la ressaca emocional dels caps de cartell, va arribar el torn de les bandes underground de l'escena local. Els últims concerts de la nit es feien a les mateixes entranyes del castell d'Hostalric, en una sala de pedra voltada que va congregar els que encara tenien fam de més metall extrem. Era el moment de BARBARIAN SWORDS, banda de True Nihilist Black Doom Metall que es manté activa des del 2011. Tot i això, ens vam quedar amb ganes d'escoltar-los, a causa dels problemes amb el so i la mala acústica, es van negar a oferir el directe.
Amb endarreriments més llargs del que podíem esperar, però mantenint l’ànsia, va arribar el torn de NETÓN. Aquesta jove banda barcelonina, fundada el 2023, va oferir-nos els temes que sortiran en el seu primer EP, encara no publicat. Autodenominats com a “metall barbàric”, la seva música de tints pagans va ressonar per les mateixes parets de pedra, amb una barreja entre el Death/Black més agressiu.
La barcelonina INVERNAL va oferir les últimes notes de Black de la nit i el festival va arribar al final. Mica en mica ens vam acomiadar els uns dels altres i vam deixar enrere la fortalesa medieval. Vam reconstruir les parts del nostre cos, re col·locant els ossos, músculs, òrgans, subjectant la pell amb claus, deixant una part de nosaltres perduda per terra (majoritàriament trossos de timpans). Vam recollir la nostra ànima prestada al Diable en un sac i vam marxar, cansats, sense merch (no entenem per què amb prou feines van posar merch de les bandes?) i amb ganes de sortir de l'infern per caure al llit. Tots plegats vam tornar a caminar sobre la terra real, sorrenca, per reprendre les nostres batalles. Això sí, vam tornar, però amb més ganes de viure.
Les més llegides:
Suscríbete aquí!