No volem fer anys per passar a la història, sempre vam voler complir amb la història mentre passen els anys.
El 15 de setembre de 1973, a l'Estadi Xile, després d'un cop sagnant i cruel d'estat, Víctor Jara estava retingut. Ja havia estat torturat, dies eterns de tortura que no van minar la seva moral, ans al contrari, el van omplir d'ànim i raó.
Aquell dia, el 15 de setembre, es va saber que alliberarien dos dels 5000 retinguts. Víctor Jara demana paper i llapis a Boris Navia i escriu, concentrat, sense parar, el seu darrer poema. Aquest escrit és conegut amb diversos noms “Estadi Xile” o “Som 5000” i fins i tot un altre nom més: “Cant que malament em surts”.
Víctor preguntava en aquest poema quants som en total? Amb veritable espant. “Canto, que malament em surts quan he de cantar espant”. Han passat 50 anys i el missatge és més necessari que mai. Luxúria ha volgut llançar aquesta pregunta al món. Quants som en total? Quants han de matar a milers d'estadis pel món els feixistes si volen imposar les seves idees?
Després de la pandèmia mundial, Luxúria va tenir la necessitat de posar sobre la taula la pregunta de Víctor Jara. Vam voler fer una cançó amb aquest poema. Aleshores, Cessar de Fruits, “L'Ós”, el nostre antic bateria i compositor, havia tornat a treballar amb Luxúria. Si alguna cosa teníem clar és que, després d'una pandèmia, després de les coses que estaven passant al món, després de 33 anys d'història com a grup, no faríem “un disc més”. El cos ens demanava una altra cosa. Ens demanava compromís. Ens demanava tornar als temps de “…Y la yesca arderá” on vam fer una volta de rosca més al nostre compromís amb la llibertat, compromís que assumim des de la primera maqueta. “Fem un disc complet en memòria de Víctor Jara i fem-ho a ritme de Heavy Metal” ens vam dir.
Ho vam tenir clar. Van ser mesos, al final anys, de feina i de contactes. Perquè això havia d'arribar fins a la família de Víctor Jara i tenir permís. Ens ha ajudat molt la fundació Víctor Jara i el president, Cristian Galvaz. Ens ha ajudat molt Eduardo Carrasco, el membre fundador de Quilapayún que encara roman a la banda.
Faltava encara un detall. La implicació de músics llatinoamericans. Internacionalitzar i agermanar aquest crit. I no van trigar un segon a dir-nos “si” els nostres germans Christian Bertoncelli de Renacer des d'Argentina i Pascual Meza de Khafra des de Mèxic.
La feina anirà acompanyada d'un llibre on s'explica la vida de Víctor Jara i sortirà amb vinil. Hem trucat al format “Librinilo” i surt amb Desacorde Ediciones, l'editorial que publica els llibres d'Óscar.
El meu cant és una cadena
Sense començament ni final
I a cada baula es troba
El cant dels altres.
(Víctor Jara)
Suscríbete aquí!