Inici

Noticies

Concerts

Crítiques

Crónicas

Entrevistes

Metal Report

Satan Arise

Suscríbete aquí!

Em llevo un dia qualsevol, decideixo enfundar-me la samarreta d’Angoixa perquè avui em sento death metal. La rutina d’autòmat em porta a creuar-me pels carrers esquivant zombis urbans que, de vegades, em claven la mirada a la samarreta i alcen una cella d’incomprensió. Després de deixar la filla a l’escola m’incrusto rere la taula de l’oficina, allà relaxo la ment amb black metal entre factura i factura. Llargues hores més tard, quan el rellotge es digna a donar-me llibertat, surto i m’alimento amb una mica de doom.

Llavors el mòbil pica el meu crani per fer-me un recordatori: “presentació a Barcelona, llibre sobre mètal”. Avui toca canvi de rutina doncs, i agafo el tren. Pel vagó cerco samarretes negres amb la mirada de rigor, però no tinc sort. Una jornada rere l’altra camino pel món sola i lluint una bandera que comparteixo amb molt pocs humans.

És per això que, quan arribo a la llibreria, m’explota el cervell. Per ser una presentació trobo que l’entorn és inaudit: gairebé no s’hi pot entrar. Hi ha unes cent persones pel cap baix i, sobretot, no sóc la única que porto samarreta amb música dura.

Agafo el llibre d’una pila que s’esfumarà aviat, la portada m’atrapa de seguida. El fullejo. Edició cuidada amb bones il·lustracions i un encartat de fotografies de bandes. Llegeixo la contra i és allà on em colpeja una xifra inesperada: aquesta guia inclou més de 500 grups de mètal català. Disculpa? Un moment... jo no caminava sola pel món?

Probablement és el que van pensar en Dani Morell, l’Eduard Cremades i en Dani Farrús quan se’ls va acudir, carregats amb pics i pales, fer un llistat de bandes de mètal català. Imaginaven trobar-ne unes 50 com a molt, però quan van començar a desenterrar cossos van brollar grups per tot arreu: dalt de muntanyes, vora el mar, sota les pedres, envoltats de garrins...
M’assec i comença la missa. Les lleis de la física han embogit i l’univers està completament capgirat: entre el públic hi trobo els músics d’un festival inexistent (Angoixa, Bocc, Estertor, Òsserp, Sangtraït, Amargor, Forja, Vidres a la Sang, Foscor, Cruz, Entropia, Obaga, Santacreu...) i a l’escenari hi pugen els tres fans que han creat aquesta Bíblia herètica. Després d’arreglar els problemes de micro habituals i d’intentar aglutinar els oients pels racons de la llibreria, els autors ens expliquen què nassos és allò que crema entre les meves mans.

Puc definir-ho amb contundència: l’Eduard i els Danis han fet un treball de camp antropològic: el llibre no només conté el treball herculà i minuciós de les biografies de centenars de grups, sinó que també inclou capítols d’assaig que desgranen qui som, d’on venim i a on anem.

Obro el volum i m’enfilo amb cura per les seves 600 pàgines. Vull destacar una diferència respecte altres llibres peninsulars sobre mètal que he pogut llegir, i és el valor cultural que li saben donar al mètal. Sovint s’assenyala com un estil menor enfront d’arts més elevades, i alguns llibres metaleros subratllen aquesta auto concepció amb un to excessivament graciós o popular. El d’Enderrock no. Està molt ben escrit i documentat, no és gens tímid a l’hora de parlar dels orígens de la llengua catalana, els seus usos per part dels grups, l’imaginari mitològic del territori, fins i tot la intencionalitat política, o no, que pot amagar la música.

És un plaer llegir l’autòpsia minuciosa que Eduard Cremades tecleja donant a conèixer una història que només te quaranta anys i comença amb Reina Negra el 1978. Ens guia per tots els òrgans vitals, grans i petits, passant pels mítics Sangtraït o els Vidres a la Sang, i desmembrant un per un els diversos grups que han fet camí fins a l’actualitat.
En Dani Morell em deixa de pedra amb la seva mirada polièdrica al capítol “l’ecosistema del mètal en català”. Ens diu que l’estil a casa nostra és extremadament volàtil i efímer però l’autor el fa vibrar sense oblidar ningú, no se li escapa ni una associació, estudi de gravació, segells, promotores... fins i tot cita els mitjans de difusió metalera, entre ells la mateixa Satan Arise. Per suposat, no cal dir que TV3 no forma part d’aquesta llista.

He de fer menció especial al meu capítol preferit, el de les dones en el mètal escrit pel Dani Farrús. Com a estudiosa de teories de gènere (acostumo a trobar llibres i articles sobre feminisme fets només per dones, benvingut siguis Dani!) he de dir que em trec el barret. No es limita a anomenar les poques artistes dins l’escena com si fos un mer tràmit, sinó que desgrana el tracte infantil que rebem constantment entrevistant dones i consultant bibliografia. A més presenta diversos punts de vista no sempre afins entre sí, tret necessari que fa més sòlid el feminisme.

En el segon bloc trobem la guia: una petjada gravada a pedra amb més de 500 grups musicals que canten o han cantat alguna vegada en català. I puc acreditar el nivell d’estrats soterrats que han arribat a cavar els seus autors: al·lucino cogombres en trobar-hi Voltör, un grupet maresmenc d’amics meus que mai no van arribar a veure la llum fora del local: no van gravar en un estudi ni van fer concerts. Però al llibre hi surten. Realment aquest volum conté una guia pràctica extremadament necessària que ja he començat a subratllar, perquè a banda d’aquells que em tenen el cor robat, com Angoixa, Indar, God’s Funeral, Udol, Cultum Mortis... veig que encara me’n falten molts per descobrir.
Acabo amb l’inici per citar una genial sentència que escriu Maria Nicolau al pròleg i que defineix bé la força del mètal: “no hi ha hagut mai al món ningú que hagi viscut una vida llegendària a base de prendre’s les coses desapassionadament”.

Torno a la realitat que m’envolta. La presentació finalitza amb aplaudiments, actuacions i emocions. Em resulta impossible felicitar als autors, la cua per aconseguir signatures serpenteja fins l’infinit. Surto de la llibreria amb una cosa més que un objecte nou a la bossa. Surto amb un nou engranatge en el cap que empodera, encara més, la música que m’agrada.

La gira del trio d’escriptors tot just arrenca. Recorreran el territori acompanyats d’actuacions diverses, a tot arreu seran ben rebuts per un allau de gent. Se sorprendran per la bona acollida, pels copets a l’espatlla, potser algunes crítiques (“només s’inclouen bandes que canten en català” ble ble ble). Passaran per ràdios, i fins i tot arribaran a trepitjar TV3 on la Melero els preguntarà no per la música, sinó per la vestimenta heavy. Què hi farem.

Amb la llança esgotada de tantes creuades possiblement els nostres herois defalliran en alguns moments, no estan acostumats a pujar als escenaris (a excepció del Dani Farrús). Però mereixen la nostra gratitud, mereixen que els enlairem i els portem en crowd surfing des dels Pirineus fins a l’Ebre. I és que l’han feta de l’alçada d’un campanar. Satànic, es clar. Amb aquesta feinada de llibre han demostrat un fet que a mi i a la resta de metalers ens omple amb una dolça sensació d’alleujament. A partir d’ara quan em llevi als matins per tornar a la rutina d’autòmat, tindré una cosa ben clara: que ja no camino sola pel món.

Història i podel del mètal català
Eduard Cremades, Dani Farrús, Dani Morell
Il·lustracions d’Andreu Zaragoza
Editorial Enderrock Llibres
ISBN 978-84-09-69315-3
Disponible a totes les llibreries. Si no el tenen, feu comanda!

Pat Ubach
17/06/2025