Ripollet Rock 2015 - 28/08/2015
Ripollet Rock 2015, l'últim festival de l'estiu per excel·lència a prop de la capital catalana i aquest cop amb més motiu que mai, ja que les meves vacances van ser posposades a l'endemà per poder tancar la temporada.
L'ubicació, la qual últimament ve sent tradicional: El Parc dels Pinetons, que lluïa esplendorós amb un gran escenari al fons i bona il·luminació. Casetes de merchan i el bar de l'organització apagarien la set de la gent, almenys al principi.
Cal no oblidar que el festival és organitzat per una associació sense ànim de lucre i muntat íntegrament per voluntaris, així que aconseguir un esdeveniment amb aquesta tradició i d'aquesta magnitud, és com a mínim lloable.
Es va arrencar molt puntual amb els locals Ron de Kaña. El quartet es va plantar a l'escenari davant d'una encara no considerable quantitat de públic a interpretar alguns temes del seu segon treball: "No me arrepiento" de descàrrega gratuïta al seu bandcamp.
La veterana banda amb més de 15 anys a l'esquena, es va lliurar i va gaudir amb la seva barreja de rock urbà/punk rock a mesura que cada vegada s'anava acostant més respectable davant de l'escenari.
Clàssics com "Seguiremos cantando" van intercalar temes com "Vuelta a Empezar" o "Voy a Tocar el Sol" alhora que la nit anava caient amb foscor davant un Parc dels Pinetons cada vegada més viu i lluminós.
Va seguir el festival amb una banda que ve trepitjant amb molta força com són Stained Blood, banda que ve avalada per una gran promoció del seu últim treball "Hadal" i que es troba en plena gira de presentació a nivell nacional.
Stained Blood tenen un directe potent, directe i molt dinàmic en el qual preval la mobilitat i l'entrega al costat de la descàrrega trallera que tenen. El black/death metal que practiquen (i no death melòdic com van ser descrits en alguns llocs), és un gènere que ha d'arribar i agradar i no sé si tot el públic va saber apreciar-ho del tot, el que si sé és que el lliurament de tots els seus membres va quedar fora de dubte amb un desgast físic i instrumental més que important.
La figura principal, Rou, com frontman i vocalista és una màquina inquieta que ja havia tingut el plaer de veure en altres formacions com Breakdown Collapse, i vaig poder observar que en un escenari petit o gran, tant és, no s'amedranta i recorre quilòmetres al llarg del directe sense que la seva veu li pateixi gens.
Van recórrer el seu últim treball Hadal amb temes com "Perpetual", "Stargazer" o "The Mask" i van repassar alguns del seu disc debut "One Last Warning".
Les guitarres de Miguel i Borja, afilades no van deixar un sol riff a l'atzar, oferint contundència i una autèntica exhibició de Head Banging que va haver de deixar-los amb agulletes per dies!
La bateria de Salva, molt treballada i força complexa, va sonar com un tro al costat del baix de Raúl.
La gent va seguir arribant i contagiant poc a poc del lliurament de la banda, arribant a trencar les primeres files en èxtasi amb els indòmits acords dels barcelonins.
Va finalitzar el xou i va arribar el torn a l'última banda nacional i possiblement motiu d'assistència per a molts i és que després de la dissolució d'Avalanch i dels també locals Amadeüs, hi havia moltes ganes de veure la regeneració del power metall en castellà per excel·lència amb Alquímia.
Van saltar a l'escenari amb la introducció del seu treball presentació "Mutus Liber" i en res a rebentar amb "El lobo y el arca" ja va ser tot un.
La gent ja abarrotava la pista davant de l'escenari i des del fossat el so de la banda va ser senzillament perfecte. Després vaig comentar amb alguns amics situats en els laterals que no es va sentir tan bé, però jo vaig veure centrat al costat de la taula tot el directe i em va semblar de deu, també pel que fa a so.
Israel Ramos ja no és un principiant i es nota. El molt bon frontman que dirigia la formació de Amadeüs s'ha convertit en un gran de l'escena nacional i salta a la vista. Se'l veu gaudir, portar el xou al seu terreny, gestos treballats i el despreniment d'una alegria enorme, al costat del seu company i amic Rubén Lanuza al baix, que no va deixar de gaudir, saltar i entregar-se tot el concert. M'emociona veure aquest triomf de dos grans músics, que sense dubte mereixien un reconeixement popular més massificat com el que reben costat de la banda d'Alberto Rionda.
Temes de l'època Avalanch van caure com "Xaná" gairebé al principi o més endavant "Torquemada" i "Pelayo" que em van permetre saciar la meva espineta per no haver pogut assistir per aquell temps a la gira dels asturians. Isra els defensa amb el seu timbre de veu, similar al de Ramon Lage, de manera excel·lent, demostrant la seva candidatura a gran de l'escena. Alberto, més estàtic porta tot el pes guitarrístic i el carrega a l'esquena amb mestria omplint gairebé tota l'estona amb la seva guitarra el possible buit que podria crear no portar una rítmica donant suport al darrere. No en va, és un dels històricament més importants músics de metall d'aquest país per dret propi.
Em va agradar molt veure a Chez García en diverses ocasions, equipat amb un keytar a primera fila al costat de Rubén cridant al públic més que entregat, gairebé diria, almenys en les primeres files extasiat davant el directàs que observaven.
"Sol Negro" va tenir protagonisme després que li cantessin aniversari feliç al cantant local demostrant que tot i ser single d'un disc que encara no ha vist la llum, la gent ja coneixia la lletra i així com de grans temes del seu, de moment, únic treball com "Dama Oscura", "La Divina Providencia" o la impressionant balada en què Alberto va poder lluir-se "Claro de Luna".
Leo Duarte, a la bateria té un importantíssim paper dins del doble bombo colpejant que retorna el power metall a primera línia de foc, almenys a nivell nacional. Excel·lent lliurament, interpretació i show el dels catalano-asturians que van tancar amb "Sacrificio" una triomfal nit més.
Va arribar el moment de bandes internacionals com ja és costum i ho van fer amb uns clàssics del power, els alemanys Iron Savior, liderats per Piet Sielck, qui no sé si molts saben, es troba en les arrels dels fundadors de Helloween al costat de Kai Hansen.
Sabíem per endavant que el bateria ex-Gamma Ray Thomas Nack i el baixista Yenz Leonhardt, no havien pogut assistir per motius laborals, així que cabia veure com es "portaven" els suplents. I la veritat és que musicalment molt bé.
Em va cridar l'atenció la bandera de fons, ja que il·lustrava la portada del seu primer treball de homònim nom Iron Savior de per allà l'any 1996 quan a la banda estaven Kai i el en aquells dies bateria de Blind Guardian Thomen Stauch. Seria el mateix fons de concerts de l'època?
Un altre punt que em va cridar l'atenció va ser la indumentària completament descurada com una samarreta esportiva, o una camisa qualsevol. Potser d'una banda d'aquesta trajectòria, s'esperava una mica més de show, i no només de concert o interpretació (que va ser excel·lent).
Temes dels últims 19 anys van tenir cabuda com "Condition Red" (un dels meus favorits), l'himne "Heavy Metal Never Dies" encara que sense oblidar que presentaven disc: "Rise of the Hero" amb temes com "Last Hero" o "The Omega Man".
El punt final va arribar, lamentablement amb una versió "Breaking the Law" de Judas Priest que deixava un gust agredolç davant l'expectativa creada. La veritat és que servidor va estar molt content de poder veure una altra banda que em faltava, dins de l'elenc de "clàssics" amb el qual hem crescut personal i musicalment.
I finalment, tard ja i amb la gent tan extenuada com expectant (i amb infinites cues per aconseguir una cervesa) va saltar Jorn amb la seva banda, valgui dir que amb bastantes cerveses ja al cos.
Tenia tant temor com respecte pel show i va ser començar i veure a un senyor en majúscules, agafar el micròfon i aconseguir que semblés de joguina. Un raig de veu espectacular feia que ja res importés. Ni si els seus músics van estar dinàmics, estàtics, si es van moure, si van sonar bé, res importava ja que Jorn Lande estava donant un recital de coll en majúscules.
Amb gestos i moviments característics, moguts per una barreja de saber fer, empremta personal i possiblement també cansament, alcohol i emoció, era impossible no quedar amb la boca oberta veient el desplegament de Jorn amb els seus múltiples timbres i matisos que desprèn com a vocalista. Trond a la guitarra també destacava per completar el so de la nit de mà dels noruecs encara que sense desmerèixer a la resta.
Per destacar alguns temes, l'inicial "Carry the Black", "Time to Be King" (em va encantar!), "Stormcrow" o el tancament amb "War of the World". Senzillament encantat d'haver-ho pogut viure.
Un parell de versions de Dio cap al final com són "Rainbow In The Dark" i "The Man On The Silver Mountain" van posar el colofó a una actuació memorable i que en boca de tots estava que esperaven tornar a veure'l en viu al costat a Avantasia el proper mes de març.
Una gran nit més, i perquè no dir-ho, llarga, massa llarga, el Ripollet Rock va fer que les grenyes metaleres catalanes gaudiren d'un xou gran, cada dia més gran i que posa el colofó a una altra temporada més de música en viu; de metall en viu!
Les més llegides:
Suscríbete aquí!