Ripollet Rock 2016 - 26/08/2016
Un any més, almenys a la província de Barcelona, el Ripollet Rock va donar el tret final als festivals d'estiu per retornar-nos al dia a dia de concerts en sales.
Aquesta vegada, en la seva XXIV edició, el cartell era especialment atractiu amb uns hardrockeros tabú que exigien estar a peu del canó des del minut zero, uns animals com els Blaze Out, aposta sempre segura de lliurament i bon fer, una banda nacional com Lords of Black que ja m'atreviria a catalogar més com internacional encara tot i venir del centre del país i un cap de cartell compartida per Firewind (moltíssim més en forma del que s'esperava i amb un salt de qualitat espectacular amb Henning Basse al capdavant) i la gran revelació mundial del 2016, els tunisians Myrath, que han hagut d'esperar a aquest tercer disc per veure altament recompensat un treball d'etiqueta.
Com cada any, el festival vi envoltat de certa polèmica horària en què em vaig a mullar, però sense faltar a ningú i amb uns simples fets objectius: L'any passat el meu cos no va aguantar fins al final l'actuació de Jorn, fa dos anys no vaig acabar de veure The Poodles, fa tres anys ni vaig veure començar a Rising, ...., i aquest any si hagués tancat Firewind en lloc de Myrath als que tenia unes ganes bestials, m'hagués perdut l'actuació sublim que van donar els grecs. I crec que és un fet bastant estès. L'organització pren i disposa i res a objectar al respecte.
Eren les 22h quan amb puntualitat britànica van començar a sonar les primeres notes de Tabü. Tabü és una banda de hard rock, establerta al Vallès i que encara es troba presentant el seu tercer treball anomenat "Destino" del qual hem pogut gaudir recentment amb un parell de videoclips.
David García al capdavant, amb una estètica que no passa desapercebuda per la seva lleugera similitud amb Bon Jovi, la banda va fer sonar des del primer moment temes d'aquest treball com "Escúchame", "Dame" o "Nada" amb una quantitat de públic superior a la qual acostuma a amuntegar l'escenari en les primeres hores del Ripollet, punt per a la banda!
L'estètica i la posi de David, contrasta amb el lliurament i les carreres intercanviades entre el baix d'Alfred Morón, a la baixa i Jordi Gorchs, guitarra única de la banda que va tenir prou i es va sobrar per satisfer el so de la banda en la seva plenitud. Estètica fornida, posis de les que agraden al públic i bon fer musical mentre sonaven temes com la cover de Sangre Azul "Cuerpo a cuerpo" o "Sueños".
Una hora d'hard rock on van alternar també amb temes del seu segon treball "Romper con Todo" en els quals també va tenir la seva dosi de protagonisme el bateria i cofundador de la banda José Ángel Sánchez, apallissant amb classe en "Jaula de Cristal".
Més que bona actuació de tabú tancant amb el seu single "Sueños", amb un so més que acceptable i que va deixar a la gent calenteta per rebre a Blaze Out.
La banda liderada per Gerard Rigau (guitarra i veus) tenia aquesta nit un motiu que els suposava un concert especial: A part de tocar al Ripollet Rock i el que suposa tocar davant algun que altre miler de persones, s'acomiadaven de la seva bateria Rafa Weber, autèntica màquina tècnica i això ho van fer saber al públic que es va lliurar de valent brindant un bolo que la banda segur recordarà com màgic.
Aquests barcelonins (per la província) es troben presentant el seu nou treball Backlash que tan bones crítiques està recollint i entre elles, la nostra. I el viu, ja que des que els vaig veure per primera vegada sota el nom de Bustin Out, segueixo pensant que el lliurament i l'energia que tenen sumat al seu nivell musical els pot fer arribar lluny. ¿L'estil? A mig camí entre el metall clàssic i el thrash amb tocs propis els porten a ser agradats per un ampli ventall de públic que en aquesta ocasió era molt nombrós i entregat.
"Wrath Afire" amb la qual van obrir, "Fist goes first" o "Men of Mayhem" van sonar com mostrari del seu últim treball amb el nou guitarra David Lleonart a qui només havia pogut veure en un petit escenari de festes populars farà cosa d'un any. L'escenari en absolut els va venir gran (cosa que els passa a bastants bandes on el vocalista també s'encarrega de les guitarres) i gran part de culpa la té Carles Comas que no para quiet amb el seu baix i els seus cors, més aviat estil hooligan, però amb incessants moviments, salts i carreres. ¿Quants kgs haurà perdre en un bol?
Hi va haver temps de sobres per recordar el que, almenys per a mi, són alguns clàssics de la banda del seu treball Headshot com "Shinning Blood" o "SINS" on Rafa es va poder lluir de valent donant-i gravant cada nota en la seva memòria per sempre.
No van deixar passar molta estona per posar en joc un medley que ja tenia la sort d'haver escoltat amb dues de les més grans bandes de la història del metall (pesi a qui pesi) com són Iron Maiden i Metallica. Alguns segons de protagonisme per grans temes que van ser des de "Two Minutes to Midnight" o "Fear of the Dark" fins a "Enter Sandman" o "Master of Puppets".
La veu de Gerard ha guanyat molt en els últims temps i valgui dir que va rendir a gran nivell aquesta nit tot i que també cal rematar que des de les primeres files sonava de 10, i perdia qualitat a mesura que un s'anava allunyant. Puntualitzo això perquè vaig xerrar amb gent d'opinions contràries i ja que vaig tenir l'ocasió de veure el xou des de diferents punts, puc atribuir sens dubte, a la distància i al so de les columnes bestials d'altaveus.
En definitiva, la banda va tancar amb "Red silence" i va gaudir de valent lliurant-se al màxim superant problemes que van quedar invisibles al públic (mèrit té quan es trenca un amplificador a pocs minuts de començar el xou) i el més important, el públic va gaudir d'una de les bandes de més potencial de l'escena catalana actual!
Finalment, el primer plat fort que ens faria superar l'equador de la nit amb tanta expectativa com a nota van obtenir: Lords of Black.
Pocs són ja els que no han sentit parlar de la nova sensació nacional que no deixen d'aconseguir fita després fita, anar creixent fins a nivells assolits per molt pocs al llarg de la història del rock nacional.
Després de la publicació del seu segon disc de homònim nom, va arribar el torn a la banda co-liderada per Ronnie Romero i Tony Hernando que va ser aclamada amb gran intensitat pels presents; força gent fins i tot, es va desplaçar a Ripollet expressament a veure la seva actuació.
Després de la introducció "Malevolently Beautiful" va arrencar un dels singles que inclou videoclip en aquest segon treball: "Merciless". Eufòria col·lectiva, la banda al complet en escena i va començar la lliçó. L'escenari del Ripollet Rock és gran, i llevat de Javi García al baix, que és bastant dinàmic, tant Tony com Ronnie són més aviat estàtics. ¿Això és dolent? Doncs en moltíssimes bandes, potser si, però Lords of Black amb la seva estètica i la seva posada en escena, omplen l'escenari i mouen al públic. Les característiques posis tant de Ronnie com de Tony, són espectaculars i imagino que estudiades però sobretot efectives. Es mengen l'escenari amb solvència i disparen al fred públic català!
Si solvent és la posada en escena, què dir de la interpretació! Lliurament al marge, el so extret és excel·lent i l'execució perfecta. Un dels grans èxits, especialment maximitzats en aquest segon lliurament, és el so rodó que es mostren en temes com "Cry No More", un altre single amb vídeo com "Everything You'r Not" o "New World 's commin" i el millor és que en directe són fidels i la gent ho gaudeix.
El públic de l'escena local, com tot aquell que hagi assistit al 95% dels concerts que es produeixen, és un respectable interessat, observador, que gaudeix el directe, però que estranyament el vibra, ni ho salta, ni l'aclama en excés . Pocs són els concerts en què la gent surti xopa de suor de saltar i afònica de cantar a ple pulmó o victorejar als seus. No dic que Lords of Black canviés aquesta tendència massa, però si que va aconseguir més que el que el pobre Henning Basse no va parar de reclamar al públic després: Un lliurament visible i no només "emocional" o fins i tot "espiritual".
Mentre repassaven també temes del seu primer treball com "Nothing left to fear" o "At the end of the world" em vaig fixar en una cosa que em va cridar moltíssim l'atenció. Ronnie amb el moviment únicament de la seva avantbraç dret, mentre sonava el seu primer gran èxit "Lords of Black", era capaç de moure i bellugar al públic al seu antull de forma reeixida. Altres bandes s'han de deixar la pell al 150% saltant, saltant i gairebé suplicant, però Ronnie no ho va necessitar per obtenir l'aclamat èxit. Això ens parla del carisma que desprenen així com de la qualitat dels temes i en aquest cas de l'excepcional veu d'aquest fora de sèrie.
La nit anava caient i anaven passant les hores i començava a fer efecte els primers símptomes de cansament entre el públic. Per mitigar això, després de tornar a aparèixer en escena, Lords of Black va decidir posar fi a la seva actuació amb "Shadows of War" i una versió senzillament espectacular d'un clàssic com "Neon Knights" de Black Sabbath que va fer vibrar el públic un cop més!
Canvi de backline i torn per a Firewind. La banda grega liderada pel guitarra fora de sèrie Gus G. té en el directe apoteosi Live seu últim treball el qual puc dir després de veure la banda amb Henning Basse al capdavant de les veus, que és una veritable llàstima que no fos gravat per aquest doncs em sembla que guanyaria moltíssims sencers!
Trajectòria de creixement a ritme desigual, la banda del que al seu dia va ser noi pròdig que el va portar a girar amb Ozzy Osbourne, Gus G. ha assolit una maduresa que li ha valgut a girar a nivell mundial ia estar presentant el seu disc en directe posterior a "a Few Against Many" que tan bones crítiques va recollir. Una formació, que a excepció del vocalista està consolida, els dóna les taules per a una sòlida base que despuntilla.
A Ripollet no puc dir més que coses bones de la banda: Des que es inciciaron els acords de "Head Up High" la cosa no va fer més que anar a més. El ja comentat: Henning Basse a les veus, és una bèstia que fer créixer sencers a la banda i per descomptat la destral de les sis cordes que mereix menció a part.
Molt curiosa la posada en escena de Bob Katsionis qui no tenen cap problema en ocupar-se alhora de les guitarres rítmiques de la banda així com dels teclats. Així doncs en temes com "Allegiance", "Heading for the Dawn" o "World on Fire" el polifacètic músic no va tenir cap problema a coordinar ambdues tasques amb èxit i fins i tot en múltiples ocasions cors també, alhora.
De la base rítmica de la banda s'encarreguen Petro Christos, al baix, en un discret segon pla, que rebutja el seu volum i la seva poblada barba així com la poderosíssima bateria de Johan Nuñez que em va cridar l'anteción en múltiples ocasions per la seva feresa i la contundència de la seva doble bombo com a "Between Heaven and Hell".
Gus G. que no necessita presentació, va estar una mica discret pel que fa a protagonisme es refereix, però sempre mantenint-se en un primer pla i amb uns solos que el defineixen com el gran guitarra que és així com la solvència d'uns riffs molt contundents que deixen a la banda categoritzada com power tècnic.
Finalment i a les tantes de la nit, després que el pobre Henning (qui va donar una lliçó vocal) fins i tot tirés la tovallola algunes vegades intentant aixecar al públic sense tot l'èxit que esperava (recordem que no és que no agradés, sinó que jo el primer, som MOLT freds com assistents!) li va arribar el torn als tunisians, alegrant-me en gran part que aquests tanquessin, ja que si hagués estat Firewind, m'hagués perdut gran part de la gran i estupenda descàrrega que van oferir!
I així, amb una mica de retard acumulat va pujar Myrath l'escenari. Tot i haver ressenyat el seu anterior treball Satan Arise, no els vaig caçar fins que vaig escoltar primer el seu videoclip / single "Believer" aquest passat hivern, després quan vaig gaudir com un nan en la seva curta actuació telonejant Symphony X el que em va portar finalment a endinsar-me en aquest quart llarga durada que presenten anomenat Legacy i que m'atreveixo a qualificar d'obra mestra.
Seva és la culpa que arribés a casa un cop finalitzat del tot el Ripollet Rock, i alegria que fos així, perquè van brodar una actuació memorable.
Ja des de les primeres notes de la introducció "Jasmin", s'intuïa per la gallina de pell que tenia que anava a succeir alguna cosa gran i així no es andaron amb contemplacions donant el millor des del principi: "Believer" mantenia al cansat públic de Ripo ben amunt cantant a cor amb Zaher les notes que encenien la seva actuació.
La banda, provinent de Tunísia i diuen que l'única al seu país en el gènere, va demostrar unes taules dignes dels grans des de la interpretació a petits detalls com paraules de Zaher d'alè i fins i tot en català, cosa que em va sorprendre moltíssim. El tipus, a més de cantar com Déu i de moure com peix a l'aigua amb els ritmes arabescos que adornen les composicions, és un frontman excel·lent. L'acompanyen amb una estètica molt adequada, els seus companys entre els quals cal destacar a cada un dels membres.
Mentre van seguir inicialment amb l'ordre del seu últim disc a ritme de "Get Your Freedom Back" (molt més potent en el seu riff guitarrer) Malek Ben Arbia va demostrar una desimboltura i una solvència impressionants a les sis cordes, encara que l'espectacle és compartit amb un baixista impressionant com és Anis Jouini, qui té un moviment molt característic i cridaner així com la seva posició a l'toca i sobretot una tècnica com va demostrar en el seu sol en aquest mateix tema.
Vaig tenir la sensació que repartien molt el repertori entre els seus anteriors treballs, però després em vaig adonar que van tocar una grandíssima part de Legacy, cosa que agraeixo moltíssim perquè crec que suposa un gran salt de qualitat per part de la banda, encara que també van tenir temps de tocar temes del seu anterior "Tals of The Sands" com "Merciless Times" o "Tals of the Sands" i fins i tot "Forever and a day" del Dessert Call, que potser van ser els que menys va gaudir la gent tot i no estar per a res, exempts de qualitat.
La bateria de Morgan Berthet (qui semblava que s'anava a dormir en qualsevol moment) va ser senzillament espectacular i és que els contratemps i la força que ofereix per exemple en "Storm of Lies" o "Nobody 's lives" és especial i em va cridar molt l' atenció.
Una de les bases i dels punts forts de la banda són obra de la mateixa persona: Elyès Bouchoucha, present a la banda des del 2003, és l'encarregat dels teclats i d'uns cors senzillament brutals com es va demostrar en el tema inspirat en la sèrie Games of Thrones: "The Unburnt".
Finalment i amb la gent tan exhausta (s'acumulava un retard bastant considerable), com amb ganes de més, la banda es va acomiadar amb "Beyond the stars" alhora que el públic els va recompensar amb una gran ovació i amb ganes de veure'ls de nou.
Una altra edició d'aquest clàssic i només lamentar que no em puc portar un got de record a casa! Bromes a part, em va donar la sensació que les cues van ser més petites i que en general l'organització va optar per complicar-menys la vida i donar millor servei. Vam veure a moltíssima gent coneguda i sens dubte, el Ripollet Rock s'enclava com a gran referent per gaudir del bon metall i sobretot de la seva gent !!!!!!
Les més llegides:
Suscríbete aquí!