Opera Magna + Döria + Karlahan + Frozen Shield - 12/12/2015 Mama Mandawa (Cerdanyola)
El passat dissabte 12 de desembre a la sala Mama Mandawa a Cerdanyola del Vallès vivim una nit en què potser el nom que millor la defineix és variada ja que vam poder veure a 4 bandes en directe molt diferents entre si en el que podria haver recollit un públic molt diferent, encara que per desgràcia no fos tota la gent que ens hagués agradat pel gran cartell que es presentava: Frozen Shield, Karlahan, doria i Opera Magna.
Va arrencar la nit puntual encara que a una hora inusual per a la zona (23h) Frozen Shield, amb una sala que anava recollint gent, poc il·luminada i amb molt de fum ambiental, gens adequada per fer fotos al ritme de "Inia".
La banda venia disposada a sorprendre i presentar-se davant un públic que semblava, havia de ser variat i per a això va preparar un set-list festiu, amb moments variats i sobretot potent.
Al ritme de "Viking of the Unknown" primer i després de "Harvest of Deceit", la banda va ser mostrant les seves cartes: Xavi Pascual com frontman i veus guturals, demostrava la força dels seus pulmons amb uns guturals molt controlats i una posada en escena molt vigorosa: Capa, escut i ferides de guerra demostraven que Frozen, tot i obrir amb el pes que això comporta, anaven a donar molta guerra.
Van aprofitar per donar curs a la seva contundència amb un dels seus últims temes "Voice of the Tide" amb el qual es van deixar anar i van demanar al públic que s'acostés, fet habitual en moltíssims concerts en els quals la gent observa des de certa llunyania com si fossin a ser mossegats o bé els anessin a demanar que pugessin a cantar. Interacció més que correcta, que bé els va valer un plus per part del públic.
El temps era escàs i calia aprofitar-ho, així vam poder veure la banda deixant-se la pell, amb unes guitarres contundents a les mans de Marc i Isaac i un teclat que té moltíssim protagonisme en el Viking que practiquen aquests catalans, a les mans de Cristina , que també es va deixar el coll en diverses ocasions amb el seu head-Banging!
Amb unes veus netes i cristal·lines per part d'Isaac, va arribar la gran sorpresa de la nit i és que Enrique Iglesias va irrompre a la sala en forma del tema "Ballant". Cares de sorpresa entre el públic i ràpidament la versió transcórrer amb unes guitarres potents, unes veus guturals de Xavi que anaven intercalant la suau veu d'Isaac i una potentíssima bateria a les mans i peus d'Arnau, que anava movent-se entre ritmes ballables i el blast beat. Per descomptat una aposta arriscada però molt divertida i que vam gaudir molt!
El lloc de baixista ho van alternar l'anterior baixista de la banda hiza amb Martí, qui va demostrar estar més que acoblat, encara que això sí, potser una cosa estàtica; fet atribuïble de la limitada grandària de l'escenari, ja de per si petit, amb la gran quantitat de backline acumulat sobre la fusta.
Finalment, van posar fi amb una gent que va anar escalfant a mesura que va transcórrer l'esdeveniment, amb "Path to Oblivion" i demostrant que és una banda que ha anat creixent a passos de gegant i que ha establert les bases per fer un salt de qualitat i ser referent nacional dins del gènere.
Va arribar el torn doncs per Karlahan. La veritat és que la banda barcelonina es presentava com l'última incursió en el cartell de la nit, gairebé d'última hora, però porta després de si les credencials de portar sota el braç "Exile", un dels millors llançaments d'aquest any 2015 , com a mínim a nivell nacional.
6 membres en el petit escenari va fer difícil també que la banda pogués deixar-se anar tot el que sabem de sobres són capaços de dinamitzar els seus concerts. Així doncs apretaditos van donar començament de la mateixa manera que fa el seu excel·lentíssim primer LP: "The Lighthouse Keeper".
Crida l'atenció tres guitarres sobre l'escenari, una de les quals electro-acústica i el joc de veus que realitzen, encara que si pares a escoltar els seus temes, són un death progressiu molt complex i per això és necessari el desplegament que realitzen: Molt fidel al disc.
Si hem dit que el directe és bastant fidel al disc i el disc és excel·lent, la conclusió és òbvia i el van seguir plasmant amb un dels temes més contundents "By Smoke Diffused".
La veu de Xavi Diví, també amo de les guitarres, va ser contrastant amb el salvatge esquinç gutural d'Iban de Diós, el més actiu sobre la fusta a ritme de "Involution". Les veus de Guillem Rejón i la seva guitarra més "suau" van donar el contrast genial que requeria cada un dels temes d'una banda, destinada a apuntar molt més alt del que fins a la data se'ls reconeix, per qualitat, per feina i per posada en escena. I és que tres guitarres i ben usades (cal esmentar la de Sergi), com ho fan, donen per a un gran mostrari de virtuosisme compositiu.
Temps per al més pur progressiu amb "Architecture of Life", un dels temes més variats i complexos que va presentar la formació. Des suaus trams fins Blast beat del que es va encarregar Jordi sonés furiós bé compassat amb el baix de Sergi.
El punt i final el van posar amb el seu tema "Inside the Cave" en què vam poder observar que els cors acaben de donar aquest plus a la banda més els samplers en el seu directe que sona rodó. Bona interacció amb el públic qui els va tornar amb suport el seu més que bona actuació.
En tercer lloc, arribava el torn per a Doria, bolo que sens dubte em va sorprendre gratament pel salt qualitatiu que han donat des de l'última vegada que vaig poder estar en un directe d'ells. Van donar començament amb dos temes del seu segon treball "Encara recordo" i "Sota la neu", amb els que des del principi van estar a dalt i vam poder veure el canvi: una gran tasca per plasmar els cors en directe als quals se sumava a més de Lluís Ripollés (baix), la veu de Víctor Vázquez, guitarra de la banda, amb els seus tocs aguts, guanyant així molta força i oferint un major espectacle per al públic.
Amb "Despierta" van tornar al seu primer treball amb en Pep a la bateria gaudint com un nen compassant el baix de Lluís, per tornar amb el millor tema que trobem en Colpeja una altra vegada: "Desdibujando Sueños", on van baixar una mica el ritme. Medi temps amb el qual tant van transmetre un cop més, la força que van donar a la tornada amb els cors.
De seguida van revolucionar de nou amb "La Soga", on vam veure un Martí molt més agressiu a nivell vocal donant-li així la força que requereix el tema en el qual va esquinçar molt la veu aconseguint el que jo anomeno "el fenomen Döria" ja que Barcelona no és un ciutat que es lliuri molt a les bandes en directe, i ells són capaços de fer que la gent salti i el de tot!
A continuació arribava el torn per a "Qué Más Da", potser el moment més esperat ja que va ser el tema que van presentar a Llegendes del Rock com a avançament del seu tercer disc que ja queda poquet perquè vegi la llum. Aquest va ser el moment per Joan, en què a més de donar-nos espectacle amb la seva guitarra també es va sumar a l'execució de cors de manera notable.
Ja a la recta final, ens van deixar amb dos clàssics del seu primer àlbum: "Pensavientos", on vam veure un Víctor juganer, amb molta interacció amb el públic i com no podria ser d'una altra manera "Caperucita Feroz", tot i que em va sorprendre que no fos aquesta l'encarregada de tancar escollint per a això la versió de Manowar de "Hail and Kill", sempre carta guanyadora on Martí va tornar a merèixer especial menció pel complicat de les diferents tessitures vocals que emmarquen el clàssic.
Gent lliurada, encara que menys de l'esperada, com ja hem comentat i un dels últims shows de la banda abans del seu esperat tercer LP!
Van arribar els magnes valencians a donar una de les seves últimes data de presentació del seu "Del Amor y Otros Demonios Act I" i ho van fer a contratemps per temes horaris, el que els va valer fer un xou ràpid, dinàmic, entretingut i sense donar respir!
Introducció i "Por un Corazón de Piedra" van donar el tret de sortida al que va semblar ser una ràpida carrera per no haver de retallar temes i ho van aconseguir! A la banda de power simfònic li venia com anell al dit córrer, ja que els seus temes no són mig temps, balades, ni tan sols rapiditos. Els peus d'Adrià Romero escairat a l'escenari amb la seva bateria feien retronar el doble bombo amb força i contundència aconseguint un so que excepte en els laterals de la sala, on semblaven saturar els monitors, en la resta de posicions era més que bo i com cabíem folgadament, ens situem tots de manera que poguéssim gaudir del virtuosisme que desprenen els valencians.
L'aclamat tema del seu últim treball, com a mínim fins a aquesta data, doncs ja està a la venda el segon acte del "Del Amor y Otros Demonios", "La Herida" va ser aprofitat per a delit de tots amb un FJ Nul·la demostrant que els seus dits són dels més ràpids amb una sis cordes per a la sorpresa, almenys personal. Sweap pickings barrejats amb Tappings i sols impossibles sense fallar una sola nota i de gran nitidesa, van demostrar que un dels grans al·licients de veure a Opera en concert, sens dubte és veure a aquesta destral en viu.
"Edgar Allan Poe" i el single del seu segon treball "Sueño en un sueño" ens van portar per records d'anteriors directes de la banda, a la qual he tingut el plaer de veure ja en un bon nombre d'ocasions i que no faltin moltes més! A l'altra guitarra el senyor Mompó va demostrar que la seva faceta no és ser la guitarra rítmica d'Opera Magna, sinó que és un tros de compositor, un músic com la copa d'un pi que interpreta la guitarra amb la seva part de sols, com si fes falta teclats o el que calgui. I per arrodonir la seva actuació: els cors!
També van sonar alguns temes del "EL Último Caballero" com "El Fuego de mi Venganza" on José Vicente Broseta va demostrar una vegada més que fàcil és cantar. O almenys això semblava doncs, no només va interpretar les gens fàcils cançons dels magnes, sinó que a més va actuar amb molta força, amb molta posada escènica com si d'una actuació teatral es tractés encara que això sí, algunes parts agudes les va realitzar aquest cop de manera més conservadora, però és que el fum que envaïa la sala era ja exagerat i el vocalista es va queixar d'això de manera més que justificada.
No en va, en una futura publicació, no em queda cap dubte que entre la selecció de millors bandes en directe, entrarà Opera Magna en un lloc més que destacat ja que saben manejar a la perfecció també els tempos, ja que van baixar les revolucions amb la balada "El Retrato Oval" en què el duo Rubén Cases als teclats costat de Jose, donen un sentida interpretació a la balada amb punta final amb el sol del senyor Nul·la, després d'un dels temes que més m'agraden (bé, en realitat tots) com és "Después de Ti", la qual no deixo de cantar des de dissabte.
S'acostava el final i no podríem tancar sense esmentar el xou que va donar sobre la fusta Alejandro Penella amb un baix complicadíssim i del qual vam poder observar atentament, va donar una lliçó d'interpretació, també amb infinit sentiment, cosa que encanta al públic. La seva mà dreta semblava que tenia una dotzena de dits a l'hora de córrer sobre les cordes sobre les pastilles, mentre l'esquerra no només actua de base rítmica sinó que consta d'una elaborada composició qui bé mereix atenció.
Finalment van tancar com no podria ser d'una altra manera amb "Horizontes de Gloria", el seu primer gran èxit pertanyent ja a un llunyà passat i no van poder respondre per falta de temps a una àmplia petició de bisos per part del públic, el qual, encara que no va ser del tot massiu, sí que va ser un públic entregat en ple a la banda i és que sense transport públic de fàcil accés, lluny de la capital barcelonina, el gairebé centenar de persones que vam poder passar per la sala, van ser lliurats amb les bandes i especialment amb el cap de cartell de la nit que ja passa després d'aquest concert a una nova etapa amb la seva segona i esperada part.
Les més llegides:
Suscríbete aquí!