Ripollet Rock 2014
Una vegada més com a any va començar el festival que dóna arrencada a la temporada de concerts o bé l'últim de l'estiu. La veritat és que sempre ho he viscut com l'arrencada de temporada i com sempre, va ser en gran!
Va començar més o menys puntual amb un ambient que recordava al d'altres anys, és a dir, gran afluència de gent amb ganes sobretot de festa i metall. Veure a uns quants milers de persones en un entorn el punt en comú és el metall, sempre és motiu d'orgull i de somriure. A mesura que avança l'any musical, certament es troba a faltar aquesta afluència, però sempre és gratificant veure que el heavy tot és capaç de moure masses i de totes les edats!
Va arrencar Drakum, banda local del Vallès, que acaben de llançar el videoclip d'avançament del seu primer àlbum "Torches will rise again" i que tant triomfa i tan bona acceptació tenen almenys a nivell local i internacional!
La banda va saltar a l'escenari els primers i sempre és sabut que és difícil obrir i escalfar a la gent. També és complicat quan una banda s'ha acostumat a escenaris de mida reduïda, fer el salt a grans escenaris com el que ocupava aquest al Parc dels Pinetons de Ripollet. Doncs bé, Drakum saltar a menjar-s'ho tot ia lliurar-se en cos i ànima al públic. I què gran satisfacció veure que el públic va fer el mateix. Des pràcticament el primer moment, Walls of Death, crits i aclamacions van portar a la banda a coll! La veritat és que Drakum triomfar de valent aconseguint el que altres bandes de major importància els va costar o fins i tot no van arribar a aconseguir: Divertir a tots.
ndependentment que t'agradi el folk o no, que t'agradin els guturals o no, el que no deixa cap mena de dubte, és que instrumentalment els vallesans són una festa i conviden a això.
Així des de "Song For Your Death", "Absynthe" o "The Wanderer" el públic va respondre i va ballar. Els teclats de tipus keypath d'Albert no deixaven de coordinar-se amb la flauta d'Oriol i el violí de Caleb. Instruments que conviden al ball popular. Javi no va deixar d'animar als presents amb èxit i fins aconseguir fer ballar com trolls i víkings als diversos centenars que abarrotaven la part davantera de l'escenari amb el seu tema "Wall Of Deadly Troll".
Tota la nit les guitarres de Feni i de Mark van sonar coordinades i van donar mostra de com combinar, força, feresa amb folk del més clàssic i repartir cera al mateix temps que bon rotllo. El baix de Jose Luís dóna el punt just i adequat a la base rítmica al costat de la bateria de Xavi. Abans de finalitzar havien aconseguit diversos punts d'èxtasi, com per exemple amb el Trollhammaren de Finntroll, que va ser tan popular com algun dels temes propis del grup ja que la banda comença a tenir un repertori amb algunes cançons que poden començar a considerar-clàssics com "Spirit" o la més que coneguda i així ho va demostrar la gent (un servidor també) cantant a pulmó "Around The Oak", himne amb el qual van finalitzar la seva actuació demostrant que estan capacitats per afrontar qualsevol repte que els vingui i superar-lo amb èxit .
Era el torn d'una de les bandes nacionals que més estan cridant l'atenció en aquests dos últims anys, els gironins Morphium que segueixen presentant el seu segndo treball Cròniques d'una Mort Anunciada que tant ha fet parlar positivament entre públic i mitjans que l'han ficat en les seves llistes de millors discos de l'any.
En un festival que no se centra en un estil en concret i ene l que veiem a bandes death compartint escenari amb el hard rock, sempre està el dubte de com respondrà el públic i no queda una altra que batre, com diu el clàssic. Sortir a menjar-se l'escenari de la manera en què ho saben fer els nois de Morphium i no deixar a canya dreta. I així ho van fer una vegada més. Van arrencar amb "Vuelvo A Caer" arrasant amb tot i el públic reacciono a la crida sumant-se a la festa.
L'escenari per gran que era, vibrava amb els salts i enfurismats cops de Alex i David, que ja ha demostrat que és un més de la banda. Per saber com es deixen la pell en les taules només cal sentir la seva descàrrega i adonar-se que la seva posada en escena no és una mera posat.
"Sin Sentido!, "Libérame"... els temes anaven caient i ens presenten el single del disc, la tremenda "En El Abismo". Lur no cal deixar-la de costat amb la seva veu neta contrastant als guturals d'Alex a la vegada que s'encarrega dels teclats.
És possible asseure al públic de Ripollet? doncs ... si! Alex va fer el mateix demanant al personal que s'acotxarà acabant el xou. I el sorprenent és que la gent li va seguir i les primeres files van respondre a la crida de Morphium.
No van defraudar, per alguna cosa Morphium s'estan guanyant la fama que els comença a precedir. El treball dur, obté l'esperada recompensa.
Darrera actuació nacional la tercera de la nit i així va arribar el torn de Dark Moor, formació que havia tingut ja la sort de poder veure en directe uns pocs mesos enrere i que continuen amb la seva gira mundial de presentació del seu últim treball, "Ars Musica ".
El repertori de la banda va donar un petit repàs a la seva trajectòria més recent (tens nou treballs d'estudi) passant això si sempre, pels treballs des de l'arribada d'Alfred Romero a la formació.
"Ars Music" va obrir a manera d'introducció del que semblava anava a ser una gran nit, una gran festa musical. Així "First Lance of Spain" va caure com un llamp sobre els assistents que esperaven amb ganes dosi de canya, aquest cop molt més melòdica.
La veritat és que Enrik Garcia va semblar que va tenir algun petit contratemps amb el so de la seva guitarra, doncs aquesta no transmetia la força i la potència a la qual ens té acostumats. Com si no funcionés bé el canal de distorsió o no sé bé què, però la veritat és que un cop acabat el tema, es va retirar un moment i va donar amb la solució per seguir endavant amb el concert, encara que la veritat és que no s'amaga darrere d'una potent distorsió en el directe i opta per deixar pas a totes i cadascuna de les notes sense gaire floritura d'efectes, senzillament la justa per ser la guitarra, les composicions i el públic.
També es van evidenciar segons em van explicar alguns assistents, un so millorable en funció de la ubicació. Les torres de so laterals sembla que no deixaven tota la nitidesa desitjable per gaudir completament del xou, però un servidor que va estar inicialment en el fossat per després seguir el concert ben centrat, pot dir que ho va gaudir al màxim.
Només saltar a l'escenari, Alfred Romero, abillat amb el seu últim look, va sortir disposat a menjar-se'l. Ulleres de sol tapant mitja cara, barba densa tapant l'altra mitja i mocador al cap donaven la sensació que un pirata acaba de sortir del vaixell per menjar-se el món i així va ser. El recital vocal que va donar, va ser més que suficient per saciar qualsevol dubte sobre el directe espectacular que ofereix com frontman i que la seva veu no només llueix en un treball d'estudi.
La banda va seguir desgranant tema després tema i intercalant clàssics com "Before the Duel" amb temes molt més recents com "Together es Ever" o "The City of Peace".
L'equilibri del quartet rau en una compensació amb un altíssim nivell interpretatiu, que és el que exigeixen les seves composicions. Així després del prestigiós guitarra, compositor i arranjador Enrik Garcia s'amaga una figura que sota el meu punt de vista s'ha convertit a nivell personal en la gran revelació al baix, donant una altra vegada, un espectacle monumental. La veritat és que pot semblar un tòpic en ocasions, però aquesta vegada més que mai la figura de Mario García no és la base rítmica que dóna solidesa al conjunt. En Dark Moor, Mario García es converteix en pedra angular tant en el suport que requereix Enrik en els sols, com en els propis sols que realitza oa la part de melodia estructural dels temes. No em queda dubte que qualsevol assistent va gaudir i fins i tot va poder arribar a quedar meravellat amb el treball en directe del madrileny amb la seva exhibició de Tappings, sols i espectacles i jocs diversos.
La banda funciona molt bé a nivell mundial motiu pel qual adopten l'anglès i funcionen de luxe, però la veritat és que en els dos temes que tenen en castellà són els més corejats i en aquest cas, l'homenatge a la reconquesta amb el "l'últim Rei ", no va ser una excepció. Un altre dels quatre pilars de la banda és la bateria de Roberto Cappa. Solvent, potent i seriosa, jugant amb canvis de ritme, elegància i velocitat en parts iguals.
"Love From the Storm" va donar pas al single d'aquest últim treball i que resumeix una mica l'actualitat de la banda: "The Road Again", corejada també pels nombrosos assistents després de la excel · lent introducció de Enrik García qui malbarata classe per tot arreu .
Un dels meus temes favorits d'aquest últim treball "Living on a Nightmare" va ser donant carpetada a l'actuació, de la qual Alfred es va queixar que van haver de tallar temes pel timming que l'organització va seguir de manera molt estricta. Així doncs "On the Hill of Dreams" va ser el punt final als temes de llengua anglesa i que va donar pas al apoteòsic final de "La cançó del pirata". Potser la millor manera d'aprendre poesia clàssica en aquest país, sigui posant-li música.
Molt bona l'actuació de la banda que ens va deixar amb ganes de més i que segur que va aconseguir guanyar nous fans després d'un més que notable directe.
El festival anava vent en popa i la gent ho estava passant bé. Moltes cabelleres al vent i moltes xucles que havien de portar cert temps a l'armari van ser desenterrades. L'organització, com a esdeveniment musical, va ratllar la perfecció. No tothom opinarà el mateix pel que fa al bar es requereix que potser es veiés una mica col · lapsat per una organització d'aquest una mica "desorganitzada". La veritat és que valdria la pena posar cues més marcades de manera que tothom pogués saber darrere de qui va, com si de caixes de supermercat es tractés. Segur que s'estalviarien bronques entre els assistents i contra els propis cambrers que poca culpa tenien o almenys no tota i van haver d'empassar massa recriminacions.
En això arribaven a l'escenari una de les meves bandes favorites allà pels finals dels noranta i principis de segle quan les bandes simfòniques i de power italianes copaven el mercat amb productes que rallaban entre la innovació i la perfecció amb diverses figures que segueixen sent avui dia mítiques. Una d'aquestes bandes va ser Vision Divine, projecte personal del guitarra de Labyrinth Olaf Thorsen i que va comptar es de els seus inicis amb la figura de Fabio Lione (Rhapsody) a la part vocal i Andrea "Tower" Torricini al baix. Aquests tres membres segueixen mantenint avui dia en la formació fins i tot malgrat que Fabio va estar uns anys fora de la banda, sent substituït per un altre dels millors vocalistes de Itàlia, el que actualment milita a Secret Sphere, Michelle Luppi. És a dir que la banda sempre ha estat a nivell màxim amb figures molt conegudes i això facilita sempre té un resultat: èxit.
Doncs després de la primera edició del Rock Machina em vaig plantar mort de ganes de veure en acció de nou a Vision Divine i només uns pocs mesos després de veure en directe també al senyor Lione: El rei de la selva vocal!
Van arrencar els italians amb la introducció vocal del seu últim treball "Destination setembre to Nowhere", "Si fuose focus" que va donar pas al primer tema del disc: "The Dream maker".
La veritat és que em va emocionar poder fer fotografies de la banda ja que significa molt per a mi que determinats clàssics als quals he admirat i seguit el seu treball en els últims anys, doncs una dècada i mitja més tard pugui estar gaudint d'aquesta manera.
En l'actualitat la formació la completen la segona guitarra de Federico Puleri, Alessio "Tom" Lucatti als teclats i la bateria ràpida i contundent d'Alessandro "Bix" Bissé que van ser els encarregats de seguir donant canya amb "Beyond The Sun And Far Away ". Fabio Lione no es pot dir que practiqui un castellà de llibre però si el suficient per fer-se entendre àmpliament i aconseguir una proximitat amb el públic molt gran. Molt més fàcil la interactuació i va aconseguir que la gent vibrés amb la banda que va seguir desgranant temes com "The Street Of Laudomia".
Olaf Throsen es va mostrar sobri, elegant i feliç sobre l'escenari. No m'atreveixo a dir que anys enrere fos l'inventor de determinat tipus de palm mute molt ràpid, però sí que m'atreveixo a dir que és una tècnica que bàsicament que interpretada per ell, es em fa molt recognoscible sobretot en els seus primers temes més veloços , tant en Vision com amb Labyrinth i vaig poder gaudir-ne en directe una altra vegada. La veritat és que la guitarra de Federico li fa alhora amb total èxit i garantia, sent també un estilitzat punt de suport en el xou que ofereixen els italians.
"Violet of Loneliness" va deixar pas a un tema que va ser l'últim gravat per Fabio a manera de single abans del seu anterior sortida de la banda, per a ser gravat després en disc pel seu successor "Michelle Luppi" i recuperat ara en directe pel carismàtic frontman, "Colours of my world".
La veritat és que el so va millorar notablement i em va permetre gaudir molt de l'actuació encara que valgui dir que als que no coneixien a la banda i els seus temes, potser els va poder arribar a avorrir una mica, ja que van pecar de certa manca de dinamisme al escenari, llevat de Fabi que va suar la camisa de valent, fent un símil esportiu, però valent també de forma literal.
Entre les seves moltes interaccions amb la gent, fins i tot ens va deixar triar sobre quin tema i banda volíem escoltar una versió i així majoritàriament "Wasted Years" d'Iron Maiden va guanyar la partida, al meu sembla àmpliament, a "The Final Countdown" d'Europe. Andrea Torricini va fer de Steve Harris mentre Olaf ens regalava el tapping inicial i que tan popular van fer els britànics.
I així va ser concloent el show amb "Of Light and Darkness" i el tema que dóna nom al seu últim treball "Destination setembre to nowhere" que donava pas per liquidar l'espectacle, al que va ser un dels seus primers èxits: "Send me an Angel ".
Vaig gaudir molt del directe de la banda, encara que van emmalaltir d'aquest dinamisme que provoquen goig i contaminen d'alegria a tots els assistents. Això sí, el malbaratament de virtuosisme és total i em arrenco en diverses ocasions un somriure d'admiració, tant instrumentalment, com el gran Fabio amb les seves pròpies cordes; les vocals.
La nit avançava i ràpid i va arribar el torn als més llunyans, els suecs The Poodles, als quals no tenia la sort d'haver escoltat prèviament, però dels que m'havien parlat molt bé, com d'una molt bona banda d'Hard Rock , comparable a una altra sueca que és molt del meu grat com són HEAT
Van saltar a l'escenari del Ripollet, amb tot una horda de centenars de heavys amb ganes de festa, tot i l'horari, que van corejar els suecs que van ser els qui millor van sonar al llarg de tota la nit. Després de prendre posicions el guitarra Henrik Bergqvist, el jove bateria Christian Lundqvist, que no va parar de somriure i mostrar que estava gaudint al llarg de tota la nit i el baixista Pontus Egberg, van sonar i va aparèixer en escena amb un elegant però rocker vestit blanc en showman i vocalista Jakob Samuel, qui em va recordar en vestuari, posis i desvergonyiment en ocasions a Axel Rose, evidentment 20 anys enrere en el temps.
Van arrencar amb "Misery Loves Company" i ja van deixar clar que no havien vingut a tancar un festival sinó a posar la cirereta al pastís triomfant en gran, amb gran dinamisme i molt bona resposta dels assistents com a "Metall Will Stand Tall".
Els cors que realitzen els membres de la banda, amb una mica més de protagonisme per part de Pontus, omplen els temes i els doten tot i ser només quatre músics de tota l'essència del Hard Rock i tota la força que aquest desprèn en un directe com a "Cuts Like a Knife" o en l'elèctrica i directa "Shut up!".
La veritat és que tots els que no coneixíem a la banda, ens portem una grata impressió i és que no van tenir cap inconvenient ni vergonya en actuar amb el desvergonyiment d'una banda veterana tot i no tenir la mateixa trajectòria que altres molt més veteranes. Així doncs van deixar temes més ràpids i contundents com "Shadows" o "Line Of Fire" però demostrant també un costat més sensible com amb la balada "Crying" amb què van arrencar un munt de sensacions als assistents.
La nit arribava al seu final després de diverses hores de metall i ho feia amb The Poodles anunciant l'enregistrament d'un nou treball i en ple èxtasi, deixant temes com el seu èxit "Caroline", "Kings & Fools" o el que estaven fent en l'escenari. Actuar com si no hi hagués un demà "Like No Tomorrow".
Van tancar amb "Night of Passion" amb uns assistents completament tan entregats com exhausts, però amb el que va ser una altra grandíssima edició d'un clàssic de l'estiu. El Ripollet Rock.
Des SatanArise volem agrair, admirar i respectar el treball que realitza l'associació costat de l'Olla Rock per la música i el metall i permetre seguir demostrant al món, que el metall, visqui o no en el seu millor moment, segueix estant aquí amb un grandíssim poder de convocatòria i unint a un munt d'amics al voltant de la música.
Ens veiem l'any que ve !!!
Les més llegides:
Suscríbete aquí!