Döria + Rising Core – 01/11/2014 Faktoria d'Arts (Terrassa)
El passat dissabte a la tarda, sense més intencions prèvies, vam decidir què fer i quins plans anàvem a gaudir aqueslla nit. Finalment vam decidir que era una bona idea, anar a veure la presentació del disc de Rising Core i als sempre interessants Döria. Així que vam agafar el cotxe i ens vam desplaçar uns quants quilòmetres a la vallesana població de Terrassa fins arribar a la sala Faktoria d'Arts, nova per a mi.
A la porta, una elegant entrada ens va acollir fins a una sala de mida considerable, amb un parell de barres i un generós escenari. Posteriorment al pagament de les entrades, ens situem i analitzem. El que estava clar és que la qualitat de la sala era decididament alta. Si el so acompanyava, l'escenari per a una gran nit, era perfecte.
Al final la cabra tira a la muntanya i fins i tot malgrat tot i que la càmera es va quedar a casa (d'ahi les pèssimes il·lustracions d'aquest article), finalment m'he decidit a escriure unes línies del que va succeir, ja que va ser digne de menció.
Al cap de cert estona, va aparèixer Döria a l'escenari. Durant els primers compassos de "Aun Recuerdp", els greus eren eixordadors i el baix de Lluís eclipsava pràcticament tot, però en un moment el tècnic de so va acoblar el so de la banda aconseguint un equilibri perfecte i alhora, el més punyent, dur i heavy que li he escoltat la banda en totes les seves actuacions. Sublim! Per descomptat el principi no era d'hard-rock metall, com ells es van definir en el seu dia, sinó de metall del pur i dur i així va ser tota l'actuació!
Van seguir amb un setlist completament basat i amb total protagonisme del seu segon àlbum "Golpea Otra Vez", el qual van aprofitar per recordar als seus fans, els problemes de distribució que estan tenint a causa de la seva discogràfica igual que els passa amb el merchan. Això va ser després de l'excel·lent interpretació de "Dos Caras".
Martí s'estava mostrant pletòric i així va estar tota la nit amb una excepció que ja comentarem. "Como Uno Más", un altre dels tema que van sonar d'aquest segon treball, va ser una altra demostració més. Els sons de les guitarres, com ja he comentat, van ser molt estripats i heavys, i així Víctor amb total protagonisme, sempre somrient i interactuant molt amb el públic, va ser molt solvent en els seus riffs i en els solos que va interpretar. Laura va fer les vegades la rèplica i encara que aquesta vegada va tornar a estar una mica més estàtica que en les últimes ocasions, no deixa lloc a errors.
Amb "Por si sirve de algo", van deixar un regalet del seu treball presentació, al mateix temps que el Pep ho mirava des del darrere, marcant i gaudint com un nen de l'actuació de la banda mentre Lluís feia el mateix com a part de la secció rítmica, però uns metres més endavant.
"Desdibujando Sueños", el meu tema favorit d'aquest segon treball va evidenciar una altra cosa i és el treball que han dedicat als cors del directe, ja que d'aquests es van encarregar tant Lluís, com Víctor, com Pep i dotant al so global d'una qualitat molt superior a la vista en anteriors ocasions.
"Carta al Barquero" també va formar part del repertori i va ser la que va donar pas a "La Soga" amb dedicatòria en especial a tots els ignorants que ens governen. Va ser en aquest punt quan Martí va desplegar una altra faceta molt més punyent de la seva veu, convidant fins i tot a la imaginació a trobar un petit esbós de gutural en el que l'agressivitat que el tema convida a expressar; tant que va acabar penjat del cable del seu propi micròfon!
Van seguir desgranant temes del seu recent i gairebé segrestat treball com "Sin Máscara", dedicada a la gent a l'atur i mares solteres, "Bajo la Nieve" i va arribar el moment apoteòsic per al tema que els va donar a conèixer fa ja alguns anys, el que obre el seu primer LP "Pensavientos" i amb el públic entregadíssim cantant.
Van tancar amb "Caperucita Feroz" i valgui dir, que després de les presentacions, el so que havia estat de bandera tota la nit, va fer algun estrany, i no es va distingir bé fins a l'última part del tema, semblant fins i tot que hi havia algun canvi de to entre veus, guitarres i base rítmica, encara que van aconseguir (banda, tècnic o tots dos) endreçar-lo i acabar amb el llop sobre l'escenari i la gent cridant bojament.
Excel·lent concert de Doria, dels millors de llarg que els he vist i del que vam poder gaudir i molt els assistents, que finalment van ser bastants deixant un bon aforament a la no petita sala.
Com a resum comentar el so dur que va mostrar la banda i que esperem repeteixi doncs aquest encruiment va ser del meu grat i molt. Feia temps que no trepitjaven un escenari, i se'l van menjar !!!
Van donar pas a Rising Core, que presentaven el seu treball debut. La banda nascuda de les cendres de Bartok, és una banda experimentada i d'alta qualitat tècnica com van demostrar al llarg de tota la nit, especialment la seva guitarra Juan, qui mereix un protagonisme especial amb el recital que va donar.
El treball debut anomenat Rise, ja ho vam analitzar en el seu dia, és un complex treball de progressiu en el seu màxim exponent i com tots sabem, és molt complicat en un treball de metall progressiu enganxar al públic perquè salti i boti; més aviat admirar l'execució és el que surt, com a mínim a un servidor que es va quedar meravellat en diversos punts.
La banda, compta amb veus femenines, de les que s'encarrega la maca Verònica, vestida de cuir com a protagonista o més aviat co-protagonista, perquè l'espectacle oferit a les guitarra és més que remarcable per part de Juan.
Van obrir amb dos temes que es van oblidar presentar fins arribat el tercer tall com són "Stay With Us" i "When you Smile", posteriors a la introducció instrumental "Sanctuary".
El baix és responsabilitat de les mans d'en Marc, un preciós sis cordes blanc que va donar via lliure amb multitud de bass slaps en aquest segon tema, encara que trobem a faltar una mica més a la resta de temes, o potser no és que ho trobéssim a faltar, sinó que les guitarres van donar el protagonisme, almenys als meus ulls i oïdes.
Els cors van ser més que notables per part de Marc, sent també remarcables els de Juan, arribant a un agut impossible en la versió que van fer del tema "Ashes" de Pain of Salvation!
Als teclats va estar Helenca Montañes estant en la part del darrere de l'escenari i sense massa protagonisme, com a actriu, perquè musicalment, va ser de vital importància com vam poder constatar en temes com "Do you Remember" o "Tied Hands", tema triat per al videoclip que té la banda en el seu haver.
Van seguir endavant amb la presentació del seu nou treball i la gent, va estar potser, més apagada que a Döria, però com hem comentat el concert no va ser directe i dinàmic sinó més aviat virtuós. Dues maneres diferents d'enfocar i dues maneres diferents de viure-ho: les dues vàlides!
Verónica va estar a gran altura com a vocalista, encara que potser li va costar agafar el ritme de frontwoman, encara que va acabar el xou ben lliurada; això si, vocalment no va tenir ni mitja pega, va estar perfecte i fins i tot va interpretar amb flauta travessera (instrument de la que és mestre) les parts corresponents al tema "Pain Inside".
Un altre tema que val la pena esmentar va ser la lenta "Something that we lost", on Juan va equalitzar la guitarra elèctrica com si fos una guitarra clàssica donant completament el pego i deixant-me completament astorat amb els matisos de guitarra clàssica que va ser capaç d'interpretar.
Es van atrevir també amb la versió de "Strange Deixa Vu" de Dream Theater abans de donar pas a la part final del concert do temes com "Feel the Wind", presentat com un crit per atrevesar les dificultats i en els que vam poder veure al bateria Nestor lliurat donant-ho tot.
Van finalitzar el repertori de la banda amb "Time" tot i que el xou ho van concloure amb un tema rescatat de la banda originària, anomenat "Once in a lifetime".
En resum una nit en un escenari que em va sorprendre gratament i davant unes bandes que ho van donar tot, "regalant" una gran nit de metall, de la qual gaudim i molt!
Les més llegides:
Suscríbete aquí!