Caelus + Raven's Gate + Ankor – 25/10/2014 Rock City (Valencia)
El concepte de "imperdible" crec que hauria de canviar en el seu significat, per evolucionar a un altre ben diferent a l'habitual relació de tan clàssic instrument d'oficina / estudiantil. Però en aquesta ocasió fent referència a aquells concerts o esdeveniments que, per res del món, un no hauria de perdre. I és que quan en una nit valenciana, terra de corrupció i gilipolles en general, s'ajunten per tocar Caelus, Raven's Gate i Ankor; cal ser (com diria José Mota) molt golfo, "perdío" i mala persona per no anar a semblant esdeveniment.
Cap a les 22,00 de la nit s'obrien les portes de la Rock City, sens dubte la millor sala de la capital del Túria; per donar començament a la vetllada que s'acostava. I en aquest aspecte cal felicitar la Rock City per permetre la utilització de dues gammes d'horaris, prioritzant ja que els concerts comencin a les 22,15 (i ull, sent de tres bandes); ja que aquí encara no hi ha tradició (i dubto que l'hagi) a que el públic vagi a concerts de tarda-nit.
Havent una assistència respectable, Caelus van donar per iniciat el seu concert. Aquesta banda estrenava al seu nou guitarrista Pablo Romero, qui malgrat els lògics nervis d'un primer directe (i a sobre en una sala com la Rock City que sona tot súper net) va resoldre amb nota el seu paper. Va començar el malbaratament del qual seria el grup més trallero del cartell, amb "Rust", sens dubte el tema més ideal per obrir un directe pel seu ritme atresillado d'inici. Van continuar amb "Into Despair", on van destacar els grans riffs i solos de Carlos Sinisterra. Sens dubte una persona insubstituïble a la banda perquè a part de la seva elaborada tasca compositiva, la seva efectivitat a l'hora de puntejar i el carisma de lideratge; cal afegir que també té un paper de segona veu amb un depuradíssim gutural.
Completaven l'obertura del concert amb (sota el meu gust) la millor cover de la nit. I és que quan es fa una versió del "Carry On" d'Angra, hi ha pocs temes que puguin superar, almenys en complexitat tècnica. Brillant execució per part dels nois de Caelus, encara que va quedar lleument "seca" per l'absència de teclats. No obstant això aquí és on Carlos es guanya una altra medalla al suplir amb efectivitat tant algunes figures de teclats com altres del baix; pel fet que Aristroces, baixista que va actuar amb ells aquella nit; havia abandonat la banda però va complir amb la cita. A més, tampoc és fàcil treure sols de Kiko Loureiro, de manera que una vegada més cal aplaudir la gran responsabilitat que en tot moment assumeix Carlos.
Després va venir el torn d'un tema nou, Blood Forest, que es va definir com el més bèstia d'ells i raó no els faltava. Destacaven els balls compassats de tota la banda i un marcat headbanding de la cantant Dalma Neder a les parts instrumentals. La "frontwoman" de Caelus va estar bé vocalment, aportant el seu característic estil líric a la formació i so de la banda; però com moltes persones deien, ha d'assumir més fermament el paper de mestra de cerimònies; ja que totes les cançons i tots els sainets entre tema i tema, eren assumits per Carlos. Com a curiositat, dir que va ser l'únic tema de la nit on les dues veus van cantar al mateix temps (de normal sempre ho feien en estrofes diferents).
Per anar amb la part final, la banda va sorprendre amb "In Waves" de Trivium, amb una bona execució de la mateixa i on destacaven els cors melòdics de Carlos, complint una altra faceta més. Va sorprendre també veure la banda acabar la cançó fent un entroncament amb el final de la cançó "Domination" de Pantera. A continuació va arribar la seva aclamada cover de la capçalera de "Joc de Trons", que sens dubte va provocar els "Oooh" del públic, amb Pablo encertant cada melodia de la mateixa. I finalment, vi "Rising Flames", el tema més emblemàtic de la banda i amb la melodia més enganxosa i aconseguida de tornada sota el meu gust. Tema en el qual es reconeix (així com en tot el concert) el gran treball que aporta el gran baterista Sergio Pineda, amb una brillant execució de tots els seus temes i una perfecta col·locació de cada bombo i caixa en cadascuna de les seves cançons. En definitiva, una gran actuació de Caelus que sens dubte els reafirma com una prometedora banda i el que és més important: amb un estil força personal i únic.
Després d'un breu descans apareixien en escena Raven 's Gate, possiblement la banda més esperada de la nit ja que gran part del públic se sabia que era de la seva collita. Començaven fort i sense deixar anar el peu de l'accelerador, amb "Les Breath Air Fortress", i d'aquest primer tema deixaven clar la seva vocació estilística; molt conciliadora amb la banda finlandesa Sonata Arctica. L'acollida del públic va ser fenomenal seguint les tornades i d'acord va acabar de seguida va haver-hi demanda de continuar l'aventura. Van destacar els solos de teclat d'Antonio Zanón, possiblement en el tema on més feina en aquest aspecte tenia. Van continuar amb "Distance of Fire", tema que també ve acompanyant els primers talls d'obertura de la banda en directe, portat perfectament en els seus canvis de ritme per Rodrigo Puché, baterista del grup.
A continuació va venir "The Princess of the Oil Ocean", el tema més melòdic i emotiu de la banda. Un mig temps que destaca per la melodia cantant del piano com a motiu principal i la seva malenconiosa lletra lo en una power ballad que ens indicava el lloc més idoni per poder escoltar amb més claredat al baixista Aitor Francès, l'última incorporació a la banda i que sense dubte ha fet seu el lloc i l'estil per semblar que porti amb ells des del primer dia. Després va venir possiblement el gran sorpresa de la nit, ja que Ravens Gate es van decidir a fer una versió de Amaranthe, el tema "Hungry". No és fàcil atrevir-se amb un cover de possiblement la banda que millor so tingui actualment en el panorama del metall, però la veritat és que ho van resoldre amb bona nota. A més van convidar a l'escenari a Dalma (Caelus) ia Alejandro (Insurrection) per cobrir l'ampli espectre vocal que requeria el tema. Sens dubte molt bona cover, encertada i que el públic va saber apreciar.
Després va venir "Lionheart Doll", un altre tema emblemàtic de la banda. Aquí hem de fer esment a la gran millora d'Arturo Romero, vocalista i principal compositor de la banda; doncs resol diverses tessitures en les seves cançons combinades amb una fenomenal posada en escena en directe. No només per la vestimenta compassada de tots els components si no per la seva pròpia personalitat en directe i de com pot portar l'actuació i moure a la gent per les vies que ell es proposi. I de seguida, va venir un altre moment anecdòtic, que és quan els components del grup van utilitzar unes ulleres amb vores roses per a la interpretació d'una altra cover de la nit, "Never gonna give you up" de Rick Astley. Sens dubte un atrezzo graciós i concordant amb l'època d'aquest tema, i una cançó que per descomptat, tothom coneixia.
Per al tram final del concert van utilitzar el tema Comet 253, el més llarg de la banda i on destaca la solvència de Carlos Barrera, guitarrista del grup. Resol sempre amb un encert esplèndid tot el seu aportació, i això que no és fàcil ser només un guitarra en un grup de metall. Per acabar del tot va venir el seu single "3,2, 1 ... Awake", que sens dubte el públic va donar suport com de costum, acabant l'actuació de nou utilitzant el riff de Comet 253, amb el seu motiu principal atresillado que sens dubte proporcionava un bon tancament al concert. Gran actuació dels Corbs que els situa com una de les bandes més cridaneres de València i amb una gran marxa per davant.
I poc temps després, va arribar el torn dels Tarragonins Ankor. Sens dubte una banda molt esperada o que almenys despertava molta curiositat en els assistents a causa del elaborat atrezzo que portaven ia la trajectòria musical que aquests nois tenen. Després de sonar la intro el grup va entrar amb "Last song for Venus", que va fer que de seguida el públic respongués i fora captant l'essència d'Ankor. Van seguir el seu inici de concert amb la cançó "Try to walk my shoes" per després continuar amb "Since you made us es one", tema que destacava per l'aparició de interludis vocals del guitarrista David Romeu, qui sembla ser que a poc a poc ha anat convertint aquesta faceta com un recurs habitual de la banda. Sens dubte un encert per incrementar aquesta varietat i aportar una qualitat que ve molt bé a l'essència musical que ha anat adoptant la banda sobretot en els últims temps.
I això és el que en principi més em va cridar l'atenció: l'evolució musical que ha anat tenint el grup, tenint una carta de presentació actualment molt en l'ona del punk rock americà. Els atribuïa un estil més metalero, però segons sembla la tendència actual de la banda està més enfocada a un so i recursos compositius americans; això sí amb un gran nivell de feeling en els seus temes i la seva essència en si. En aquest aspecte també cal ressenyar i aplaudir el gran ventall de gustos dels amants del metall melòdic, sempre oberts a un gran grup i varietat d'estils musicals al panorama rock / metall, que va fer que tres bandes d'estils variats agradaran a tots els assistents.
A continuació, i després d'anunciar als assistents que s'arremolinessin al centre (ja que pel que es veu el concert anava a ser filmat en major o menor mesura) vi "Pride", cançó del seu disc "My Own Angel", de aspecte una mica més canyero, sobretot per la inclusió d'alguns harmònics i riffs en les guitarres de Romeu i Fito i la tornada més pesat en un 3/4 generalitzat en diverses parts del tema. A destacar també un altre factor que enriqueix més encara la versatilitat de la banda, es tracten de les veus raspades que fan torns entre Fito i el baixista de la banda Julio López. El xou va continuar amb un altre tema original del mateix disc, en aquesta ocasió "Starting Over", començant amb una fosca melodia de guitarres acompanyat d'un doble bombo marcat del baterista Jordi Vidal en un inici bastant veloç, i novament sent recolzat el tema per les veus raspades dels coristes de Ankor.
Després va venir "Moonlight", tema baladístic que com sol ser habitual, van dedicar a un amic que per desgràcies de la vida, va haver de marxar abans d'hora. Sens dubte un bon homenatge que la banda va saber transmetre al públic per convertir-lo en una emotiva cançó. A continuació va venir "The Dark Passenger", tema amb un inici magistralment executat pel teclista Javier "Ros", amb uns sons electrònics molt apropiats per a això. Novament destacaven les veus raspades en combinació amb les netes. Van continuar amb "When December Goes" i "Tenkuu no Budokai", on una altra vegada Romeu intercalava parts de veu solista. Sens dubte una tasca importantíssima de gairebé tots els components, en el cas de les cordes, ja que tots ells tenen la doble funció de tocar, fer de corista i fins i tot tenir algun tram en què la seva veu és solista. Per no parlar dels exquisits solos de guitarra que tots dos guitarristes interpreten, i en el cas de Romeu més encara perquè presenta diverses cançons i pren el comandament en molt dels intermedis entre tema i tema; i això que a sobre aquesta nit va tenir alguns problemes amb el so o el circuit de la seva guitarra.
Van seguir amb el primer cover de la nit, una versió de A7X, triant el tema "Second Hearbeat"; que encara que no molts la van reconèixer la veritat és que els versats en aquesta banda sí que van reaccionar molt bé davant seu. Una preparació ideal a la que possiblement sigui la cançó més coneguda del grup, "Completely Frozen"; i prova d'això va ser la reacció del públic. Un gran tema en el qual la veu femenina no para de cantar des de la primera intervenció fins al sol de guitarra però que fa cada melodia inoblidable.
Perquè, obviant les comparacions perquè és una cosa ja tan avorrit i absurd que no ve al cas (ni hauria de venir), la nova cantant de Ankor, Jessica; té una actitud i empastament amb la banda de categoria. No només el seu timbre de veu encaixa perfectament amb la sintonia del grup sinó que crec que emfatitza encara més l'objectiu de "americanització" de la banda. Sens dubte un gran encert la seva incorporació, ja que literalment la banda sembla treta d'allà i compleix amb l'estil amb una fidelitat irreprotxable. A més Jessie, com va passar després amb temes com "Remaining" compleix amb alguns screams altres facetes vocals; acompanyats d'una bona posada en escena i una perfecta afinació de totes les seves línies vocals. També em va semblar veure algunes afegitons de final de frase molt al cantant de "The Cramberries", que sens dubte li donaven originalitat.
La banda va emprendre el final de la seva show amb "At last Rest", amb canvi de panells i introduïda amb una seqüència que també va sonar durant tot el tema, molt característica circense, i les harmonies misterioses predominaven en les estrofes. Després va venir una versió que no molts esperaven encara que la banda ja havia donat pistes en els seus llançaments, i es va tractar de "Chop Suey" de System of a Down. Aquesta versió sí que va entrar de ple per l'afecte que l'escena metalera li té a aquesta extinta banda, i perquè molts del públic (la majoria joves) no van tenir l'oportunitat de veure'ls i és una genial manera de gaudir dels temes. Interpretació magistral que preparava un tancament fantàstic.
Van tancar definitivament el show amb "Ill Fight For you" i "Winner Horse", moment en el qual es va disparar confeti i una persona va sortir amb la màscara del cavall guanyador a passejar per l'escenari, molt d'acord amb el seu videoclip.
En definitiva, un gran concert de la banda, que demostra que té un lloc irreemplaçable en aquest país amb l'estil en el qual últimament s'ha anat ubicant, i que té fusta per arribar al més alt en això. Gran nit la que acabava i amb moltes ganes de repetir quan es pugui amb un elenc de bandes el més semblant possible!
Les més llegides:
Suscríbete aquí!